Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) és autor d'una dotzena de llibres de poesia, a més de dues novel·les i dos llibres de narracions. Ara, després de més de trenta anys de trajectòria poètica, publica Ara que ja és fosc, una antologia amb 100 poemes triats per ell mateix que resumeixen el seu transitar per la vida i els versos. Presentarà el nou volum dissabte a la llibreria Món de llibres a les 12h del migdia.
Quin criteri has seguit per fer aquesta antologia? Hi ha poemes de tots els teus llibres anteriors? N’hi ha qualcun del qual hagis agafat més poemes?
Es tracta d’un repàs exhaustiu d’aquests més de trenta anys de conreu poètic i la idea de partida era recuperar i mantenir allò que trobàs que valia la pena, encara que hi hagués moltes diferències entre el poeta novell d’aquells anys i el de l’actualitat. Hi ha poemes no de tots els llibres, perquè el primer en queda fora, però sí dels altres onze, a més de poemes inèdits d’un llibre inèdit que ara mateix està en el calaix. Són cent poemes i la tria ha estat una tria en progressió. Del primer llibre hi ha dos poemes, del segon, quatre, del tercer, sis… i així progressivament, fins arribar a 12 dels més actuals, perquè em trob més còmode i em sent més reconegut en el poeta d’ara mateix i no en aquell de fa trenta-cinc anys. A més, també ens interessava donar un tast d’aquesta nova feina que ara està madurant a l’espera de donar-los per definitius.
El títol sembla encaminat a reflectir un moment vital tardoral. És així? D’on surt? Agafat de qualque vers?
El títol inicial, curiosament, no era aquest, i ha arribat a partir d’una proposta de l’editor Tomeu Canyelles, a partir d’una selecció de diferents versos, entre els quals hi havia aquest. Sí que és ver que posa de manifest una etapa madura, tardoral, perquè, com deia Dant, potser ja estam a més de la meitat del camí. També, en aquesta voluntat de fer inventari, també ens aportava aquesta mirada de llarg abast. Quan passam de la cinquantena, i hem treballat durant molts d’anys la poesia, ens trobam en una època tardoral, potser de plenitud, però també encara de molt d’aprenentatge.
Ets partidari de la revisió? Miquel Àngel Riera quan reeditava o antologava, refeia molts dels seus versos i poemes. Ho has fet, tu, en aquest llibre? O t’has limitat a una revisió merament correctora?
Alex Susanna, que tenia cura d’aquella reedició, li va haver de dir a Miquel Àngel Riera: “Escolta, això ja és un altre llibre”. Riera revisava a fons. Hi ha hagut retocs, petites correccions, eliminar algun adjectiu sobrer, canviar algun verb, o canviar de posició alguna paraula. La revisió hi ha estat perquè jo mateix he hagut de picar tots els poemes perquè hi havia qualque llibre que ni jo mateix tenia a l’abast, i després en una lectura atenta sí que hi ha hagut cosetes, però molt específiques i no en tots els poemes.
El llibre ha servit d’esperó o de regenerador de la teva ànima poètica? Surt, a partir d’aquesta feina antologal, la idea per a l’elaboració d’un nou llibre de poemes?
La idea surt després d’una conversa amb un bon amic meu, giràvem la mirada enrere i comentàvem el fet de no poder accedir a algun dels volums primerencs perquè editorials o col·leccions ja han tancat. Això va ser l’esperó que ens va fer posar damunt la taula una mostra d’allò que he anat fent aquests darrers trenta anys. Potser els poemes seleccionats no són els millors, però sí els que pens que de cara al lector poden tenir una millor recepció. El fet de poder treure a la llum un nou poemari… el fet és que ja n’hi ha un que està pendent dels darrers retocs per donar-lo per bo, però crec que això de la poesia quan hi estàs ficat és una passió vital que t’acompanya sempre. Continuaré escrivint fins que s’acabin els meus dies.
