Llucia Palliser (Maó, 1971) és poeta i narradora i diplomada en TEAT per l'Escola de Turisme de Menorca. Fa feina com a administrativa a l'Ajuntament del Sant Lluís. Aquesta setmana serà a Manacor per presentar Defensionari, el seu darrer llibre de versos, conjuntament amb el també poeta Pere Joan Martorell.
Defensionari pareix una fusió entre «defensa» i «confessionari»… La poesia és una arma per defensar-nos mitjançant la catarsi del que ens fer? La poesia neix de l’ànima del poeta? Ens la confessa?
La poesia no aplaca la realitat, però potser sí que pot fer detonar una certa posició de resistència. Que Defensionari és un neologisme, és clar i llampant. Tenint en compte que un neologisme es crea per a descriure nous conceptes o estats d’ànim, Defensionari possiblement apunta a la necessitat d’anomenar un estat personal al món, no inconegut, però que demanava una denominació pròpia: cridar la ferida i aturar l’hemorràgia a través de l’escriptura que, alhora, serveix de cicatritzant, de remei, d’eina de sanació. La poesia primera, el vers regalat es pareix des de l’ànima i el poema esdevé un autèntic diàleg del poeta amb el món, universalitza allò que com a individus ens commou. Tot açò aflora de forma volàtil, abstracta, inquantificable. La poesia és nuesa des del moment en què la fem fora dels nostres dedins, mostres al món la part més íntima i, sí, ens la mostra i ens la confessa sense fissures ni tapalls, un acte íntim, després que la idea (inspiració?) hi sigui, de fer l’amor amb la paraula.
Quin ha estat el punt de partida vital que ha originat aquest llibre?
Defensionari neix d’un trencament, d’una relació que s’acaba de forma sobtada i que provoca en jo, de banda de l’estat d’abandó, un embadaliment que dona pas a la necessitat d’afeblir aquest patiment a través de l’escriptura humida per fer, per mor del vers, com la ferida es va tancant envers la recerca de la solitud, d’establir nous contorns, d’esmicolar la culpa i no fer-ho tancada dins un cubículum fosc amb la sospita de qui hi ha algú a l’altra banda que escolta en nom de Déu, com un confessionari, sinó llençar la pena a un espai diàfan, cercant curar la catarsi.
Quina importància dones a la forma? Ets més de vers lliure? O t’agrada la cotilla de la mètrica?
En la meva opinió, la forma és una extensió d’allò que el vers vol dir, per donar més empatia, per ressaltar estats d’ànim o, senzillament, destacar, com és el cas de la part titulada «Provisionalitat», posar tota la força del mot en la tipografia, com un cop a la taula, donant un efecte de rotunditat al poema. Tenc tendència a emprar el vers blanc i m’obsessiona també el ritme intern del poema a més de la força del vers final, que s’hi vegin imatges durant la lectura. Durant els darrers anys he estat molt lligada al món de la glosa menorquina a través de l’associació Soca de Mots. Aquest fet i l’encoratjament per part del poeta menorquí Pere Gomila a llegir poetes com Foix, Estellés o Maragall, entre d’altres, ha despertat en jo l’interés per la mètrica. De fet, ja en el poemari anterior vaig incloure quatre sonets dedicats a la menstruació i a la deixa i, en aquesta ocasió, a la sèrie anomenada «Do menor» m’atreveixo amb la lira. Cada cop tenc més ganes d’experimentar amb la mètrica, com a repte, per una banda, i com a forma, per l’altra, d’aconseguir una musicalitat i una cadència molt diferent a la dels vers lliure, una forma de treballar la composició poètica més harmònica.
