El mes de setembre del 1976 es va obrir l'escola d'Es Canyar, que, tanmateix, no duia, ni tan sols aquest nom amb què el coneixem avui. Acollí l'alumnat de dues escoles graduades de nins (Sa Torre i Antoni Maura) i de quatre o cinc escoles unitàries de nines, a més de l'alumnat procedent de les escoles rurals. El primer director d'aquella nova escola va ser Damià Riera Busquets. El succeí en el càrrec Francisca Vicens Ensenyat (Andratx, 1945), diplomada en magisteri per l'Escola de Magisteri de Palma i que havia arribat, acabada de graduar, com a professora d'alfabetització de persones adultes a la Graduada. Especialitzada en música i dramatització va fer també durant molts d'anys de professora de llengua espanyola, de la qual també n'arribà a obtenir l'especialització.
Quan arribàreu a l’escola nova d’Es Canyar?
Jo havia passat abans per l’escola rural de S’Espinagar i també havia estat directora de l’escola de Portocristo durant el curs 1976-1977. Va ser el curs següent, el del 1977, que vaig venir a Es Canyar, que aleshores encara es deia Colegio Nacional de Niñas Antonio Maura. En vaig arribar a ser directora de l’1 de setembre de 1983 fins al juny del 1985, quan vaig quedar embarassada, i vaig considerar que no podia ser directora d’una escola de setze unitats estant de baixa, i em va succeir en el càrrec Maruja Sastre.
Degué ser ben complicat organitzar aquella escola nova venint d’escoles tan petites i segurament unitàries i anant a un centre gran…
Sí, les escoles que hi havia abans totes eren unitàries. Damià Riera Busquets, que va ser el primer director, va ser el que es va trobar amb el més difícil, que és muntar una escola, rebre tot el material, muntar les cuines, cercar cuineres… no és el mateix una escola petita que una escola de setze unitats. Quan jo me’n vaig fer càrrec, evidentment vaig haver d’assumir molta responsabilitat, són molts de mestres i també has de vetlar per la situació de l’edifici, que és molt gran. Has de fer uns horaris compatibles, perquè ara ja no és un mestre que faci una classe tota sencera, a segona etapa, a partir de sisè, els mestres ja es canvien, i suposa una logística complicada. Avui tenen la facilitat d’un ordinador, però en aquell temps ho havíem de fer amb cartolines i colorins damunt una taula. A més, havíem de seguir la llei, que ens obligava a fer un claustre cada trimestre. Nosaltres en solíem fer un cada mes, perquè sempre hi havia coses a haver de resoldre en grup. Una vegada haver consolidat l’horari tot és més fàcil. La labor de direcció és de tenir mà esquerra, ha de saber dur el personal, que tothom estigui content, i no fer cacicades, has d’estar al servei dels altres. Pots dir la teva, i has de tenir molt en compte l’opinió dels altres, i si no t’agrada, l’has de saber reconduir cap al teu redol.
L’any 1976 Franco ja era mort, i la democràcia no havia començat formalment. Tots els mestres que éreu allà us havíeu format en temps del franquisme. Hi va haver un canvi metodològic, aquells anys?
La metodologia en aquells moments no va canviar tant. Hi havia petits canvis, les matemàtiques varen començar a parlar de conjunts, per exemple, i els mestres ens hi vàrem anar adaptant. Però no va ser un impacte gaire gros. Anàvem a cursets i ens formàvem, et donaven idees i unes les podies aplicar i altres no. Record que un inspector ens va recomanar que abans de les lectures féssim una pluja d’idees. Record que li vaig dir: “Això que vostè em demana no es pot fer, perquè necessitaria tres classes per fer el que arar faig amb una”. I em va donar la raó. Tenim un programa per fer i l’hem de poder complir perquè els al·lots siguin al nivell que toca al curs següent. Quan em vaig jubilar enviaren de Palma que deien que havíem de programar tot el curs per setmanes, i això és una animalada. Pots fer una programacció trimestral i en funció del grup pots incorporar més coses o menys. La revolució metodològica ha arribat els darrers anys, amb les noves tecnologia. Però fins que em vaig jubilar el 2010, vaig canviar qualque cosa, però el mètoda era el mateix. Evidentment, vaig incorporar lectures més modernes, i ho vaig actualitzar, però la metodologia era semblant.
Com era la gestió de la disciplina en aquell temps?
Els pares cooperaven molt més que ara. Jo de problemes de disciplines no n’he tengut mai. I n’he haguts de resoldre ben pocs que afectassin a altres companys meus. Les famílies, si tenien res a dir, venien a parlar amb tu, els explicaves què havia passat i s’acabava el problema. En Es Canyar vaig tenir en tota la vida dos casos, que pertanyien a famílies desestructuradíssimes. També és ver que no hi havia la immigració que hi ha ara. A l’escola vàrem tenir dos o tres magrebins en tot el temps. I és ver que els nins, a les dones mestres, no les creuen gaire…
No teníeu problemes disciplinaris, tot i tenir unes ràtios pròximes als quaranta alumnes per aula. Avui amb 25 un grup de 1r d’ESO ja és mal de dur…
La disciplina hi fa molt, i la diferència de coneixements també. Amb la integració total d’al·lots, les mestres estan rabioses, perquè no poden atendre tothom. Moltes es donen de baixa per depressió. Un nin amb autisme, un altre amb síndrome de down… i tota la resta. Jo no podria fer classe, no en sabria fer. En aquell temps , teníem classes que eren més o manco homogènies. Per descomptat que hi havia els que anaven molt bé, els regulars i els que anaven més endarrerits, però hi havia disciplina, hi havia ordre. I la feina era feixuga, perquè amb unes ràtios tan altes només de corregir, preparar i tenir la classe controlada ja en tenies molta, de feina. Ara, així com estan, ni els al·lots que en volen en poden fer.
Avui les coses són molt diferents.
Sí. Hi havia una inspectora que ens deia: heu d’atendre la diversitat. “M’agradaria que me n’enenyàs. Les classes són de cinquanta-cinc minuts i si estic pels qui van més enrere no puc estar per la classe en general”, li vaig dir. Fa molt bon dir les coses de darrere una taula…
Avui dins una aula de primària o de primer cicle de secundària hi pot haver perfectament més de la meitat d’infants amb qualque diagnòstic. En aquell temps, no hi havia diagnòstics, però tots aquests problemes hi devien ser…
Hi devien ser, però no ho sabíem. Record que vaig tenir un al·lot amb un problema de lateralitat creuada. Vaig detectar que hi havia qualque problema, perquè era molt intel·ligent, però a l’hora d’escriure no li anava bé… Ho vaig dir a la família, ho miraren pel seu compte i detectaren el motiu de l’endarreriment. Li vaig preparar uns quaderns, i hi vàrem fer una feina. Però un mestre, aquell temps, tot això no ho sabia diagnosticar. També et diré una cosa, a dins les famílies avui hi ha una desestructuració brutal. Anàrem un restaurant. Vaig veure una família, els pares amb el mòbil, els fills amb una tablet cada un… Un temps les famílies a les dues s’asseien a taula, i dinaven plegats. I també hi sopaven. I tot això influeix, televisió, mòbil… jo ho prohibiria. Encara hi ha una altra cosa en què jo m’he fixat sempre molt, que són els programes infantils. Les sèries d’un temps com Heidi o Marco, es preocupaven per la transmissió de valors, per l’estimació, pel sacrifici. Ara tot és sexe i violència, i qualsevol al·lot ho pot veure un dissabte o un diumenge horabaixa qualsevol a les quatre de l’horabaixa. I als centres no hi havia hagut tanta de violència mai.
L’actitud de les famílies també ha canviat.
No els planyien tant. Avui tenen catorze anys i els acompanyen a escola en cotxe. Jo en tenia 14 i anava tota sola en transport públic fins a Palma per anar a escola. Els pares avui els han criats d’aquesta altra manera… I una altra cosa, a l’escola no s’hi ha d’anar a passar gust, s’hi ha d’anar a fer feina. No es tracta de divertir-se. Evidentment que els mestres no els hem de fer la vida impossible, pots donar color o imatge a una classe per fer-la més amena, però no perquè passin gust, sinó perquè aprenguin.
El nivell acadèmic també ha davallat molt.
Sí. Els feim beneits. Tenc una neta de quatre anys… I en aquesta edat tenen uns objectius de final de curs, com ara per exemple comptar fins a deu. Quan va començar a l’escola ja en sabia ella, però com que ja complia els objectius ja no li han demanat més. L’estimulació a les famílies és molt important.
Un altre fet que va passar ara fa cinquanta anys va ser l’arribada de la llengua catalana a les escoles. De fet, tot i que els llibres estiguessin en espanyol, molts de mestres ja feien les classes en la llengua d’aquí. Com ho recordau?
Hi havia mestres que parlaven en mallorquí, o hi feien segons quines explicacions. Vaig viure el moment d’impalntació del català a tots els centres. Record que ja estava establert que fèiem tres hores de català a la setmana. Al final vàrem pensar que era més adequat que en comptes d’implantar-ho a tots els cursos de cop, començassin a primer. Als mestres ens costava… però vàrem fer cursets, férem el reciclatge i al final es va implantar. Va suposar un xoc. Jo no estava preparada i no ho podia defensar, però les més capdavanteres ho varen lluitar, es va votar i endavant.
El contacte en català fluïa de manera natural, entre els mestres i els alumnes, que eren catalanoparlants per majoria aclaparadora.
Sí. I ara és a l’inrevés. L’alumnat cerca els seus iguals… i són molts els qui xerren en castellà. Abans passava al contrari, perquè els al·lots castellanoparlants eren molt pocs i s’adaptaven a la llengua majoritària. Avui xerren en mallorquí, aquells alumnes castellanoparlants d’un temps.
La vostra darrera etapa com a mestra la vàreu viure a l’IES Mossèn Alcover.
Sí, això va ser el canvi de la secundària obligatòria que va arribar amb Felipe González. Primària quedaria amb sis cursos, i setè i vuitè es va convertir en 1r i 2n d’ESO. De tot d’una ho deixaren a les mateixes escoles de primària. Després, el setembre del 1999 va sortir una llei que va establir que aquests dos cursos se n’havien d’anar als instituts. Es trobaren amb la situació que havien de decidir on col·locaven els mestres que feien aquest dos nivells i ens donaren l’oportunitat de triar si quedàvem a les escoles o si ens desplaçàvem als instituts. Maruja Sastre, que feia socials, i jo, que feia llengua castellana, anàrem al Mossèn. Record que no teníem aules, i quedàrem uns anys en Es Canyar fent 1r i 2n d’ESO, però ja pertanyíem a la plantilla del Mossèn. A mi em feren cap d’estudis dels grups d’Es Canyar, i quan físicament ens desplaçàrem a l’institut, vaig continuar sent cap d’estudis de 1r i 2n d’ESO.
Podríem atribuir la davallada de nivell entre l’alumnat a la implantació de l’ESO?
No t’ho sabria dir. Hi havia molts de mestres que anàrem amb els al·lots, no vaig trobar que el canvi fos tan dràstic. Els al·lots són molt tendres per amollar.los a un macroinstitut com es el mossèn, tot i que estaven bastant controlats. Els costa de tot d’una perquè no es tant tan pareix. Em pareixia que havia de ser més perjudicial. I hi ha una altra cosa, els mestres tenim una forma de veure l’ensenyança diferent dels professors d’institut. El professor veu l’alumne com un ésser que ha d’aprendre. El mestre, en canvi, el veu com un ésser que ha d’acompanyar i educar, o almanco aquesta és la filosofia que ens donaren a l’Escola de Magisteri. I primer, en aquest acompanyament els mestres de les escoles als primers cursos d’ESO érem majoria, i teníem aquella sensibilitat diferent. Per a mi la baixada de nivell és culpa del Govern. Hem fet un laisser faire que ha estat molt perjudicial. Interessa que hi hagi menets de cordeta.
I la manera d’ensenyar també ha canviat.
S’ha desprestigiat la memòria. Jo ja sé que tenc una eina per cercar el que vulgui. Però la memòria és una eina que s’ha d’utilitzar, que no es pot adormir. No ho podem demanar tot a una maquineta. Primer sabien situar províncies, rius, muntanyes… Als cinc anys els al·lots sabien llegir, sumar i restar. Tampoc no entenc per què avui ensenyen les lletres amb majúscules. Nosaltres, de bon principi ja els ensenyàvem la lletra lligada. Avui fan molts de racons, és un altre sistema… i els al·lots fan el que volen.
Falta exigència?
Mira, jo sempre donava per fer. Un any feia català, castellà, música i socials a un grup. Era un grup que en volia. Tenguérem una primera reunió de pares i tots es queixaren que tenien molts de deures, que estaven molt angoixats. Però els al·lots han d’agafar ritme. Els vaig dir: “Deixau-me fins per Nadal, i la primera setmana convocaré una altra reunió, i si he d’abaixar el ritme, el baixaré”. No va fer falta. Quan comencen la segona etapa, han de notar un canvi. Falta exigència, això de poder passar un curs amb assignatures suspeses… És just que per aquesta mediocritat sacrifiquem els al·lots que poden rendir més?
