Si hi ha una cosa que l’Ajuntament actual té per mà és la representació escenicosimbòlica revestida d’elements identitaris. En pocs dies de diferència, n’hem tengudes dues mostres: la del dia del pregó de Fires i Festes a càrrec de l’actriu i directora teatral Rosa Sunyer, enguany amb l’afegitó del cant col·lectiu de la Balanguera; i ara, ahir, l’acte del Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí, que va estibar l’Auditori de Manacor.
Com a tants d’actes festius, obriren camí i festa entre la platea una colla de xeremiers, la que ara veim tan sovint, ja consolidadíssima, amb Antònia Bassa i Joan Munar.
S’alça el teló. Les xeremies han despert un estol de nines joves que dormen a les tendes. Imaginau-vos això: un acampallengua qualsevol dels que s’han fet arreu del territori les darreres dècades.
Tot seguit, el fragment més seguit d’Acorar, dit, en off, sí, aquell de «lo-nos-tro». I les dècimes acoradores, que s’endinsen endins travessant les ales del cor, de Mateu Xurí i Maribel Servera. Apareixeran els Al·lots de Llevant, la colla castellera de Manacor, que alçà un pilar de quatre al so estrident de les gralles que ressonen imperials en aquesta plaça indoor.
Mar Grimalt, blanquíssima, fa ressonar, tel·lúriques i marines, és seves espurnes i els seus coralls, caminant entre el públic per arribar a l’escenari. Restaven encara per sortir, delicadíssimes, sonores, radiants, les Pitxorines i el seu Pere Gallerí particular, Cris Juanico, versionant-se a si mateix per veure que sí, que contemplant el nostre entorn, així tot va bé. I potser l’estrella més imponent de la nit, els palmesans de Fora des Sembrat acompanyats del grandíssim Pemi Fortuny, ara recobrat líder dels renascuts Lax’n’Busto.
A la gran pantalla, rere les tendes, Pau Debon com a líder d’Antònia Font, guardonats l’any passat en aquest mateix escenari, i Tomeu Martí recordava aquelles primeres campanyes de Joves de Mallorca per la Llengua per aconseguir la retolació dels comerços en català.
L’acte, sense presentadors, amb projeccions, defugint formalitats massa protocol·làries, era dinàmic, vigorós, i s’engronsava en un in crescendo emocionant.
Restaven els parlaments. No hi podia haver millors padrins per a Joves de Mallorca per la Llengua. Els locals, dinàmics, perennes i immortals Xítxeros amb Empenta amb un lideratge coral, i amb la dicció neta, clara i decidida d’Aina Galán: «És especialment emocionant per a nosaltres fer de padrins com a grup local juvenil, perquè això demostra com les entitats compromeses per les mateixes causes, encara que a escales diferents, unim forces per defensar la llengua, el feminisme, l’ecologisme, l’antifeixisme, l’antiracisme i moltes altres causes socials».
«Places, pobles, ciutats i muntanyes, són passes compartides, són cansament i il·lusió, són milers de mans que es passen el relleu perquè la flama no s’apagui. Però avui quan parlam de 1.500 quilòmetres de Correllengua Agermanat no parlam només de distància, parlam de temps. Perquè aquests quilòmetres també són 30 anys, que són els que fa del 1994 en què un grup de joves va determinar-se a sortir al carrer per afirmar que la llengua catalana no era només una herència, sinó sobretot una llavor i una responsabilitat envers els qui havien de venir», deia el batle Miquel Oliver, que associava la defensa de la llengua a la defensa del territori, del comerç local, o la venda de Mallorca com un producte de consum, mentre denunciava «les polítiques de minorització lingüística del Govern de les Illes Balears», que són un atac, deia, «contra una manera de concebre un poble».
Restava només el discurs d’agraïment dels guardonats. Una vegada rebuda l’escultura que els reconeixia la tasca d’aquests darrers trenta anys, damunt l’escenari restaven tots els portaveus que ha tengut l’associació durant aquests trenta anys. Pere Muñoz deia que «el difícil és el que han fet tot els que ens han vengut darrere». Tomeu Martí insistia que «és molt guapo tenir aquesta gent jove capaç d’organitzar els acampallengües, i aquest Correllengua Agermanat tan potent».
Pau Emili Muñoz reivindicava que el català és «una herència que hem rebut i una responsabilitat de transmetre a les generacions futures, però també és una eina de cohesió social, de convivència i d’oportunitats: a Mallorca, basta parlar català per ser mallorquí».
La manacorina Maria Nadal, en un discurs nítid i clarivident reivindicava l’acció cívica: «La defensa de la nostra llengua és l’eina més potent i transformadora que tenim. Un acte de generositat, de responsabilitat cap a allò que som i cap als qui vendran. Implicau-vos, participau i feis servir la vostra veu amb orgull. Entrau a formar part d’associacions, de col·lectius, de moviments socials, ompliu-los de vida. La llengua, la cultura, la nostra identitat i el futur del nostre país necessiten compromís i sobretot la voluntat bategant de tots aquells que l’estimam.
Maria Mayans i Josep Buades, portaveus actuals de l’associació guardonada, tancaven la roda de parlaments. «Avui és un dia per mirar d’on venim, però també per mirar endavant amb la il·lusió de tot un poble en moviment», deia Buades.
Faltava l’esclafit final. Fora des Sembrat i Pemi Fortuny sortien a cantar el que ja havien insinuat a la primera actuació. «Aguanta, aguanta»… però els assistents no aguantaven asseguts a les cadires. Tothom dret, perquè «un llapis només mai no dibuixa sense una mà» i així, de mà en mà, la flama de la llengua compareixia del no-res, com si volgués agermanar el Correllengua amb tot el poble de Manacor, èpicament alçat, volant enllà de la resistència, cap a l’orgull de ser qui és.
