La nostra música i els nostres cantautors han tengut sempre l’aigua a la boca, per cantar-la. Fa quinze dies era Raimon el qui ens venia a la memòria amb el seu “al meu país la pluja no sap ploure”, arran de les inundacions patides per tot el llevant mallorquí i molt especialment per la vila de Sant Llorenç. Aquesta setmana som nosaltres els qui ens acostam amb el nostre reportatge central al clam de Maria del Mar Bonet: “Aigua, vos demanam, aigua, i vós, senyor, mos dau vent”.
L’aigua és un bé preuat, natural i que, ben pensat i ben mirat, hauria de ser universal i, per què no, gratuït. Són molts els qui s’escandalitzen per aquell fake d’internet en què es fa pagar per l’energia elèctrica generada a partir d’unes plaques solars pròpies. Però, i l’aigua, no hauria de ser de tothom, i lliurement, també?
Cert és que sona com si fos una utopia. Però és que els manacorins hem de viure aquesta utopia elevada al cub, perquè, a més de pagar, resulta que ens hem de gratar la butxaca per una aigua que ni tan sols ens podem beure.
No obstant això, des de fa alguns anys vivim la feliç circumstància que el bé comú de l’aigua ens el gestioni, sense intermediaris, l’administració comuna que pagam entre tots. Poques coses com aquesta hi ha que s’avenguin tant amb el sentit comú. L’èxit de la decisió és inqüestionable i la gestió de l’aigua municipal és avui valorada de forma positiva per tots els partits polítics. Les fugues a la xarxa es treballen i s’adoben de forma sistematitzada, la SAM funciona de manera sanejada i s’han pogut resoldre els problemes crònics de pressió que teníem els habitants del nucli manacorí.
La taca negra, encara, continua la impossibilitat de beure l’aigua directament rajada de l’aixeta. No tenim aigua potable. Els nitrats ens condemnen a comprar aigua als súpers a preu de canari jove, o a filtrar-la amb costosos aparells. Hom arriba a pensar si deu ser impossible. Cap dels governs municipals que hi ha hagut fins ara ha estat capaç de revertir la situació. Incapaços de vèncer els nitrats, els nostres polítics ens condemnen a pagar dues vegades per l’aigua: una per rentar-nos, l’altra per beure-la. Falten vuit mesos per acabar aquest mandat i ja podem dir amb total seguretat que la situació no canviarà.
De ben segur, d’altra banda, que en elaborar els seus programes electorals, els partits hi pensaran, i diran que ens cal aigua potable, i que en tendrem pròximament. Que ho compleixin serà tota una altra cosa. Senyors de l’Ajuntament: Aigua, vos demanam, aigua. Però que sigui potable!
