A la foto de portada: Cala Manacor, amb poques construccions
Cap dels que avui encara som vius recordam com arribaren els nostres avantpassats a Porto Cristo. Però sí que hem sentit contar, de primera mà, com era Es Port a principis del segle XX, a què es dedicaven els nostres padrins, com vivien i moltes altres qüestions que resten a la memòria col·lectiva. Poques d’aquestes històries estan escrites.
En Salvador Vadell Pascual, en Bernat Amer, na Catalina Vadell Nadal, n’Antonia Nadal Juan, i jo mateixa estam preocupats per recordar les coses que ens han contat i per descobrir nova informació. Aquest testimoni hauria de quedar, d’alguna manera, pel coneixement de les generacions futures. Nosaltres som familiars hereus d’aquelles primeres famílies, que hem tengut la sort de poder escoltar aquestes vivències. Hi ha perill, però, que amb nosaltres es perdin. És imprescindible que el testimoni, ara dins la memòria de poques persones i en alguns documents dispersos o exhaurits, quedi arreplegada i que aquesta informació es transmeti als historiadors i la puguin transformar en coneixement escrit.
A la segona meitat del segle XIX, Mallorca encara vivia amb el record dels actes de pirateria comesos pels corsaris barbarescs. Durant els darrers segles, havien assetjat el trànsit marítim a la Mediterrània occidental i també els nuclis de poblacions propers a la costa mallorquina. També dificultaren, quan no impediren, la pràctica de la pesca, sobretot a les costes baixes del sud i el llevant de l’Illa.
Els pescadors mallorquins, amb l’excepció dels de Ciutat que pescaven a la badia, no gosaven sortir a la mar per por de ser presos captius. La conquesta d’Alger per part dels francesos, l’any 1830, va implicar la desaparició de saquejos a les zones costaneres i dels actes de pirateria. Per tant, augmentà la seguretat dels pescadors llevantins.
La cala d’Es Port, anomenada inicialment Cala Manacor, era un portet natural. Va servir de recalada i refugi a les barques de les famílies marineres. Hi ha constància escrita que el batlle de Manacor, l’any 1851, va proposar que s’habilitàs un local al port de Cala Manacor amb la finalitat de què “les persones que van a prendre banys per qüestió de salut no hagin d’estar a la intempèrie”. Aquest local també podria “servir d’aixopluc a les tripulacions dels guardacostes i laudes de pesca que, en cas de temporal, puguin protegir-se i custodiar els efectes necessaris” (AMM. Libro de Actas, Any 1851).
A finals del segle XIX, la cala es va emprar per transport de mercaderies entre Mallorca i el sud de França. Transportaven vi manacorí, cereals, carbó, i altres productes. També s’emprava com a correu entre Barcelona i Manacor. En aquest període, també hi hagué una emigració de la població des de l’interior de Mallorca cap a la costa, que implicava la ruptura de noves terres per cultivar. Les lleis de colònies agrícoles de 1855 i de 1868 donaren lloc entre 1874 i 1891 a la creació de nou colònies agrícoles a Mallorca. Totes elles estaven situades arran de mar: Llucmajor, Ses Salines, Felanitx, Manacor, Artà, sa Pobla, Alcúdia i Cabrera. Actualment, només en romanen quatre i són importants nuclis costaners: La Colònia de Sant Pere d’Artà, la Colònia de Sant Jordi de Campos, Portocolom i Porto Cristo (inicialment Colònia del Carme).
Aquestes lleis donaven alguns privilegis als colons: exempció de pagaments de contribució i de servei militar als fills, ús lliure d’armes. L’Estat es comprometia a construir i una escola i a pagar, durant 10 anys un capellà, un metge, un manescal i un mestre per a nins i per a nines. També beneficiava als grans propietaris amb exempcions d’impostos i, a més, les seves terres més dolentes tenien l’oportunitat de convertir-se en ametllerars, figuerals, vinyes, i altres cultius. El 20 d’abril de l’any 1888, Jordi de San Simón i de Montaner, marquès del Reguer, presentà el plànol per fundar la Colònia Agrícola del Carme, més tard Porto Cristo, a la possessió de sa Marineta. A la proposta de parcel·lació s’incidia en la rellevància del sector agrícola i a la creació d’un centre industrial i mercantil, d’elaboració i comercialització de vins, grans, fruits. Proposava la construcció de cellers i magatzems. Per contra, no es contemplava la promoció de la pesca i, com veurem a continuació, és la professió que més va créixer.
El primer padró municipal de la Colònia del Carme és de l’any 1889. Hi apareixen quatre famílies empadronades, un total de 15 persones. Tres de les famílies eren de llauradors i una era de pescadors. Dues de les famílies de llauradors vivien al carrer del Port, i una al carrer Burdils, aquestes són les tres primeres cases que s’edificaren. La família de pescadors vivien en el seu llaüt, el J.V. Maria i vengueren de Santa Catalina de Palma. Eren en Josep Bosch i n’Isabel Canyelles amb el seu fill Pere Antoni, de mal nom els deien Perlines.
Al padró de l’any 1890 hi consten dues famílies noves. La família del duaner, Jesús Bernal i la seva dona Dolores González amb els 5 fills; i la família de la fonda de ca na Pasta formada pel matrimoni Pere Joan Bonet Nadal i Catalina Miquel Amer amb els 4 fills: Pere Joan, Aina Maria, Catalina i Antoni Bonet Miquel.
L’any 1891 s’hi afegeixen 12 famílies més, dues d’elles es dedicaven a la pesca. La família d’en Tomeu Salvà Mulet que venien d’Andratx i la família dels Pelats, de Felanitx. Aquesta darrera família vivia en Es Port des de l’any 1977. És freqüent trobar, als fulls del padró, famílies que feia temps que hi vivien sense estar empadronades. Els Pelats, de Felanitx, era una família formada pel matrimoni Salvador Honorat Vadell Cantallops i na Joana Maria Barceló, amb els seus dos fills, en Salvador i en Tomeu. Aquest darrer, en Tomeu Vadell Barceló, és conegut a Porto Cristo com el patró Pelat.
Durant els tres o quatre primers anys de l’existència de la Colònia, les professions més habituals eren llauradors i pescadors. A partir de 1995, s’han de diferenciar dos tipus de població existent: la població treballadora, que és fixa durant tot l’any, i la població d’estiueig. L’any 1896, el nombre d’habitants augmenta fins a arribar a les 33 famílies, 107 habitants. També, comencen a aparèixer altres professions necessàries per al desenvolupament del poble: mestres d’obra i picapedres, botiguers, llauners, fondistes, jornalers, un capellà, i altres.
Curiosament, però, al padró també hi trobam procuradors, propietaris, missers… que segurament tenien, a la Colònia, una casa d’estiuejants on s’empadronaren per beneficiar-se dels privilegis fiscals que l’estat donava als colons. S’ha de dir que gran part dels que es beneficiaren de la llei de colònies foren les classes més benestants de Manacor, que es pogueren permetre establir casa a Es Port. Els carrers on s’hi edificaven les noves cases eren als carrers: del Port, Montaner, Bordils, Concepció i Sant Jordi.
A la dècada de 1890, a causa dels greus problemes pressupostaris de l’Estat la llei de colònies caducà. Els privilegis i exempcions que atorgava la llei desaparegueren. Gairebé al mateix temps, va aparèixer la plaga de la fil·loxera de la vinya, minvà la utilització del Port per l’exportació de vi i altres mercaderies i fins i tot, el 1895, es tanca la duana. Per tant, el programa colonitzador fracassà principalment per la manca d’identificació dels veïns amb el projecte agrari i industrial.
Tot plegat provocà que a partir de l’any 1902 el cens baixàs a 84 persones repartides en 27 famílies. Entre els anys 1903-1906 el nombre de famílies era inferior a 20. Molts dels manacorins empadronats es donen de baixa. La desaparició de les colònies fou general a Mallorca. Només continuaren com a nucli la Colònia de Sant Pere, la de Sant Jordi, Portocolom i Porto Cristo. Precisament els nuclis de ports del Llevant que més es dedicaven a la pesca. Tan sols els pescadors augmentaren la seva activitat.
En el segle XX, la professió que més augmenta és la de mariner o pescador. L’any 1910 al Port hi havia 21 famílies, de les quals vuit eren marineres; l’any 1912 de 22 famílies, 12 de les quals eren de pescadors. La professió de llaurador disminueix, senyal de la poca presència del sector agrària a la Colònia. De manera que a partir dels primers anys del segle XX, la major activitat professional de la Colònia del Carme, ja dit Porto Cristo, és la pesquera.
Les famílies marineres de l’any 1911 i 1912 eren: i) n’Andreu Tauler Caldentey i n’Andreua Caldentey Nadal; ii) En Josep Bosch Vives i na Gerònima Vives Juan; iii) n’Antoni Bonet Miquel i na Margarita Sitges Mascaró; iv) n’Antoni Vives Brunet i na Magdalena Servera Ballester; v) en Salvador Vadell Ginart i na Sebastiana Ferrer Nadal; vi) en Joan Vadell Barceló i na Gabriela Ginard Duran; vii) en Salvador Vadell Barceló i na Catalina Roig Obrador; viii) en Bartomeu Vadell Barceló i na Magdalena Galmés Llodrá; ix) en Gabriel Servera Bibiloni i na Magdalena Mestra Sastre; x) en Joan Bonet Miquel i n’Antònia Terrasa Mercant; xi) n’Antoni Terrasa Mercant i n’Aina Maria Bonet Miquel i xii) en Miquel Montserrat Orpí i na Maria Vadell Barceló. Molts dels habitants actuals de Porto Cristo duen almanco un d’aquests llinatges, si no els duen els dos. Aquesta activitat augmentarà encara més a partir de 1920 amb la introducció de les barques del bou.
A principis del segle XX, una professió que crida l’atenció, pel seu elevat nombre en una població tan minsa, és la de fondista. L’any 1911 n’hi havia quatre. L’exploració científica de les coves del Drac per part de M.F. Will l’any 1880, el descobriment del llac, el 1896, per part d’Edouard Alfred Martel, el descobriment de les coves dels hams, el 1905, i les recomanacions mèdiques de prendre banys d’aigua de la mar, implicà l’establiment de quatre fondes. Dues d’elles, la de ca na Pasta, després hotel Perelló, i la de can Felip, han estat establiments icònics de porto Cristo.
La pesca i el turisme varen créixer conjuntament. Les patrones que, durant els inicis de la Colònia, venien el peix de la barca familiar, canviaren la seva ocupació i obriren, a una habitació de ca seva, tendes de regal pels turistes. Però aquesta és una altra història.
