Skip to content

“Amb aquest llibre no sabem què serà el Mossèn, però almanco sabem el que haurà estat”

Cinquanta anys bé valen un llibre. Això és el que ha passat a l’IES Mossèn, que ha arribat al mig segle de vida i que, entre d’altres celebracions, ho ha volgut brufar amb un volum de voluntat miscel·lània que batega entre la memòria i la nostàlgia, entre l’orgull i la identitat, entre el poble i la gent. Ens en parlen Magdalena Gelabert, encarregada de l’edició del llibre; Antoni Gayà, director del centre; i Bel Riera, bibliotecària.

Ja tenim el llibre al carrer i divendres es presenta. Com diu la cançó, pareixia que no havia d’arribar mai. Quant de temps feia que l’esperàveu?
Magdalena Gelabert: Fa un any i mig que podria estar publicat, perquè era una de les primeres iniciatives que va sortir en pensar en les activitats per celebrar el cinquantenari. Així mateix, quan ens ho vàrem proposar tampoc ho férem amb l’abast que ha tengut finalment. A la fi, hi ha 43 veus que s’han pogut incorporar, aquest temps d’espera ens ha permès poder arribar a altres possibles autors i autores, a alguns dels quals hi hem pogut arribar també a través dels suggeriments que han fet molts dels autors que ja preparaven qualque cosa inicialment. Volem demanar disculpes als autors que no hi són, tot i que no hem dit que no a ningú en cap moment, i també per les errades que hi pugui haver en el llibre, que segur que encara són moltes.

Quin és el motiu principal d’aquest endarreriment en la publicació?
Magdalena Gelabert: Sobretot la pandèmia, que a banda de llevar la possibilitat de fer coses, també ens ha llevat molt d’humor. Qui s’atefia a demanar i a posar presses a persones que estaven tancades o confinades o fins i tot afectades per la malaltia? Ha estat complicat…

Tots aquests quaranta-tres autors han tengut o tenen qualque vinculació amb l’institut?
Magdalena Gelabert: Sí, tothom que hi ha participat està vinculat al centre o hi ha estat. Per això, a la presentació de cadascun dels autors sempre hi hem posat la vinculació que tenen o han tengut amb el nostre centre.

Som en temps d’audiovisuals, de virtualitat, d’internet i de xarxes. Per què un llibre? Seran sempre actuals els llibres?
Bel Riera: Nosaltets som de la generació del paper, hem estat sempre molt vinculades a la biblioteca, estimam els llibres, ens agrada més sentir l’olor de paper, que no aquella cosa que no desprèn cap casta d’olor com una pantalla o una tablet. Vulguis o no el llibre sempre serà etern. poden passar moltes de coses però el llibre sempre sera etern, com diu Irene Vallejo L’infinit en un jonc.

El títol del llibre està agafat de l’article del professor Pep Bagué. Què vol dir?
Magdalena Gelabert: Ell planteja què ha de ser un centre educatiu, una àncora per aferrar-nos al passat i no fugir a la deriva, o una palanca per projectar-nos al futur? Pep Bagué és historiador i s’ha basat un poc en això: aferrar-se al passat per projectar-se cap al futur. No és un llibre de passat, sinó de reflexió pedagògica i humana, per mostrar què passa a l’institut, cap a on anam, i també per mostrar que el Manacor d’avui no seria el que és sense aquest passat que hem ajudat a teixir des d’aquest edifici i aquesta institució.

Com heu dividit el llibre?
Magdalena Gelabert: Hi hem posat una part de creació artisticoliterària, una de records i anècdotes i una d’estudi històric. De tot d’una Antoni Ferrer ja es va mostrar molt engrescat amb el seu estudi sobre la construcció de l’edifici. Altres historiadors també investigaren com el mateix Manel Santana. El llibre també ha servit per gratar i cercasr aquesta part que no coneixíem. La part més fàcil és la de records i anècdotes, molt envoltada també de reflexió i d’una mirada d’avui cap al passat, sobre què erem i què som, pensant com estàvem de bé llavors, o com estam de bé ara, segons cadascú. És un llibre que passes gust de llegir, que entretén. Però no volíem quedar en un llibre d’anècdotes, i per això també hi incorporàrem la part d’assaig, per entrar en aquest punt de reflexió, cosa que fan per exemple Antoni Riera Font o Maria Rosa Rosselló. I també ens ha servit per crear, fins al punt que B“arbara Duran i jo mateixa ens hem atrevit a fer un himne.

Parlau-nos de la part gràfica… Com heu arreplegat les imatges?
Bel Riera: Hi ha algunes creacions plàstiques que s’han fet expressament per al llibre. D’altres ens han enviat creacions que ja tenien fetes. Pel que fa a les fotografies, dels darrers vint anys hem pogut tirar de l’arxiu fotogràfic digital de la biblioteca. I si anam més enrere, hem aprofitat imatges que ens han enfiat professors i alumnes, tot i que n’hi ha algunes que no les hem pogudes aprofitar perquè estaven massa saturades o fosques. L’aportació del departament de Plàstica també ha estat important.

A qui va adreçat, el llibre? A professors, a alumnes? A tota la comunitat educativa actual i antiga? Més enllà de l’IES Mossèn Alcover i de Manacor?
Magdalena Gelabert: És un llibre molt divers i tant el poden llegir els exalumnes del Mossèn, els manacorins en general, i la comunitat educativa, la passada i la present perquè dona una idea bastant propera del que som. Hi podem veure aportacions de les primeres generacions, però també de persones molt més joves. I també és interessant llegir les aportacions de gent que d’aquí ha volat pel món, com el president del Tribunal Superior de Justícia de les Balears, o Antoni Riera Font, candidat a rector de la UIB, o de la professora Maria Rosa Rosselló, o de Joan Company, director de la Coral Universitària, entre molts d’altres. També recordam les publicacions periòdiques de l’institut, com les revistes Mestall, Sa Clau o Res pus mai més. Són aportacions històriques que es complementen amb imatges de la darrera exposició feta el 2022.
Bel Riera: Per a mi és definitiu i definitori l’article del nostre estimat i mai ben ponderat director Antoni Gayà, que ha estat alumne, professor i ara director de l’institut, aquestes dues darreres, dues coses que havia promès que no seria…

Com serà la presentació del llibre?
Antoni Gayà: Hi tenim confirmada la participació del batle Miquel Oliver, i de Jaume Capó, Antònia Garcia, “la Missis”, de Magdalena Gelabert com a editora, Faust Puerto, de l’editorial Móndellibres, i Bel Riera, com a encarregada de la part gràfica. També hi haurà una actuació musical d’alumnes de l’institut dirigits per Bàrbara Duran i l’actuació final de Jantià.

Com a conclusió, que creis que ha representat el Mossèn? I cap a on creis que camina?
Magdalena Gelabert: La sensació és que de la feina surt el profit, s’ha anat sembrant molt des del primer dia que es va crear l’institut. a estones hi ha la sensació que sembram i sembram i no collim el fruit, i aquest llibre constata que sí que hi és, aquest profit.f
Bel Riera: Veus que es pot considerar un experiment sociològic com ha anat canviant tot, tant a nivell de política, com d’educació, què serà, no ho sabem, però almanco sabrem el que ha estat.
Antoni Gayà: Han canviat moltes coses, hi ha hagut noves lleis educatives, però a la fi veus que cada centre té un cert tarannà, ni millor ni pitjor que els altres. Aquí hi ha hagut molta de gent que ha estat alumna que quan és professor vol tornar. El Mossèn té una personalitat pròpia, com cada centre la té. Els centres són petits ecosistemes i atreuen un tipus determinat de gent.

Back To Top
Search