Des que vaig començar a viure algunes estones a Manacor, m’he volgut convèncer, sense deixar espai al dubte, que el mite era cert: Manacor és el poble més lleig de Mallorca i, si m’apretau, de les Balears.
Aquesta afirmació no la faig des del benentès que la bellesa sigui una qüestió objectivable i que ara tots ens hàgim de posar d’acord amb allò que és guapo i que no. Estic segura que encara hi haurà qui cregui que el desordre i l’estridència de la retolació de tots els comerços manacorins —sobretot aquells que donen la benvinguda al poble (o ciutat, açò ja és cosa vostra)—, entrant per la Carretera Palma-Artà i seguint per l’avinguda del Tren, no són un crim estètic, sinó el resultat de l’exuberància pròpia d’un bulevard.
Que els colors postissos dels rètols, impresos en suports altament setinats, són part de l’estratègia comercial per captivar els compradors, atrets, a més, per les tipografies de la família script, d’estil proper i desenfadat.
Els mateixos insistiran que els famosos clots i la planificació anàrquica són, en realitat, tendències que potser van una passa més enllà en l’urbanisme underground. Estic segura que també us intentaran persuadir tot defensant que na Camel·la no té res a envejar a les grans rambles de capital; que l’emblemàtic cor gegant de Rei en Jaume concentra l’essència veritable d’aquesta comunitat; que si l’Església Gran té la façana a mig fer és perquè desitjaven que fos un atractiu singular, únic, degudament inacabat, cedint tot el protagonisme al campanar; que si hi posam ganes, ja en tenim prou amb els llustrosos aparadors de Can Garanya i els mèrits de Can Lliro —reforma referent dins l’arquitectura postindustrial—, basta que aguantem la respiració fins a arribar a Sa Bassa, on ens espera S’Agrícola, l’anàleg d’un cafè parisenc, amb l’amable afegit d’unes pantalles de neons presidint la centralitat de la plaça (ara m’abstindré de comentar el gratacel, aquí la imaginació ja faria massa mal).
Amb açò vull dir que totes les opinions són respectables, clar que sí; ja està bé que alguns considerin tots aquests atributs com a virtuts fruit d’un gust selecte reservat a uns pocs. Aquí no entram a discutir si Manacor és lleig o no. L’exigència va una mica més enllà: avui tenim el deure moral de proclamar una postveritat i dir que Manacor és el súmmum de la lletjor, un lloc que, realment, no, no val la pena visitar. Aquest pacte unànime, aquesta assumpció col·lectiva, té una finalitat molt clara: protegir-nos de la turistització.
Els pobles, com més s’apropen al cànon, com més marès a la vista tenen, com més edificis històrics i racons de postal —vos xerr com a ciutadellenca penedida— més corren el risc d’assemblar-se entre ells, és a dir, de gentrificar-se.
La combinació d’atractiu patrimonial, activitat turística i inversió immobiliària és la triada perfecta per transformar els nuclis antics tradicionals en parcs temàtics —feis una volteta per Palma i entendreu de què va la cosa. Després arriba l’augment de preus de l’habitatge, l’increment de població estrangera amb alta capacitat adquisitiva que substitueix la població resident, el canvi cap a habitatges vacacionals i la terciarització de l’economia local. Totes aquestes paraulotes són les amenaces a les quals us podeu encarar si no reivindicau la lletjor com a escut.
Per tant, vos anim fervorosament a guardar-vos la discussió de portes cap endins, per a l’àmbit domèstic i la intimitat. Aparcau el debat de si Manacor és o no és. Ha arribat el moment d’abraçar el mite. De cridar als quatre vents que els manacorins han claudicat, han entrat en raó i ja no en queda ni un que no afirmi que el seu poble és el més lleig que trobaran arreu.
