Andreu Riera Gomila (1965) és encara avui dia, essencialment, un blauet de Lluc entremaliat i trapasser. Riera, pianista manacorí, sempre ha estat molt vinculat al seu poble, malgrat treballar a Palma i ser professor del Conservatori Superior en l’especialitat de piano i repertori de corda. Ara que s’apropen les seves actuacions al BTHVN Festival 2020, és el moment de recordar la seva participació en nombrosos esdeveniments del Manacor musical, sovint en forma de col·laboracions altruistes que diuen molt de l’Andreu Riera amb casa al carrer d’Artà.
Quins creus que varen ser els moments clau de la teva vocació musical i quins records en tens?
El bessó musical va ser Lluc. Va ser el meu primer contacte vertader amb la música. Jo vaig créixer a s’Illot, perquè mon pare hi tenia tendes. Mon pare era molt llest i molt manetes, amb 12 anys va deixar d’estudiar perquè va començar la guerra civil; i va haver d’aprendre a fer sabates, matar porcs i sobretot va fer de fuster. I amb un cosí seu se’n van anar «a fer les Amèriques», com en Quaquín. A Amèrica feia de fuster a Indupa (empresa ítalo argentina). Va estar tres anys allà, i quan li començava a anar bé, fent molt bona feina i a punt d’obtenir un càrrec important, va rebre una carta de mumare, amb la qual festejava abans d’anar-se’n, estaven molt enamorats. Ella era molt guapa, molt joveneta, i li va escriure una carta: «Pedro , has de tornar, sinó em casaré amb un altre». I així va tornar a Manacor, sense doblers. Això era cap a l’any 1947-1948. Es van casar amb i no tenien un duro, havien de fer bunyols per guanyar doblers, matar porcs per unes pessetes, i van obrir una tenda de comestibles. Les meves germanes van néixer a la mateixa tenda, i van comprar després la casa de veïnat, a can Bosses, on jo vaig néixer a dalt, al pis. Això era la dècada dels seixanta i quan va començar el turisme, S’Illot estava despoblat i mon pare hi va començar negocis amb diverses tendes. Tot plegat perquè el meu primer contacte musical va ser va ser anant de Manacor a s’Illot i a l’inversa, amb mon pare posant els tangos «Mi Buenos Aires Querido…». I després també tot el que posaven a les tendes de souvenirs: escoltava a Julio Iglesias, Los Panchos, boleros… el meu primer record musical era cantar aquells tangos de Carlos Gardel, ja que mon pare va tornar enamorat i encisat pel tango i per l’Argentina i els escoltava sempre. Els darrers anys em deia: «ai Andreuet, si m’hagués quedat allà, si m’hagués quedat allà! Estava molt bé, jo, a l’Argentina!». Ho deia de bromes, perquè estava molt satisfet de tots noltros. Jo record que tenia molt bona memòria musical i cantava i recordava totes les cançons que escoltava. Mumare estava tan ocupada amb la tenda, que no em podia controlar, així que em van dur a Lluc. Talment com alguns ploraven i s’enyoraven, jo vaig tornar entusiasmat, i vaig dir que volia anar allà. El meu primer referent fou el pare Jaume Palou, feia uns arranjaments brutals! Record cantar la marxa turca de Mozart a 4 veus, un arranjament extraordinari. Vaig aprendre a tocar el piano amb ell, ell em va fer descobrir el piano. També em va impactar veure tocar Vicenç Rubí, ell estudiava invencions de Bach, i jo hi vaig descobrir la polifonia. Anant pels passadissos, a Lluc, vaig veure tocar Bach a en Rubí. Jaume Ferrer era un de Porto Cristo que va ser un dels meus primers mestres de piano. El que és l’abecedari, la tècnica, fou Jaume Ferrer. Ara viu a Dinamarca. I després, el que va ajudar molt va ser Toni Parera Fons, que en aquella època vivia a Madrid. Toni Parera era molt amic nostre, molt present a la nostra família, i ell és, veritablement, una autoritat musical. Sa mare cuidava de les meves germanes i la seva família sónmolt més que veïns. Quan estava a Lluc em va sentir tocar el piano, i va dir «n’Andreu ha d’estudiar”. Va ser quan ens vam adreçar a Joan Moll, que em va escoltar, però llavors estava molt ocupat. «Si ets de Manacor, estudia amb Conxa Vadell, i et donarà una bona base tècnica», em va dir. I així vaig estudiar amb Conxa, per lliure, i m’anava a examinar a Palma. I solia fer dos cursos en un any, primer curs pel juny i segon pel setembre. Estava obsessionat pel piano, i vaig fer els vuit anys del grau professional en 4 anys. El meu primer concert va ser amb l’Orquestra Ciutat de Manacor. Els meus referents, també, inclouen Ángeles Renteria, després vaig anar a la Hochschule für musik a Viena, amb Hans Graf. I llavors vaig fer molts cursos a diversos mestres, però un punt culminant va ser Londres, on vaig poder treballar amb una dona, gran pianista, Edith Vogel, molt coneguda per les seves intervencions a la BBC. Era jueva i va haver d’escapar, arribant a Victoria Station amb 18 anys i 5 monedes. Cada any tocava als Proms: Schubert, Beethoven. El gran pianista Alfred Bfrendel, quan havia de tocar, sempre anava a ca seva per a que l’escoltés i li donés consells. Hi ha una cosa que em recorda molt la vida de mon pare. I és que abans d’anar-me’n a Viena, vaig guanyar el premi Infanta Cristina. Solomon Mikovski, un membre del jurat, em va sentir i em va convidar a anar a Nova York. L’any 1987 em vaig matricular a la Manhattan School of Music. A Madrid m’ho havia passat beníssim, vaig gaudir de la Movida Madrileña i no m’aturava de tocar. De sobte, em vaig trobar a Manhattan, tot sol, a un apartament amb un violinista de Madrid. Em va pegar un«bajón», era una ciutat fascinant, però en aquells moments no vaig poder, em va superar, no vaig poder aguantar. Va ser una reacció tan visceral que no vaig poder aguantar, i vaig tornar a Madrid. Mikovski va quedar al·lucinat. A vegades pens, que hagués passat si hagués quedat a Nova York? No ho sé, va ser una reacció tan visceral que l’únic que sé és que havia de tornar.
Andreu prepara per a la propera primavera el Concurs de piano de s’Agrícola, que fou suspès per la pandèmia, un concurs amb caràcter internacional que segueix programat, a l’espera que les condicions generals millorin. L’any Beethoven ha quedat tocat per la pandèmia, però Andreu participa en un projecte dels músics Magí Garcies i Bernat Quetglas (pianista i director). Ells dos han tingut la idea i l’impuls de dur a terme el BTHVN Festival 2020 a Pollença. Garcies i Quetglas tenen un caràcter lluitador, i un segell beethovenià. Van insistir en la programació, i Andreu mateix va suggerir adelantar el festival i fer-ho a l’aire lliure. Un empresari alemany ha estat el mecenes i l’ajuntament de Pollença cedeix espai l piano; el Consell de Mallorca també fa una aportació econòmica. Magí Garcies i Bernat Quetgles han organitzat el festival BTHVN amb l’Orquestra de Cambra de Mallorca, són joves i entren un poc dins la energia de les xarxes socials, segons Riera. Tenen programat, per exemple, anar a Cala Sant Vicenç, tocar un fragment de la Pastoral i fer recollida de plàstics. Un altre dia fan un flashmob…. a la plaça, de sobte, començaran amb la Sèptima de Beethoven.
Com a pianista, has tocat molt Beethoven.
Si, ha estat una constant de la meva vida. És un autor que prepara el pianisme del futur, i record com Antoni Pizá va dir d’ell que és un exemple de com una minusvalidesa física pot obrir portes i energies. Les Sonates de Beethoven, les darreres op. 100, és realment quan ell explora la gran distància entre la ma dreta i esquerra, fragments que havia d’escriure diferenciats, amb els fortes per la seva sordesa. Va obrir portes a tota una nova concepció; va entrar més dins un món interior, va excavar sonoritats dins una atmosfera més esotèrica.
A mi m’agrada molt la cita de Hans von Büllow, ell deia que el clavecí de Bach era l’Antic Testament i les Sonates de Beethoven el Nou Testament. Sempre et fan millorar com a pianista, tècnicament i musicalment. És una columna vertebral i els grans intèrprets, com Barenboim, les han enregistrades vàries vegades, perquè així com vas evolucionant a la vida ls veus de diferent manera. Són com els llibres que rellegeixes vàries vegades pel seu contingut.
Com a professor, veus canvis en l’entorn del Conservatori?
La meva generació va viure una Espanya de Prehistòria, els anys 84, 85. Ara, dintre del panorama europeu, hi ha espanyols joves, dels que van començar a estudiar a partir de l’any 1995, quan s’incrementa la qualitat espectacularment, tenen tots un alt nivell. Mira, els darrers anys 4 o 5 anys hi ha hagut concertinos mallorquins a diverses orquestres: Llúcia Barrero, Ariadna Ferrer… A la JONC hi ha Úrsula Pomar. Estan assolint un nivell europeu i dins Espanya tenen la categoria de solistes de primera, tindran una gran projecció.
I tu, quins projectes personals tens?
Diumenge dia 20/IX toc dos concerts de Beethoven a aquest Festival, el 27 he de tocar la Sonata Primavera. Tenc programat també a un altre indret el concert per a clavecí de Manuel de Falla. A mig termini, he començat una cosa des de fa dos anys, els concerts / conferència a Sa Nostra, i estic recuperant les sessions que vam deixar de fer aquests mesos. Cadascuna proposa un estil diferent: Mozart, Bach, Beethoven, Schumann, Debussy, i em queda exposar Ravel, Manuel de Falla i compositors mallorquins de principis del segle XX. El tercer curs de concert/conferència serà dedicat a Beethoven, i faré un monogràfic sobre elles. De desembre fins a juny del 2021 cada sessió seran dues sonates comentades, 10 sessions on hi ha unes dues sonates per sessió.
Destacaria que durant el confinament he fet un enregistrament, un CD que he gravat a Casmusic, «Saló Beethoven», amb Eugènia Gallego i José M. Sánchez a la producció, tot recordat que-a finals del segle XIX hi havia un saló a Palma on Noguera (cofundador de la Capella de Manacor) i altres músics feien conferències. He enregistrat dues sonates: la Patètica i l’Apassionata, i dos rondós Op. 51.
Andreu Riera diu que el panorama del COVID ha fet canviar la programació. Amb projectes ajornats, ell solament espera que tot es pugui arreglar. Aquest Festival BHTVN inclou taules rodones (27/IX i 4/X); BTHVN pel clima (20-IX) i la Flashmob (4/10) a més dels quatre concerts: 20 i 27 de setembre i 4 i 10 d’octubre
