skip to Main Content
Apropem-nos

Apropem-nos

A vegades al món hi passen coses terribles; pens.
A vegades les llàgrimes deixen igualment un gust a impotència i insuficiència, i els discursos amorosos queden apartats per un tel negre que ens cobreix els ulls, amb gust de sang, amb gust de rencor i sobretot: vergonya humana.
A vegades jo tampoc sé que dir, entre tels d’esperança perduda, on la pantalla se’m queda petita però el món tan gran… com una pupil·la nocturna.
A vegades més aprop del que un es pensa, més aprop del que un pot imaginar, els propis companys fan coses que ningú vol al fons mirar. Però passen.
És curiós com de fàcilment els humans ens rebelem els uns contra el que han fet els altres, i ho condemnam per la seva horripilitat, quan potser nosaltres hem comès delictes similars.
És curiós com ens creuam les mirades amb rebuig, oblidant que venim d’allà mateix, i que tots tenim les mans unides per un fil.
Ho fem constantment, ho fem sense pensar. Ho fem perquè no sabem les conseqüències dels nostres actes.
Nosaltres creem el caos físic, però sobretot la nebulosa mental.
La raó per la qual cremaren llibres de tants que pensaren, per descobrir la veritat.
A vegades m’atur i pens, quantes coses podrien canviar, si hi hagués l’espai, on tots ens poguéssim despullar. Contar cada gota, cada cosa que ens ha fet mal, i previndriem delictes, que fan el món hostil.
A vegades em sento inevitablement connectada amb la vida, de sobte: els moviments tornen estàtics. De sobte, cada moment sembla digne de ser escrit, quan les fulles es deixen endur pel vent, i regna el silenci.
Però a vegades també sento com s’apoderen de mi coses extranyes, que no puc controlar.
És per això que en un món on regnen emocions: fa falta espai i silenci.
Hi ha dies que la lletra em surt bonica, hi ha dies en els que dic: “endavant”! I d’altres on, malgrat la lletra surti bonica, no m’aixeco.
Per això puc entendre aquells que sembla que mai s’han aixecat, encara que em sembli horrible tot el que han fet.
Fa poc a Manacor hi ha passat una cosa terrible, i ja veig odi al meu voltant. Dintre meu hi creix també, contra els que han comès el delicte, però també pens: cada dia passen coses semblants.
No ho excús, només dic: que ens aturem a assimilar. Enlloc de reaccionar totduna, enlloc de jugar al joc, enlloc de deixar-nos endur pels pensaments. Per un moment adonemnos també de que l’odi no cura.
No en deixe’m passar ni una, però repetim: l’odi no cura.
Perquè l’odi és el que va provocar el mateix fet.
No ens el menjem: cantem, escriguem, volem, creem, comuniquem el que sentim, no ens el menjem.
Però tampoc deixem que ens mengi.
Aquest ha estat un petit exemple, un petit esqueix, un petit no res dintre la història de l’existència. Ha estat petit: però una mostra de moltes coses, que ningú no gosa explicar.
Del que passa dins algunes persones, que estan molt aprop, al nostre voltant. I del que passa a la ment humana, quan no es sap desofegar.
Ningú no mereix aquest dolor, ningú no mereix res d’això. Ara que hi som davant, però: anem a fer el millor que em sabut fer, siguem millors, apropem-nos a nosaltres.

Rita Shelyakina

Back To Top
×Close search
Search