Baixar de l’escenari

Aina Fullana

M’havia promès no escriure mai sobre escriure o sobre mi mateixa. Tenia por que fos avorrit, egocèntric, endogàmic –que irònic, si he escrit una novel·la basada en la meva vida, no?–, i pensava que no era prou bona escriptora per parlar-ne. També em feia por (o vergonya) que pensàssiu que no sé escriure sobre res pus. Tanmateix, m’he anat tement que quan escric sobre mi o sobre allò que conec no sempre escric de mi per a mi, sinó que ho faig de dins cap a fora. I que l’important és que tenc molt clar quan escric de mi per a mi i quan escric de dins cap a fora. Excepte avui; avui no sé si escric això per vosaltres o per mi. Sigui com sigui, si no expressam i discutim les nostres individualitats no en sortirem mai.
L’altre dia vaig anar per primera vegada a un institut a parlar sobre Els dies bons –concretament, a l’IES Porto Cristo, i tant els alumnes com els docents varen ser meravellosos. Una de les alumnes em va demanar si en publicar la novel·la em vaig sentir exposada. Jo li vaig dir que em sent molt més exposada en un tuit sobre la meva vida personal, per exemple. I podria afegir en un pòdcast o en una entrevista, encara que el tema principal sigui Els dies bons. I em sent més exposada escrivint aquest article, també.
A l’obra Connectar, Kae Tempest parla de la performance i del personatge que fa als recitals, és a dir, sobre un escenari. Explica que hi ha un temor generalitzat que «tot el món és un escenari des de l’adveniment de les xarxes socials i l’autoexhibició». És inevitable ser un personatge quan actues, parles o fas el que sigui davant d’un públic, i és positiu si quan és hora en saps sortir. Si saps baixar de l’escenari.
En general, em resulta bastant indiferent el que pensa la gent de mi, i crec que és perquè sé qui som i, normalment, m’agrada. En canvi, el personatge que faig damunt l’escenari, tot i que sembla més fàcil de controlar que un mateix, es pot convertir en un monstre. A mi, almanco, em fuig de les mans, pel simple fet que no el vull controlar. I no controlar-lo ja és donar-li una forma. Per això no escric articles ni faig segons quines entrevistes o activitats, perquè no sé quin personatge vull ser més enllà de l’autora d’Els dies bons. No sé quin tipus d’escriptora vull ser, ni tan sols si vull ser escriptora. El que sé és que no vull viure sempre damunt l’escenari perquè esgota, perquè no puc ser sempre la mateixa, no puc ser sempre un personatge. I pens que qui no se sent exposat quan fa un tuit és perquè fa de Twitter el seu escenari.
M’he plantejat eliminar-me les xarxes socials i deixar d’exposar-me, en general. Qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra meva. Moltes vegades he evitat parlar de temes que m’interessaven perquè no em basten les paraules i perquè tal vegada s’espera qualque cosa de mi que no puc donar. Perquè no sempre estic còmoda amb l’entrevistador i perquè no tenc temps de ser jo mateixa. El problema de tot, supòs, és que no sé no ser jo. I ser jo sobre l’escenari resulta contraproduent.
Tothom parla de com ens comparam físicament els uns amb els altres, i se n’ha de parlar. Però comparar-se intel·lectualment de manera constant tampoc no és sa. Pensar que hauria d’estar més informada del que passa al món i opinar-ne, que hauria de xerrar millor, que hauria de ser més simpàtica i llepar més culs per tenir més contactes, que hauria de ser més escriptora, més rara, més oberta, més carismàtica, més intel·ligent, que hauria de llegir més, escriure més, escriure millor. Que hauria d’escriure sobre coses que no tenguessin relació amb la meva vida.
Però no. Els escriptors –i encara menys les escriptores– ja no tenen per què ser com abans (qui els voldrà llegir si només els entenen els senyors de 60 anys, quan aquests estiguin morts?), ni han de ser tots iguals. Sembla una obvietat, però la pressió hi és. Les cares estranyes quan dius o fas qualque cosa fora de lloc, les preguntes cercant les mateixes respostes de sempre. La cultura de la cancel·lació com un fantasma que apareix cada vegada que deixes un tuit a esborranys. Andrea Abreu dient que abans creia que si era escriptora no podria seguir ballant i que li havien recomanat no somriure a les fotos. Però no. Els escriptors poden ser com vulguin i, de fet, no fa falta ni que siguin escriptors, si no ho volen. Pilar Codony ha escrit una novel·larra i té ben clar que vol seguir sent veterinària, o almanco així ho va manifestar a la Vila del Llibre de Manacor. I jo l’admir per dir-ho sense embuts.
Jo sempre havia tengut clar que la història que estava escrivint no era la meva ni la de la meva família. Era la d’en Xavier, na Martina i n’Ariadna. La seva història era la important, allò que jo tenia per dir, la història que havia de ser contada, perquè s’assemblava a la història de moltes famílies que patien situacions similars. I perquè era la meva obra creativa, la meva oportunitat d’imaginar, manipular, jugar i crear de bell nou; de, plasmant-les en la ficció, donar un espai real a unes paraules que només existien dins meu. I la meva història només havia servit d’exemple, de base. Jo escrivia, sempre, de dins cap a fora.
No vull que Els dies bons es llegeixi –no només o principalment– com una autobiografia, perquè no ho és ni vaig tenir mai la intenció que ho fos. Però també perquè crec que hi ha altres coses a comentar sobre Els dies bons, o això m’agrada pensar. I perquè en totes les obres de ficció hi ha realitat; no em cansaré de dir-ho. Tots partim de l’experiència pròpia, ja sigui de manera conscient i explícita o no. Fins i tot les Terres mortes de Bendicho ens deuen dir qualque cosa de la manera de l’autora de viure la violència, i no per això la psicoanalitzam. A Bendicho no li solen demanar què hi ha de realitat i de ficció en la seva obra. Però a mi sí. I a Andrea Abreu també. I a Laura Gost. I a Carlota Gurt.
Annie Erneaux parla d’autosociobiografia, i considera que la seva escriptura no és una confessió (ho vaig veure al darrer vídeo de La prestatgeria de Marta Meneu, que parla precisament sobre el tema de la sobreexposició en el context de la literatura del jo). Amb tot això, crec que hi té a veure una afirmació de Leslie Feingberg que m’he fet meva i que repetesc allà on vaig: «no s’ha de subestimar el poder de la ficció per contar la realitat.» Els dies bons no és la meva confessió, sinó la meva primera i de moment darrera manifestació literària. El meu escenari. Jo actuava per a un públic potencial quan escrivia tota sola a les 3 de la matinada en un quartet minúscul d’un pis d’estudiants o a la meva habitació de la infantesa durant la pandèmia.
I si hi ha autors que fan servir la literatura exclusivament o principalment com a teràpia, com a catarsi, com a manera d’exterioritzar la individualitat; si n’hi ha que fan autoficció o escriven una autobiografia, està bé. Perquè compartir la individualitat pròpia és, també, un acte col·lectiu. Jo, de moment, no em sent dins aquest sac.
No sé si tot aquest article no és res més que una justificació o una vomitada de pensaments i emocions barrejats que he anat acumulant el darrer any. Tothom farà de mi el personatge que vulgui i em sembla bé; jo ho faig amb tots vosaltres. Tanmateix, hi ha dies com avui que és quan tenc més ganes de seguir escrivint, perquè amb una piulada no em basta per expressar-me –no em basta ni amb un intent d’article! Perquè no som bona parlant davant un micròfon. Perquè em comunic amb el món a través de la narrativa. Jo no canviaré la vida a ningú, però una novel·la meva tal vegada sí.