Crits de “fuera, fuera”. Som en plena bullanguera la parròquia de la Verge del Carme, a la barriada de Santa Catalina de Palma. La bullanguera és el ball que se sol fer al final de les ballades, on enmig de plaça hi ha només una parella que balla. Els crits de “fuera, fuera”, així, en espanyol, són per als dos homes que ballen enmig de plaça. Un fet inèdit. Un dels dos qui ballen és el manacorí Toni Lluís Reyes. “A Barcelona, a les bullangueres fa temps que hi surten dos homes a ballar junts, i no passar res”. El cert és que en el ball obert les dones fa molt de temps que ballen plegades. En canvi fins fa cinc i sis anys, diu Reyes, “era molt difícil veure ballar dos homes plegats”. “La gent que hi està en contra es basa molt en el tema de la tradició”, diu el ballador manacorí. “Però també la bullanguera, al final és un ball de festejar, si ara la tradició actual diu que dos homes es poden casar o dues dones, també han de poder festejar damunt plaça. Ells no defensen la tradició, sinó la forma. La tradició real és el festeig”.

No era la primera vegada que això passava. Segons explica Toni Lluís Reyes, a Alcúdia, “quan va veure que ballaven dos homes, una dona va sortir esperitada i va pegar empentes i estirades per agafar un home dels dos. Sempre hi ha estirades i amarrades, a una bullanguera, i això no és criticable, sinó que no volia que dos homes ballassin junts…”. Per Reyes, “a la ballada d’ahir els grans defensors de la tradició, es tornaven a errar perquè rompien la tradició d’una colla ballant. Vaig pujar damunt l’escenari per dir això, que no hi ha dret que la gent no pugui ballar en llibertat. I no em deixaven xerrar”. El  ballador explica que “és la primera vegada que em diuen ‘fora’ a una ballada, però nosaltres aquest estiu farem feina per això. Perquè nosaltres som persones, no som sexes”.

Diversitat d’opinions al blog de Madò Llucia

Una de les pioneres a l’hora d’abordar la qüestió ha estat Margalida Llucia Cercà, alma mater d’El blog de Madò Llucia, un dels referents en el seguiment de la cultura popular de la Mallorca d’avui. Cerdà hi va fer fa alguns mesos una enquesta, “perquè m’ho demanaren un grup de mallorquins que balla a Barcelona”, diu. Els resultats, com es pot veure en el gràfic, foren molt igualats, tot i que semblen decantar-se lleugerament per la banda “progressista”.

Cerdà afirma que “trob que s’ha obert el calaix de brutor i n’hi ha hagut pertot. Fa molts d’anys que deman al blog que es parli de les coses. Jo personalment no hi veig el problema. I ho resumiria en una frase que dedic a la gent tan purista que vol viure en la tradició: “Viure en el passat és depressió, en el futur és ansietat i estrès, en el present, que és el que vivim avui, hi ha la pau”. Per Madò Llucia, “les seves normes han perdut el sentit, perquè avui en dia ja no es festeja amb una bullanguera, s’ha de veure simplement com un joc. A la bullanguera hi surten nins petits i homes casats, això vol dir que festegen?” . Llucia Cerdà acaba explicant que “el que no pot ser és que una escola es pensi tenir la pedra filosofal. Tothom ha fet estudis, i cada folklorista té la seva opinió”.

“Em fa mal al cor que espenyin la tradició”

Antònia Nicolau, Pipiu, ha viscut el ball de pagès des que era nina. Son pare i sa mare ja ballaven i formaren part de la mítica agrupació Així balla Manacor, com ella mateixa. Diu Pipiu que “jo som la primera que he ballat amb una dona si no tenc ballador, i no tenc res en contra que ballin en un ball obert dues dones o dos homes”. Però per a Antònia Nicolau, una cosa ha de quedar clara: “En el ball de pagès, qui comanda és la dona, no l’home. I a la bullanguera s’hi ha vist ballar sempre només una parella: un home i una dona, amb gent que surt i entra i que va robant el ballador o la balladora a l’altre. Sempre ha estat així. I ara de cop i volta perquè dos homes volen festejar també volen ballar una bullanguera”. Nicolau s’expressa amb vehemència: “A mi m’és igual si volen festejar, però espenyen totalment la línia de sempre, i sobretot el primer que haurien d’aprendre és a posar els peus i a fer els punts…”. “Ens diuen que som homòfobs, perquè som persones i no som sexes. Em pareix molt bé, però amb tota aquesta qüestió de la bullanguera i els homes pareix que som a TeleCinco a una tertúlia de na Belén Esteban”.

Per tot això, Antònia Nicolau, amb un grup de gent defensora de la tradició prepara una ballada de pagès a l’aniga: “Volem fer una petita mostra de com era aquella forma de ballar. La dona esperava que la tragués un ballador, és trist, però era així. I sobretot, si balles amb mi, no vulguis comandar, perquè en el ball de pagès comanden les dones”. Pipiu acaba dient que “és ver que hem d’innovar, però no innoves amb unes coses que són de tota la vida. Em fa mal al cor que les nostres coses es desvirtuïn. La meva padrina jove ballava les mateixes amb un home i amb un tassó d’aigua damunt el cap”. Finalment, Pipiu diu que “si jo sonàs a un grup i em passàs això de dos homes ballant enmig d’una bullanguera, m’aturaria de sonar, però bé m’estim més no enfadar-me, ho estim massa per haver-me d’enfadar”.

Les xarxes, enceses 

El debat a les xarxes és més vitenc que mai i els balladors d’ara i de sempre hi diuen la seva. Centenars de comentaris omplen els comptes de Facebook, i especialment el del grup tancat Ball de bot.

Allà Lluís Gómez, un experimentat ballador, explicava, després d’una llarga argumentació: “Així que d’una banda hi ha l’aspecte sexual, del sexe dels balladors. Ho podríem complicar encara més parlant del gènere percebut o viscut. Però ens entendrem tots si ho deixam amb el fet que puguin ballar dues dones o dos homes plegats. Partint del lloc comú que el ball i especialment la bullanguera és festeig i que un surt perquè o bé troba la persona atractiva, o bé perquè li agrada com balla –per passar-ho bé i riure ja ha tengut tota la ballada–, llavors al fil del temps resulta obvi que si com a societat acceptam models que trenquen amb el fet canònic fins al dia d’avui del rol dels sexes, això també es pugui donar al propi ball i per extensió a les bullangueres. És lògic entendre que si un home o una dona se senten atrets per una altre persona del seu mateix sexe o pel seu estil de ballar a les bullangueres, surtin. Però també haurem d’entendre i gestionar amb el màxim de seny i pel bé de la festa, que aquest no serà un model compartit, que no es tracta de models més bons o més dolents, simplement diferents respecte d’una mateixa realitat. Uns mesos enrere jo vaig ser insultat i escarnit només per dir que si bé acceptava el fet que dos homes sortissin a la bullanguera i que per res d’aquest món els negaria aquest dret, sí que jo no em sentiria còmode si me sortia un home i que probablement el que faria seria deixar el ball, la bullanguera, si se donava el cas. Donant voltes a l’assumpte, entenc que en el fons, també seria un fet que duu implícit la marginació o fins i tot l’insult”.

El professor de la UIB Nicolau Dols també hi deia la seva: “Tanta beneitura, tanta beneitura…! Bullanguera ve de bulla. N’he ballades moltes, i sempre eren el darrer ball, i hi sortíem per fer trull, i hi havia de tot: gent que s’encalçava, que cercava tocar els baixos de la parella, punts canviats a mitjan estrofa per enganar i venga riure. Que això no té regles, o només en té una: una sola parella enmig i prou. Dones amb dones i homes amb homes? És clar! I per què no? Ara diuen que si és un ball de festeig. És un ball de bulla! I si volen festejar dos mascles o dues femelles, què? Llavors diuen que si ballen homes amb homes o dones amb dones no saben qui ha de comandar. Mentida: o s’ha aturat cap bullanguera perquè els dos que hi ha enmig no sàpiguen qui comanda? Fluixedat mental per a argumentar! Tradició? No em vengueu amb beneitures. Els balls composts, deixau-los dins el calaix del canterano i tirau-ne la clau. Quan els balls varen deixar de ser composts i varen passar a ser lliures hi vàrem guanyar l’alegria. Qui no ho entengui, que no hi vagi, i prou! I l’únic que no és tradició és ballar per a un públic!! Quan ho entendreu, beatres d’educación y descanso?