Skip to content

Banalització d’espais de la memòria

Marina Velasco Puigròs

El mes passat vaig viatjar a Budapest i vaig poder gaudir d’una de les ciutats europees on més s’ha treballat la memòria històrica del país a través de nombrosos memorials i monuments, com per exemple el Centre Memorial de l’Holocaust, el Parc Memorial Raoul Wallenberg, el Mur Memorial de les Víctimes, el Museu Jueu o el Memorial de les Sabates a la vora del Danubi.
Precisament en aquest darrer va ser on vaig dedicar un temps a observar com la gent que el visitàvem ens comportàvem de maneres molt diverses davant el monument creat per Can Togay i Gyula Pauer el 2005 i que recorda les 3.500 víctimes que foren assassinades i tirades al riu durant el període de les Creus Fletxades (1944-1945) mitjançant 60 reproduccions de sabates abandonades d’homes, dones i infants, totes elles distintives.
Vaig analitzar detingudament com actuàvem les persones que érem allà durant una estona i puc assegurar que, si bé és cert que la tònica general era mantenir un cert silenci al voltant de l’escultura, el comportament resultava molt variat. Alguns contemplàvem l’escultura i aprofitàvem per reflexionar o recordar. D’altres aprofitaven per descansar del passeig que havien fet per arribar fins allà. En ambdós casos es percebia el respecte per allò que teníem davant.
Ara bé, un sector dels presents aprofitava l’ocasió per fer-se fotografies –amb signes de victòria acompanyats de ganyotes fent l’ullet, primers plans, postures impossibles dignes de models d’alta costura, etc. inclosos– i seguir el seu viatge sense aparentment immutar-se. És a dir, no semblava que dediquessin ni un minut a saber on s’estaven fotografiant, què estaven visitant o quin significat tenia; i això que el monument compta amb tres senyals metàl·lics amb un text explicatiu. Era com si veiessin sense observar, com si sentissin sense escoltar. Llavors vaig notar una indignació punxant que creixia a l’estómac i que he intentat calmar reflexionant durant aquests dies. Per què hi ha gent que sembla que no és conscient d’on es troba, però que ho fotografia amb un entusiasme cínic desvirtuant l’espai? És realment per falta de coneixement o es deu a una falta d’interès conscient? Es pot estar realment davant un monument d’aquest tipus i que no et convidi a la reflexió o, si més no, a demanar-te de qui eren aquelles sabates o què hi fan a la vora del riu esperant que els propietaris tornin per posar-seles? Sigui com sigui, una cosa sembla clara: per ells la fotografia esdevé la vertadera protagonista, immortalitza aquell moment desproveït totalment de cap sensibilitat ni interès i roman dins la memòria del dispositiu mòbil o és publicada a les xarxes socials acompanyada d’un seguit de hashtags. Sembla com si el que vertaderament els importés fos col·leccionar imatges banals per exhibir-les a la comunitat virtual.
Tanmateix, sort que no tothom actua amb aquesta indiferència i es pren un temps per submergir-se dins espais de la memòria com aquest amb el respecte i tota la càrrega emocional que implica.

Back To Top
Search