De jove vaig tenir la sort de poder estudiar als Estats Units. Primer al Musician Institut (GIT) de Los Angeles i després a Berklee College of Music de Boston. A Los Angeles vaig descobrir una realitat amagada per a mi dels EUA. Als carrers habitaven molts de homeless, persones sense llar que a cada passa et demanaven el famós “Do you have change?” i la prostitució era evident. Era perillós caminar i al centre de la ciutat (downtown i el seu smog), on hi havia els grans gratacels i centres de negocis, a partir de les cinc del capvespre compareixien centenars de homeless amb les seves capses de cartó.
Jo vivia a Yucca Street, just darrere del Teatre Xinès de Sunset Bulevard, conegut com el “carrer de les morts”, ja que era un dels indrets habituals de venda de droga. Aquesta es venia dins els cotxes que es posaven en paral·lel pistola en mà. Era habitual sentir tirs de pistola a les nits i veure passar l’helicòpter de la policia amb els focus que il·luminava els carrers. Més d’una vegada la policia em va aturar al crit de “on the wall man!”, que volia dir alçar les mans i posar-te cara a la paret. A vegades inclús et feien descordar els pantalons a fi que no poguessis fugir.
Si bé l’experiència musical amb Joe Diorio com a professor particular fou instructiva i agradable no ho fou pas el viure a aquell indret on sempre tenies l’ai al cor. Recoman veure la pel·lícula “Crash”.
Posteriorment vaig poder estudiar a Boston. Un altre món. Una ciutat on ja no es respirava aquella tensió i on caminar no era perillós. Una ciutat de la qual em vaig enamorar. M’encantava la neu de l’hivern, el silenci al “T” (metro), la gent educada i la cultura que brollava per tots els indrets. Molts de bars tenien una petita biblioteca.
El Museu de les Fines Arts, el port, Quincy Market, North End, Harvard, el Freedom Trail i Berklee College of Music formaran part sempre dels meus records més agradables. Allà vaig viure a l’Anthony Town House, un Bed and Breakfast on vaig conèixer un dels meus millors amics, l’Arthur, un homenet entrat amb anys encantador. També vaig visitar San Francisco, Nova York, vaig fer la Ruta 1, el Yosemite i la ruta de l’or. Ho vaig gaudir.
El darrer pic que vaig visitar Boston l’ambient era diferent. Era quan Trump arribà a la presidència per primer cop. Tot era més car i la gent ja parlava del problema dels immigrants (bàsicament els mexicans) cosa que en totes les vegades que havia viscut i visitat els EUA mai havia sentit. Deien exactament el mateix que sents aquí quant als magrebins. Vaig observar també una polarització que no havia vist mai abans entre els seguidors i detractors de Trump. Ja no era un tema de demòcrates o republicans. Era l’orgull o la vergonya de tenir tal president.
Em fa mal veure el que passa ara amb el desgraciadament famós “ICE”, la policia d’immigració, i de fet, tinc por de tornar-hi. No ha de ser agradable veure aquests policies armats fins a les dents pels carrers on no fa tant de temps era difícil veure cap policia (Boston era una ciutat tranquil·la plena d’estudiants de tot el món). Som molt conscient del passat i present dels EUA. De les seves guerres i del seu poder. Però sempre vaig respectar la seva cultura i el seu fer dins la música. Gràcies a ells he pogut gaudir de molts de músics de jazz i aprendre d’ells.
De sobte alguna cosa ha canviat dins el meu pensament, sense saber explicar-ho alguna part de mi rebutja ara un país que m’ha ensenyat tant i dins el que he passat alguns dels moments més feliços de la meva vida. Esper, sincerament, que això un dia o altre s’esvaeixi.
