Davant i darrere el tasser
A la foto de portada: Llorenç Barceló, Francisca Ballester i el seu fill Andreu
Els cafès “normals” són un dels darrers refugis dels parroquians en un temps en els que aquests establiments estan enfocats als turistes i a les noves tendències (és a dir bars “chic”, postmoderns, de disseny minimalista i que en la pràctica es tradueix en preus exageradíssims). Però a Manacor els cafès de tota la vida resisteixen. Són un cau de fortitud en els quals encara ens podem reconèixer. Això vol dir que els clients poden demanar un cafè amb llet amb tassó de vidre, els pa amb oli són com els de sempre sense les modes de l’advocat, del pa amb llavoretes, els cupkakes i d’altres productes que sembla que tenen més sofisticació. Als cafès de tota la vida ens coneixen i sempre solem seure al mateix redol, les taules i cadires acumulen el desgast del temps i de les circumstàncies. I quan ens saluden percebem això invisible que és la coneixença, l’estima, els afectes acumulats i la confiança.
Can Barceló està a la cruïlla de l’avinguda del Torrent, el carrer Colom i la plaça de Ramon Llull. Ara el regenta na Fàtima, una manacorina del Marroc i molt feinera. Però Can Barceló té història, molta història. Anem, però a pams i comencem pel principi.
A la plaça, on més tard hi hagué el taller de Can Peu de Rata o al costat del que més endavant seria una farmàcia, en Llorenç Barceló Morey ‘Gerrer’ i na Francisca Ballester Gomila ‘Murera’ obriren un cafetet. En Gerrer i na Murera sempre foren els Barceló i el seu nom quedà tatuat per a sempre al nom del cafè encara que ara es digui Bar El Mercat.
Potser sigui un dels cafès de Manacor més antics dels que perduren perquè obrí les portes el 1948. Aquell espai era el color de l’eternitat o del temps infinit que mai no s’acaba. Perquè concentra un temps i unes circumstàncies que haurien de quedar congelades en el record i que mai no se’ls emportàs l’huracà de la postmodernitat. Som un melancòlic, ho sé. Som un home que voluntàriament ha volgut quedar enclavat al segle XX.
Era un cafetó amb una cafetera russa. Millor dit tres cafeteres: una de sis cafès, una altra de dotze i una de vint. Aquelles cafeteres metàl·liques retenien l’aigua bullent, aigua encalentida fins a l’infinit perquè quan la giraven infusionaven el cafè. De la cafetera passava a la tetera i d’allà al client. Així es feia abans de les cafeteres exprés. Però can Barceló era molt més i la dipositària de la seva memòria és n’Antònia Barceló, la filla nascuda poc abans que els seus pares es fessin casiners. N’Antònia m’ho explica amb detall, convertida en la caixa negra (com la dels avions) on es custodien els records, l’essència, el baf i l’aroma de Can Barceló. Em diu que era un espai petit. Al primer aiguavés hi havia vuit taules i al segon dues cambres: una era la cuina i l’altra el magatzem. Als estius treien cadires a fora (abans de l’engrandiment de la plaça) i posaven música. Música que sortia del ventre d’una gramola perquè a l’amo en Llorenç Barceló li agradava molt el flamenc de Juanito Valderrama. Potser el paradís i el jardí de les roses era precisament això: seure davant Can Barceló a la fresca i amb la música d’aquell cantant de la província de Jaén d’orígens humils i que durant la guerra havia estat de la CNT.
Atenció: cal posar nom als protagonistes. És indispensable parlar de les dones de Can Barceló. Na Francisca, feinera i incansable. La seva mare, na Bàrbara Gomila Sansaloni que feia de cuinera (sobretot feia freixura i callos). Elles, les casineres són l’eix de la bola del món. No en tenc cap dubte. I també cal esmentar en Bernat Ros, de Licores Ros de Llucmajor (el pare del músic Josep Ros). En Bernat és una part essencial d’aquesta història perquè quan obriren el cafè els Barceló tenien pocs recursos i els va fiar. Just abans d’obrir es presentà amb una furgoneta carregada de barrals de cassalla, conyac, rom, anís, menta i palo i els digué: En tenir-ho venut ja em pagaràs. I el record, el bon record es nodreix d’instants com aquest, de benignitat i confiança dins el vidre transparent on dipositam la gratitud i els noms de la bona gent.
A la part del darrere, al magatzem es jugava a cartes i s’hi guardava el tabac de contraban. Això era un clàssic i ho he constatat en la major part dels cafès manacorins. El joc i el contraban estaven introduïts fins al moll de l’os, en el tendrum o cartílags i les essències dels cafès d’uns anys de precarietat. I tot això suposava tenir bo amb les forces d’ordre, amagar-se, anar alerta amb les delacions. A estar previngut, a adoptar totes les precaucions possibles. Però el joc i el contraban, l’estraperlo perduraven en el temps i en l’espai. Els cafès eren els espais de les ocultacions i d’una realitat sabuda per tothom. L’amo en Llorenç torrava el cafè de contraban. Ho feia al corral amb una torradora manual i el molia allà mateix. Era l’or negre, l’or aromàtic que deixondia el cervell i que encara agradava més si li afegien qualsevol de les varietats etíliques de Licores Ros.
Aquell primer cafè dels Barceló coincideix en moltes coses amb el bar Bodega Rosales de la novel·la Caligrafia de los sueños de Juan Marsé. Eren cafès entaforats en uns temps difícils, tocats d’austeritat forçada i roent. Cafès d’uns temps complexes, els de la postguerra, escenografia grisa i pelada, on confluïen un esbart de sentiments creuats en aquelles col·lectivitats on supurava la nafra i l’esperança a parts iguals: humor, ironia, alegria, ràbia, frustració, indulgència, bondat i punyeteria.
L’amo Llorenç torrava i molia el cafè de contraban. Elles, la dona i la sogra estaven a la cuina, davant i darrere el tasser. Na Bàrbara, era bona cuinera i amb els diaris dels dies anteriors feia bocinets i els portava a l’excusat que estava, com tots els excusats al corral del darrere. La filla, n’Antònia aleshores era petita, molt petita, però ja apuntava maneres: era eixerida i observadora. I n’Andreu, el fill encara no havia nascut.
Allà on un dia s’aturà John Wayne
El 1954 traslladaren el cafè a l’altre costat de la plaça, allà on fa cantonada amb el carrer de Colom. Allà hi havia hagut una ferreria i més tard una botiga. Una torrentada se l’havia enduit i els Barceló llogaren el local a bon preu. Aleshores la plaça s’havia engrandit i es convertia en un espai central de la ciutat. El cel s’eixamplava, a poc a poc, però la nuvolada dels temps anteriors deixava entrar brins de llum i d’una escalfor necessària. Els Barceló treballaren molt. Guanyaren doblers, però sobretot guanyaren l’estima del barri i de la seva gent.
Vivien al pis del damunt, però feien la vida al cafè. S’aixecaven a les quatre del matí perquè obrien abans de les cinc. I si es torbaven a fer-ho els clients més matiners s’acaramullaven al portal, arrecerats sota el tendal (els tendals són un tret identitari dels cafès de tota la vida). I si no obrien picaven la porta. Un cop. Dos cops. Tres cops. I a la fi pujaven la porta. La cafetera ja havia encalentit l’aigua. Ja no era una cafetera russa, era una faema, una cafetera exprés de dos braços. L’havia muntat en Joan Bauçà que havia emigrat a Lausanne (Suïssa) on aprengué els secrets d’aquelles màquines modernes que feien el cafè bullent i escumós. Els casiners de Manacor em parlen sovint d’aquest home, de l’amo en Joan que coneixia tots els secrets de les cafeteres de Manacor. Una nit els Barceló anaren a casa seva de matinada. La màquina de fer cafè no funcionava i això era una tragèdia. Els cafès eren la base, el pilar de can Barceló. Sense cafè can Barceló no era can Barceló. I en Joan Bauçà s’aixecà del llit a correcuita i els arregla la màquina, la cafetera idèntica a les cafeteres amb què treballà a Suïssa.
Com deia els més matiners entraven amb ganes de cafè, de calor, de conversa. Anaven a can Barceló abans d’anar a foravila o a carretejar.
En Llorenç Barceló era tot un personatge. Cavallista. Els seus cavalls protagonitzaren dies gloriosos a l’hipòdrom de Manacor. I li feien guanyar trofeus amb una capa d’argent i diners (també en va perdre). No tenia por a res. Havia fet la guerra i anà a la batalla de l’Ebre on feu de camiller. Algunes nits enganxava l’egua al cabirol i s’endinsava dins la fosca cap a la mar. Cap a Cala Barques i també fins a Cala Ratjada. I tornava amb pastilles de tabac negre i capses de tabac ros. Eren els temps dels quals parlàvem abans. Temps de delacions i de multes per mercadejar d’amagat amb el tabac. També feia orxata: picava amb paciència ametlles i avellanes i amb un poal, sal i gel feia la granissada.
Els temps a poc a poc canviaven. La política no. Encara hi havia aquell dictador i els homes del dictador que mai no volgueren que canviàs res. Encara eren temps de dictadura i de sagristia. Però als anys seixanta el turisme (aquell turisme) eixamplà el cel. Turisme i perles d’imitació. I can Barceló era un indret de pas d’aquell estol d’estrangers que anaven a visitar les coves, anaven a capbussar-se a la mar i s’aturaven a comprar perles. Rodones, nacrades. Perles perfectes. I s’aturaven a can Barceló. I l’amo en Joan de ses Cafeteres els munta una màquina nova. Una cafetera de dos braços ja no bastava per a res. En necessitaven una de tres braços per a fer més i més cafès.
El primer cafè de Manacor que tengué televisor fou ca n’Andreu. El segon Can Barceló. Els diumenges s’aplegaven nombrosos veïns per a veure els programes d’aquella televisió embrionària. Venien de son Macià i de foravila. Allò era una finestra al món, a un món desconegut. Imatges en blanc i negre en un temps en el qual a poc a poc la gent tornava a somriure.
Un dia entrà un home ben plantat amb una gorra. La fesomia els resultava coneguda. Aleshores n’Antònia, la filla, ja treballava al cafè. Acabats els estudis de la Caritat es volgué fer casinera. Fou ella qui el va conèixer: aquest home és en John Wayne, digué, l’actor que fa de pistoler a les pel·lícules de l’oest. I atenció: un altre dia entrà Juanito Valderrama. El cantant de Flamenc, nascut a Jaén i que escoltaven a la fresca al local anterior. I també n’Antonio Molina. Va beure un refresc i li deixaren una pinta perquè es pentinàs. Anava descambuixat i era un home presumit. Un home dels que sortien a la televisió i que agradava tan mai no podia anar descambuixat pel carrer.
Quan els Barceló es retiraren agafà el cafè en Ramon Montserrat “Coca”, el germà de na Margalida de El Porron. Sembla que ell posà el nom actual de Bar El Mercat. Però de qui m’abelleix parlar és de n’Ana García Méndez que el va regentar entre els anys 2012 i 2019. Aquella dona, nascuda a Utrera (Sevilla) però que arribà a Manacor amb tan sols set mesos de vida, concentrava tots els atributs que ha de tenir una casinera: ganes de treballar, paciència, bondat, netedat i confiança. Jo era client de Can Barceló en els temps de n’Ana. Record que la mirava als ulls i ella em tornava una mirada de bonhomia incommensurable. Allà vaig conèixer un altre veí entranyable, el mestre d’escola Guillem Salas “Barrufau”, client habitual i un dels meus bons amics de Manacor (sempre amb una mirada crítica constructiva a tot el que escric). Record que quan anava a dinar a Can Barceló, Ana em deixava la botella de vi a la taula. Quan era l’hora de pagar em demanava quants tassons havia begut. Ella, com els Barceló anys enrere, feia de la confiança una litúrgia, una norma sagrada juntament amb la fermesa quan qualque client amarat de cassalla volia excedir-se. Però n’Ana tenia caràcter i posava al seu lloc a qui feia de fatxenda i no era respectuós. Però jo em qued amb la confiança dipositada i els seus ulls carregats de bondat. Guillem Salas quan parla d’ella sols té bones paraules. La gent que no tenia un euro a la butxaca, em diu, mai no marxava d’allà sense un cafè amb llet. Ana era d’aquelles casineres que, si podien donar una mà, la donava.
Can Barceló encara hi és. Ja he dit que és el color de l’eternitat. Ara al capdavant hi ha na Fàtima, una al·lota manacorina nascuda al Marroc. Na Fàtima fa cafès i infusions. I parla un català perfecte. I és bona cuinera. Antigament, els europeus al cafè li deien vi àrab. La paraula cafè prové del mot àrab «qahhwat al-bun». La paraula es va escurçar i passà a ser tan sols “qahwah”, que es transformà en “kahveh” a Turquía. Els Holandesos adaptaren la paraula i la transformaren en “koffie” en holandès i “caffe” en italià.
Na Fàtima ara fa possible que Can Barceló alimenti la resistència callada, el somni que tenim alguns que algunes coses mai no morin arrabassades pel canibalisme i el mercadeig engolidor de l’actual sistema econòmic.
