Davant i darrere el tasser
La història del cafè de can Nofre de Porto Cristo és, en bona part, la història dels nostres pares i padrins. Amb aquesta afirmació vull dir que la nissaga dels Ballester, Covetes i dels Galmés de can Mac és la biografia de molta gent. Perquè passaren de treballar al camp, de fer de foravilers a casiners. Com tanta altra gent, barataren l’agricultura pel sector dels serveis. I entremig, entre una cosa i l’altra, obriren un cinema, el cinema Novedades del Port.
D’altra banda, la història d’aquesta família exemplifica la voluntat de prosperar, de l’esforç i el sacrifici en un temps en el qual, si feies molta feina, es podia prosperar, avançar i assolir un considerable nivell de benestar. Aleshores es podia accedir a l’habitatge, a posar un negoci sense endeutar-se de per vida amb un banc. Coses, aquestes, impensables avui en dia. Anem enrere i comencem pel principi.
De pagesos a regentar un cinematògraf
Hi hagué un temps en què el camp ho era tot (ara l’han deixat morir en una llarga agonia) o gairebé tot. Les possessions eren unitats productives ancorades en un passat gairebé mil·lenari, al voltant de les quals giravoltava la vida de molta gent. Precisament aquí comença aquesta història: el dia que en Nofre Ballester Puigròs, nascut a sa Coveta de Sant Llorenç, i n’Antònia Miquel Servera, també llorencina, anaren a fer de conradors a sa Gruta, una propietat al voltant de s’Illot. Feren de pagesos i tenien sis fills: n’Antònia, en Nofre, na Maria, na Margalida, en Miquel i na Catalina.
Però aquell bocí de món començava a canviar de pell, sobretot Porto Cristo, i en un moment donat algú d’aquella família tengué una idea brillant: i si obrien un cinema al Port? ¿I si obrien un cinematògraf per als residents, que cada vegada eren més, i pels estiuejants, que també eren més i més? Dit i fet. D’aquella manera, el 1945 obrí les portes l’únic cinema estable que ha tengut Porto Cristo al llarg dels més de 125 anys d’història. Li posaren Novedades, Cine Novedades, i estigué ubicat en el número 23 dels Germans Pinzón. Un cinema en un carrer amb nom dels navegants que a les escoles ens explicaren que havien acompanyat Cristòfol Colom a Amèrica.
Per fer realitat aquell bell projecte, varen vendre un bocí de terra del pare que els bastà per comprar el primer projector. El primer any fou cinema amb un trespol encimentat i unes 250 cadires de fusta.
Per a un nucli de població aleshores de petites dimensions, aquell cinema era una mena de caixa màgica, una finestra oberta a un món desconegut, exòtic, amb selves, rius cabalosos, deserts amb camells, ciutats amb gratacels (amb lladres, serenos i gàngsters que sempre anaven amb un cotxe negre). A qui no agradaven les pel·lícules del mític Tarzan? A qui no podia agradar aquella història d’un avió que s’estavellà en una selva d’Àfrica, del qual tan sols sobrevisqué un nadó? Aleshores, la mona Chita el va salvar, alimentar i adoptar. Aquelles històries, i moltes altres més, es varen veure en aquell cau porteny que feia volar el desig i la imaginació a parts iguals.
En Nofre i n’Antònia i els fills ho feien tot: la venda de les entrades, de cacauets i refrescos i moltes coses més. El contrast era prou curiós: de treballar als sementers de terra seca de sa Gruta, amb terreny aspre de call vermell regat amb aigua de pou, a treballar en un cinema convertit en una placenta dels somnis amb forma de cel·luloide, amb noms d’artistes de Hollywood. Si aquell cinema va estar obert tants d’anys (tancà les portes el 31 de desembre de 1975 amb una pel·lícula també mítica: “Los hermanos Karamazov”), no fou per casualitat.
De regentar un cinematògraf a fer-se casiners
En Nofre Ballester havia voltat a la força. Durant la guerra, amb 18 anys, havia estat mobilitzat i el destinaren a la infanteria de Marina. Estigué sis anys en un vaixell que el portà al Ferrol i a Portbou, entre altres indrets. Després encara estigué, com a soldat, un any a Cabrera.
Però el que ens interessa és l’obertura del cafè, juntament amb la seva dona, na Bàrbara Galmés.
La data és bona de saber: el cafè obrí les portes el 1963, el dia que les seves filles, n’Antònia i na Bàrbara, feien la primera comunió. Abans, la família havia comprat un trast que donava al carrer de les Caravel·les i aixecaren les parets del que havia de ser can Nofre. La intenció era que l’establiment tengués per nom Bar la Cueva, perquè havia estat de petit a la finca de Sa Coveta. En Rafel de Sa Molinera i en Damià Barceló havien de fer el rètol de rajola amb el nom escollit. Però, sense dir res a l’amic, optaren per Can Nofre. El cafè es diria Can Nofre, i així fou. Aquell rètol, enganxat damunt del portal, encara hi és: Bar Onofre, diu.
Com hem apuntat, aquell primer dia del cafè les filles dels nous casiners havien fet la primera comunió. El refresc es feu allà mateix. No hi havia manera de matar dos ocells d’un sol tret: donar a conèixer al veïnatge i als familiars el nou cau i, alhora, disposar d’un lloc ben adient perquè les filles gaudissin d’un dia important com aquell. Però en aquells temps no hi havia lloc per a la desmesura i sí per a la senzillesa i l’austeritat. Així just fet la comunió, feren, com solia ser habitual, un petit refrigeri amb ensaïmada i cosa de quarto de can Roca de Manacor.
L’evolució d’aquella família és ben curiosa. De pagesos de tota la vida a petits empresaris de l’exhibició cinematogràfica, i després casiners. En Nofre passà de bellugar-se entre butaques i la fosca del pati de butaques, entre la tonada d’una banda sonora enganxosa, a servir cafès i tassonets de cassalla.
Porto Cristo creixia. Eren més i més els manacorins que aixecaven cases per passar uns dies els mesos de més calor. L’estiueig es convertia en un fenomen social de primera magnitud. El turisme també. En aquells anys just hi havia els cafès de Can Melis (que encara hi és) i el Ven y Ven (origen del cafè Monumento). Més tard obriren el Bar Peseta, El Pino i el Bar Jaume.
Mallorca mudava de pell, com si fos una serp que canviava la capa vella i deslluïda per una de nova. Això és el que succeí a casa nostra. La vida, la modernitat i les possibilitats estaven arran de mar, on venien homes i dones de pell blanca i cabells rossos a passar uns dies. El cafè de Can Nofre fou contemporani d’aquell embalum de coses noves que es succeïen.
El cafè encara ara conserva bona part de l’estètica d’aquells anys. Em crida l’atenció el tàsser, situat a la dreta del local i folrat de pedra. Al darrere, la terrina de prestatges on s’alineen les botelles, la cafetera i el molinet.
Can Nofre fou alhora cafè i casa. La família vivia en planta baixa. Tenia cuina i habitacions, i una gran xemeneia en la qual, els mesos de més fred, s’escalfaven els clients. D’aquesta manera, Can Nofre fou una mena de lloriguera d’amabilitat on els clients es varen fidelitzar.
Quins eren, però, els més assidus? D’una banda, els pagesos, molts pagesos, perquè Portocristo mudava de pell, però la pagesia no morí d’un dia per l’altre (la pagesia patí una mort agònica, lenta, en la qual la vida s’escolava amb parsimònia i fatalitat). Aquells foravilers solien comparèixer primeríssima hora, tot just quan els rajos del sol fitoraven la fosca.
Als cafès gairebé sempre eren les dones les que obrien. Eren elles les que matinaven i atenien la primera clientela. Na Bàrbara Galmés era darrere el tasser i feia un cafè rere l’altre. Era una cafetera de dos braços. Més tard compareixia en Nofre i les dues filles i el fill. Tothom es posava en marxa.
Els dies que hi havia cinema solia ser un jorn interessant. Abans de la pel·lícula, però sobretot en acabar, el cafè s’estibava de gent. Això solia ser els diumenges. El mateix passava quan acabava la missa i una terrina d’homes i dones s’aplegava a Can Nofre després d’haver complert els corresponents preceptes religiosos.
A l’estiu la cosa era diferent. Aleshores eren els estiuejants que progressivament havien donat forma a aquella quadrícula de carrers amb noms com carrer dels Pescadors, dels Germans Pinzón, de ses Monges, de la Tramuntana, de la Marina o del Migjorn. El Port esdevenia progressivament poble, i això repercutia favorablement per als diferents establiments com Can Nofre, que obrien les portes.
Tant era així que la família Ballester Galmés s’animà a aixecar pisos a sobre del cafè. Havien venut unes quarterades de terra de Sa Marineta, però sobretot havien fet molta feina. Això possibilità pagar els tres pisos que hi feren. Un cop acabats, però, no hi anaren a viure perquè els destinaren a llogar habitacions. Durant molts anys s’hi instal·laren joves guàrdies civils peninsulars que estaven destinats a Porto Cristo. N’hi vivien deu o dotze. També cambreres de pis de l’hotel Perelló i del Latitud, un cafè que aleshores hi havia a primera línia del port.
L’estampa devia cridar l’atenció. D’una banda, aquelles jovenetes de la península amb un accent castellà empeltat de les terres andaluses i extremenyes. D’altra, aquells joves guàrdies amb el seu vestit verd, d’un to profund. Aquella no era una vestimenta qualsevol. No era un verd qualsevol, sinó que aleshores parlava de disciplina, de silencis llargs i d’hores immòbils davant la mar, sota el sol o coberts amb una capa per a protegir-se de la pluja. I sobretot, el tricorni. Damunt del cap, el tricorni s’alçava amb una elegància amarada de severitat, gairebé intemporal.
N’Antònia, la filla dels casiners, els planxava els pantalons i les camises. Tan sols tenia setze anys. Ho feia amb una planxa escalfada amb caliu. Més tard, en Nofre, el pare, li comprà una planxa elèctrica que costà 90 pessetes.
He de reconèixer que quan era petit els guàrdies civils em feien molta por. Dues coses m’atemorien: el tricorni de xarol i el mostatxo negre i espès que els donava un aire de ferocitat. També els ulls, una mirada que per mor dels prejudicis semblava inquisidora, escrutadora, severa. Amb el temps he vist que aquells homes feien una feina com qualsevol altra i que les aparences enganyen. Ni eren dolents, ni estaven tocats d’inhumanitat ni de ferotgia.
N’Antònia no els devia tenir gens de por. De fet, la seva presència feu que guanyàs, de ben joveneta, els primers diners. Més tard es feu perruquera i obrí una perruqueria aferrada al bar. La tengué oberta devers una dotzena d’anys. L’altra germana, na Bàrbara, feu feina a la recepció d’un hotel de “Calas de Mallorca” (nom que no m’agrada gens ni mica!). Però s’animà a estudiar a Alemanya i es feu hostessa de vol (entre d’altres treballà molts anys a la Lufthansa).
Can Nofre s’havia convertit en un indret de referència, d’escalfor i de companyia en aquella barriada del Port. Els cafès, que en un principi costaven dos reals, els duien de Palma. Era l’agència de Can Tovell la que regularment els postava els paquets. Els sifons eren dels Tavernet, la família manacorina que havien anat a Amèrica a fer fortuna i tornaren a Manacor amb diners i en el cap el projecte d’obrir una fàbrica de begudes carbòniques. També venien gelats i orxates. Els portaven de Can Xispa, l’establiment dels Colomina que, un dia dels anys trenta del segle passat, arribaren a Manacor procedents de Xixona, al País Valencià.
L’arribada de la televisió fou un fet cabdal que aixecà molta expectació. Vista la seva capacitat d’atracció, els cafès s’afanyaren a comprar-ne. Els estiuejants, al principi, no disposaven de televisió a les cases d’estiu. Això era un al·licient per anar a Can Nofre, on també hi havia una gramola. La casinera, na Bàrbara Galmés, era afeccionada a les ranxeres, la música que s’alimentava de l’amor, el desamor i el folklore mexicà, i que ens deixà tornades inoblidables com “Ay, ay, ay, ay, canta y no llores…”.
La segona etapa: en Nofre jove agafa el cafè
El matrimoni d’en Nofre i na Bàrbara, a més de les dues filles, tengué un fill. Aquell fou el tercer Nofre de la nissaga. El 1982, un cop acabat el servei militar, agafà les brides i el comandament del cafè. S’encetava, així, la segona etapa del cafè (la primera, com hem vist, havia anat del 1963 al 1982). A partir d’aquest moment, Can Nofre, sense deixar de ser el que havia estat sempre, esdevingué un bar que els joves del port sovintejaven. La gent cridava gent. Els joves cridaven a altres joves i així successivament. Els partits de futbol a la televisió eren l’excusa per aplegar-se, però també la música, l’ambient i moltes altres coses.
S’entrà en una etapa daurada. En aquells anys els cafès aixoplugaren iniciatives esportives de diferent naturalesa. Can Nofre també. Per exemple, el futbol, amb la creació d’un equip amb el nom del cafè que participà en la lliga comarcal de futbol-penyes. En Nofre era el delegat de l’equip i la seva germana Antònia era l’encarregada de pagar els honoraris dels àrbitres. També els dards, amb la creació de dos equips: Can Nofre i Can Nofre Atlètic. Sens dubte, el cafè havia esdevingut un dels espais efervescents de referència de Porto Cristo.
Aquest article està a punt d’acabar, però hi ha un darrer aspecte que vull posar en relleu: els foguerons de Sant Antoni. El fogueró de Can Nofre era un dels més concorreguts del Port i, precisament entre els clients del cafè, tengueren la idea d’organitzar el Patronat de Sant Antoni de Portocristo. El motiu era que el jovent, el dissabte de Sant Antoni, anava a Artà i a Manacor. Si organitzaven foguerons i molt ambient, cavil·laren, no havien de marxar a la recerca de la bauxa.
Els tres foguerons santantoniers foren els dels cafès de Can Melis, Monument i Can Nofre. En l’actualitat se’n fan més de trenta-quatre. El Patronat es creà el 2009 i n’Antònia, la filla i germana dels Nofres, és la presidenta.
