Son Macià és un país peculiar i particularíssim. Un indret farcit d’atavismes, de costums i maneres de fer (i entendre el món, les relacions de veïnatge) singular. El territori, la terra, el poblament sempre marca. Amb aquesta afirmació vull dir que conserva trets identitaris d’un passat agrícola i atàvic i manté unes dinàmiques en les quals es conjuguen forces estàtiques (l’herència d’una tradició heretada) i dinàmiques (la modernitat dels temps presents). El passat agrari, de pagesos, petits propietaris, amos de possessió, amitgers. De cases espargides, disperses (com a Eivissa) i que amb el temps es va crear un nucli de població. Per això durant molt d’anys Son Macià era un rotllo, una bombolla de temps precís que va preservar una identitat i una cultura en la qual tothom es coneixia (i de fet encara tothom es coneix) i sabia de quin peu calçava.
Fa anys vaig viure a Eivissa i vaig treballar al poble de Sant Llorenç de Balàfia. Son Macià, em diu un professor que hi ha viscut alguns anys, és el més paregut al nucli eivissenc. Si no ets d’allà costa una mica entendre les dinàmiques socials i una realitat ben interessant. Això té coses bones i coses dolentes. Com a tot arreu. Si com em diu aquest bon amic, Son Macià és com Sant Llorenç de Balàfia d’Eivissa (on hi he treballat i tengut molta relació) puc entendre (i apreciar) moltes coses d’aquest bocí del món. D’aquesta bombolla de temps, de terra i de gent.
Els nuclis com aquest, que barregen un poblament disseminat i un nucli urbà de nova planta, necessiten llocs de trobada i de reunió. Espais comunitaris i transcendents on la gent es pugui aplegar, trobar, reunir. L’església (aquella que era esvelta, antiga i que un dia malauradament esbucaren i la nova), les botigues, les perruqueries i una plaça. Les places són elements essencials per als qui som de clima mediterrani i feim una part de la vida fora de casa. I precisament a la plaça o ben a prop de la plaça és on s’han concentrat els cafès de son Macià: Cas bessons, Can Pelut o El Cafè Nou.
Però em ve de gust anar una mica més enrere en el temps, en els anys en els quals són Macià eren cases pageses espargides entre els sementers de terra fèrtil i connectades per una teranyina de camins i caminois.
Nombroses parcel·les i cases habitades prengueren els noms de les possessions existents. De famílies que comparen els bocins de les grans propietats i s’establiren en llocs, finques o cases. Alguns topònims d’aquell poblament dispers com Son Pelut, Can Darder, Ca n’Ullet, Son Llodranet, Sa Plana, Son Cortinel·lo, Cas Ferrer, Can Miquel Pau o can Pancuit. Aquí és on vull arribar: a can PanCuit.
Segons els interessants estudis dedicats a Son Macià d’en Miquel Estelrich, el 1894-1895 documenta sis llocs habitats des de feia estona a Sa Mola. Un era can Pancuit, propietat de Francesc Vaquer. Els Vaquer descendien de Son Vaquer, situat a la banda de Felanitx, a prop de la recta de Son Amer. Era una propietat prou extensa, devers un milenar de quarterades que s’allargaven fins al terme de Vilafranca de Bonany. I sembla que els Vaquer eren un llinatge de la petita noblesa (probablement del segle XVIII), concretament d’un marquesat.
D’aquests ens interessa Francesc de Vaquer Muntaner, de malnom “Pelut” i casat amb na Bàrbara Sitges Nadal i que varen aixecar una casa can Pancuit. Allà visqueren uns anys i obriren un cafè.
Era una casa de reduïdes dimensions, d’un sol aiguavés amb una saleta/cuina annexa i a sobre una sala. Com hem apuntat allà obriren un petit cafè i una botigueta. Això era al primer decenni del segle XX. Era un cafetó, probablement sense tasser, amb el més indispensable per a les trobades i aplecs de veïns. Cassalla, vi, moscatell, herbes, mistela. Probablement poca cosa més. I una cafetera que s’encalentia a la cuina econòmica. Ella, na Bàrbara, elaborava una mescla amb cigrons, faves, ordi i civada. Els torrava, ho molia i ho barrejava. Allò era el cafè (que no era cafè) que se servia a can Pancuit. Cafè de calcetí.
Ell, en Francesc de Vaquer es dedicava als seus bocins de terra, al cereal, a la vinya, a la guarda d’ovelles. I ella, na Bàrbara Sitges, era la que s’encarregava del cafetó, envoltada dels clients, homes, pagesos i veïns de la contrada. Sens dubte era una dona sense por, coratjosa i resolutiva. Ja ho hem dit en altres capítols d’aquest serial: els cafès eren espais i ambients gairebé exclusivament de mascles. Joves, homes i homenots. En Francesc i na Bàrbara tengueren fills i quan els escriviren al registre decidiren suprimir el “de” del llinatge. Des d’aleshores serien Vaquer, sense el “de” del temps del marquesat del qual descendiren.
Ens hem endinsat en el túnel del temps. Can Pancuit era casa, botigueta i cafè. Sense electricitat i això vol dir que feien llum i claror mitjançant espelmes, ciris, quinqués i llumeneres i en els mesos de més fred disposaven d’una foganya amb llenya i caliu que crepitaven a tota hora. Els veïns s’hi aplegaven, per a conversar, per a beure i molts d’ells per a jugar a jocs de cartes prohibits. En la memòria familiar es conten històries d’aquelles vetllades de joc, de l’afecció rabiosa (i sovint malaltissa) pel joc que feia perdre el capet i el sentit comú a més d’un. Perquè quan s’encalentien no n’hi havia prou a jugar amb diners. No. Es jugaven bocins de terra. I fins i tot algun es jugava la dona. Mite o realitat? En el cas que això fos cert, en què consistia això de jugar-se la dona en aquella societat aclaparadorament masclista? Ho he demanat a més d’un de Son Macià i de Manacor. Els que es jugaven la dona i perdien, em diuen, havien de permetre que el guanyador de la partida anàs a la casa del perdedor per aparellar-se, aplegar-se al llit amb la seva dona. Aquesta és l’explicació que em donen als que els ho he demanat perquè són coneixedors d’aquell món subterrani. Generalment, es fixava la data i l’instant que solia coincidir en dia de la pròxima timba de manera que l’home que “havia guanyat” s’absentava perquè era a la casa del perdedor. És el que he explicat, aquell era un món de mascles en el qual el joc tenia una capacitat d’atracció (i d’addicció) com si fos l’heroïna.
En una ocasió la vetllada de cartes a Can Pancuit s’allargà fins ben entrada la fosca. Una partida en va dur a una altra i una altra. Les hores passaven. Nervis, tensió. En aquelles partides hi havia moltes coses en joc. Els homes jugaven, fumaven i bevien sense descans. Quan els primers rajos de sol trencaven la fosca sentiren renou de cavalls. Potades de cavalls sobre el trespol de l’entrada. Ells, els jugadors capficats i rabiüts, aixecaren els caps. Qui era? Qui era tan prest?, degueren demanar-se. Dels cavalls desmuntaren dos homes. Eren guàrdies civils amb bigoti, capa, tricorni de xarol i botes de canya. S’emportaren aquell estol de jugadors cap a Manacor perquè declarassin. Marxaren. Els Civils a cavall, els jugadors a peu. Allà un jutge els prengué declaració i els comunicà que tot plegat acabaria amb una bona multa. Als jugadors i als casiners. Hores més tard, un cop foren novament a Son Macià, na Bàrbara Sitges digué: “Aquesta nit a la mateixa hora de sempre. Tornareu a jugar”. Malgrat l’ensurt i multa tot va seguir ben igual i les vetllades de joc a can Pancuit continuarien com es feia habitualment.
El 1916 el matrimoni Vaquer-Sitges es va instal·lar en una casa del nucli incipient de Son Macià. Era la segona casa que s’aixecà on avui hi ha la plaça del nucli de població. Segons de Francesc Vaquer, nascut el gener de 1942 i un home curiós i investigador del passat macianer, aquella era la segona casa del nucli, però la primera que fou habitada. Allà s’hi varen instal·lar amb els fills. Allà obriren, talment havien fet anys abans a Can Pancuit, un cafè i una botiga (la qual amb el temps fou coneguda com “sa botiga de dalt”). Aquell cafè fou conegut com can Pelut.
Per què can Pelut? Sembla que un dels Vaquers es va instal·lar a les cases de Son Pelut o de Can Pelut i d’aquí el malnom des de l’aleshores. És possible que fos així. Segons Miquel Estelrich al Padró de 1863 hi ha documentat can Pelut, una parcel·la amb casa que es creà a partir de la fragmentació de les grans propietats. Per això el nom amb el qual el cafè fou conegut des d’aleshores.
La plaça. A mesura que s’aixecaven cases i el nucli de població creixia i la vida brostava la plaça esdevingué el centre neuràlgic de les relacions socials dels macianers i macianeres.
Na Bàrbara, mare i casinera, crià, pujà set al·lots. En una ocasió es posà molt malalta. Semblava que el final arribava i fins i tot el capellà li administrà l’extrema unció. Però no. Era forta, molt forta i es recuperà. Encara va viure un bon grapat d’anys perquè va morir quan en tenia 91 i set fills.
Can Pelut fou un bar de pagesos. Obria molt prest. Feien molta feina de dia i de nit perquè els jocs de cartes (prohibits i clandestins) continuaven. Era cosa sabuda. Can Pelut sempre tancava tard. La fosca aixoplugava els homes, els jugadors i les timbes.
En aquells anys encara no hi havia electricitat i per aquest motiu refredaven les botelles de pinya i alguns aliments en una gelera de fusta en la qual hi posaven barres de gel. I el matrimoni va guanyar diners amb el que donava el cafè i la botiga. Treballaven cada dia. Mai no tancaven. Ell, en Francesc, era bon negociant. Quan els pagesos necessitaven diners ell els en manllevava. I passat un temps el pagès pagava el deute amb porcs, sacs de garroves, d’ametlles i cistells d’albercocs. Son Macià era un rotllo, una bombolla de temps i de persones on absolutament tothom es coneixia. Com el nucli de Sant Llorenç de Balàfia en el qual vaig fer de professor.
Quan la parella es feu gran, el cafè passa al seu fill Xisco. De jove era malaltís, la família mai no va saber de què patia, però la qüestió era que la salut no l’acompanyava. Per aquest motiu mai no es va dedicar a l’agricultura i arribat el moment va agafar el cafè. Es casà amb na Margalida Nicolau Rosselló i es varen instal·lar al pis del damunt de can Pelut.
Els que regenten un cafè es diuen casiners, taverners o cafeters i solen ser persones que estan assabentades de totes les notícies del poble. Els clients quan travessen l’esquincell de la porta porten les bones o les males noves. Defuncions, malalties, rums-rums, alegries, xafarderies, bregues i amistançades. Allò que és confessable i allò que hauria de ser secret. La vida d’un poble es nodreix de la quotidianitat i del que és extraordinari. I no hi ha res més extraordinari i tràgic que una guerra. Com la guerra nostra del 1936 que ho sacsejà tot i tacà el terra de sang i de por. A Son Macià també. En aquells temps de conflicte, i malgrat els silencis, a can Pelut n’hi havia que parlaven. Alguns parlaven de les llistes amb els que d’un moment o d’altra detindrien. En Xisco i el seu germà Miquel en varen avisar a més d’un: “Amagau-vos que vos cerquen. Això han dit avui al cafè. Amagau-vos. Amagau-vos, no vos entretingueu”. Alguns en feren cas. D’altres no donaren importància a això, perquè, deien, que, tanmateix, no havien fet res dolent. A aquests darrers els enxamparen i no precisament per a convidar-los a un sopar. No gaire lluny hi havia Son Coletes, el cementiri xopat amb la sang d’aquells homes.
Dins la família perdura el record d’un home que es va amagar durant un temps al qual els germans Vaquer li portaven menjar al seu amagatall. Dins els carreranys de la memòria apareix un nom: Jaume Adrover. “Lluís” de malnom. Potser era ell. Potser el jove a qui ajudaren tengués un altre nom, però el que importa és que en aquells anys terribles, la vida d’un home valia poc. I el càstig per ajudar un fugitiu de la salvatgina feixista era la presó o fins i tot acabar a Son Coletes amb un tret al pit o al clotell. Aquells anys Manacor estava malalt de feixisme.
No varen tenir tanta sort en Bartomeu Adrover Oliver, nascut a Manacor, però que feia de pastor a Son Macià. Tampoc n’Antoni Sitges Febrer “Morret”, pagès i delegat de l’Ajuntament de Manacor a Son Macià.
Els anys de la postguerra foren xerecs, molt durs. Eren temps de racionament i precarietat. Per això la consigna era tenir-ho bé amb els que comandaven i amb la Guàrdia Civil. De fet, quan la parella de la Guàrdia Civil entrava al cafè en Xisco ja els tenia preparat un bon plat amb camallot, formatge i un bocí de la poltrú. “Buenos días. Buenos días tengan. Seguin, seguin i mengin. Un tassonet de vi? Un vasito de vino? Cómo le dicen en su tierra: un chatito de vino, cabo? O prefereixen cassalla amb el cafetet?”. Per coses com aquestes ho tengueren bé i mai no tengueren problemes. Mai no els enxamparen quan feien contraban de cafè o quan molien ordi d’amagat en un molí situat dins el poble que funcionava amb gas pobre. En Xisco Vaquer mai no tengué cap problema. Els Civils feien els ulls grossos i sempre marxaven sense pagar de can Pelut. En aquell temps les coses funcionaven d’aquella manera.
Els anys passaven. Qui dia passa any empeny. El poble creixia progressivament. El 1960 Son Macià tenia 56 vivendes agrupades i 157 habitants. La plaça i l’església (començada el 1919), el convent de les monges de la Caritat i els dos cafès com espais de reunió informal. La missa, la catequesi i els cafès. La trona i el tasser. Més tard el teleclub i les escoles. En Francesc, fillol d’en Xisco, que es va criar al cafè de Can Pelut, m’explica que els seus concos el varen dur fins al 1959. Aleshores l’agafà una neboda dels casiners, n’Andreva Llinàs i el regentà fins al 1973. En Francesc és un savi, un home sempre implicat en la vida cultural de Son Macià i que ha escrit un llibre que sortirà aviat. El seu títol és Son Macià i jo.
Des d’aleshores el cafè ha passat per un parell de mans. Primer macianers i més tard estrangers. Aleshores el cafè perdé aquell encant que li donava la idiosincràsia casolana i popular. Els veïns deixaren d’anar-hi i els clients de can Pelut foren els externs i estrangers. Can Pelut tenia pretensions de refinament, però en realitat la seva ànima s’esmicolà. Coses com aquestes són una de les tragèdies d’aquesta terra nostra. D’aquest país nostre que volen fer desaparèixer. Els caus de sociabilitat tocats d’autenticitat, en els quals ens podem reconèixer, desapareixen progressivament. Amb els nous compradors, sobretot alemanys, amb els seus canvis i inversions sufoquen l’esbart de vivències que hi tenen dipositats els veïns. Fan canvis, “maten” el lloc, el personalitzen. Els mallorquins tenim part de culpa d’aquesta mort lenta i dolça. Al compàs d’això, la nostra llengua, la llengua catalana en la variant mallorquina dels nostres besavis, avis i pares recula. A can Pancuit es parlava el català de Mallorca o mallorquí. Els clients de can Pelut també. Però de cada vegada som menys els catalanoparlants. A Son Macià, a Manacor, a Felanitx, a Portocristo. Onsevulla es parla menys el mallorquí i els indrets, com els cafès i els establiments de tota la vida són fulminats, anorreats i calcinats perquè ara som més moderns. Som més rics però infinitament més pobres.
