Davant i darrere el tasser
*A la foto de portada, d‘esquerra a dreta: Joan, Mercedes, Padrí Tomeu, Tomeu (fill) i Pedro (un ajudant puntual en un sopar pel club de futbol)
El carisma és una qualitat o capacitat que tenen algunes persones per atreure, agradar i fascinar. El carisma, pens, és innat, però necessàriament s’ha de guanyar. I na Mercedes Ramírez, de Can Tomeu des Bar, se’l va guanyar de bon de veres. Però aquesta història comença molt abans i em plau explicar-la.
En Joan Andreu Pascual era un jove com tants d’altres, però s’havia criat en un cafè. El seu pare, en Tomeu Andreu Prats, regentava un dels cafès més emblemàtics de Manacor situat a sa Bassa: el Café Español o cafè dels Senyors. Aquell era un establiment que com el seu nom indica hi anaven homes de certa posició econòmica i d’entre aquests n’hi havia d’un tarannà i mentalitat oberta i ferms partidaris del “viu i deixa viure”. El que volem dir és que a més de senyors amb solera hi havia militars i professions liberals. Recordem que una part dels homes de certa folgança i possibles també anaven al cafè dels Xots, a la plaça del Palau.
Era un cafè llarguerut, amb taules rodones amb una peça de marbre a sobre, una cafetera Gaggia i al fons un reservat per als senyors des Fangar. A més d’en Tomeu i en Joan allà hi treballava l’altre fill, en Mateu. Era un jove sord, incapaç de parlar perquè havia emmalaltit de diftèria, anomenada popularment garrotillo.
Sa Bassa era el centre neuràlgic de Manacor. Un espai imprescindible. Ja ho sabem: totes les ciutats disposen d’un espai cèntric, efervescent, escumós. Els clients d’aquell cafè, sovint desenfeinats i sense mals de cap evidents, els diumenges miraven passar els joves (elles sovint acompanyades d’una carabina) engalanats amb la roba de mudar i integrants del passeig dominical. És a dir, el recorregut establert en el qual es caminava, es bescanviaven mirades i se seduïa. O es deixaven seduir. El passeig era una vertadera institució social gràcies a la qual els nostres padrins trobaven la circumstància propícia per a fer les coneixences de l’altra sexe. D’això es diu fer-se els trobadissos sense necessitat d’instal·lar-se, com es fa ara, una aplicació al mòbil per a lligar. Sempre he pensat que qualque dia s’hauria d’escriure la història del passeig dels diumenges, els usos i costums en l’art de la seducció i de les espurnes que esperonen el desig i els preàmbuls de l’amor (amb carabines incloses).
El xafardeig, la tafaneria, la murmuració forma part de la naturalesa humana. I el cafè dels Senyors era una vertadera plataforma on finar (i repassar amb la mirada amb més o menys vergonya) formes i fesomies. I xafardejar. Al cafè dels senyors es xafardejava molt.
Tornem però a Joan Andreu Pascual. Quan devia tenir vint anys anà a fer el servei militar. A la força havia de deixar les feines davant i darrere el tasser i fer-se soldat. Soldat amb trajo, insígnies, gorra i un fusell. El destinaren a un indret molt llunyà: a les Illes Canàries, concretament a Gran Canària, la segona illa més gran de l’arxipèlag. Això era a finals dels anys 50 del segle passat. Fer el servei militar sovint era un entrebanc, però fer-lo tan lluny era una vertadera tragèdia. Però de vegades les casualitats poden generar guspires i les guspires un incendi de bon de veres. En aquest cas no fou un incendi sinó la coneixença de Mercedes Ramírez. Va ser amb motiu d’una festa a la Casa Regional Valenciana.
Na Mercedes era d’una família humil. Els Ramírez-Rodríguez vivien al barri obrer de La Isleta i la seva mare treballava de cigarrera, és a dir, feia puros a la Tabacalera Canaria. El pare era sereno d’un garatge on també feia de benziner.
A Manacor les espurnes, les guspires solien saltar al passeig dels diumenges que passava per na Camel·la i per davant el Cafè dels Senyors, a sa Bassa. A Las Palmas la guspira sorgí ben incandescent en aquella casa regional valenciana. Ella, na Mercedes es fixà en ell, m’explica amb un somriure, perquè amb el trajo de soldat semblava un general, sabia llegir i escriure i portava a casa seva (quan tengué el preceptiu permís d’entrada) sobrassades.
Acabat el servei militar festejaren dos anys (per correspondència). El 1960 en Joan i la família anaren a Las Palmas per a casar-se. Feta la cerimònia, tornaren a Manacor amb na Mercedes. I tots es posaren davant i darrere el tasser del Cafè dels Senyors.
A sa farola, és a dir a la cruïlla entre el Torrent i s’Alameda hi havia un altre cafè fundat als anys 40, en plena postguerra. Era un establiment emblemàtic regentat per la família Parera, Marret. Aleshores es produí un efecte dominó, és dir quan un esdeveniment origina una cadena d’altres esdeveniments similars. El cafè dels senyors tancava les portes. Els Andreu cercaven un indret per obrir un nou cafè. Els Parera havien cercat un altre local per a traslladar-se al carrer de sant Rafel. D’aquesta manera en Tomeu, els seus fills Mateu i Joan i na Mercedes es traslladaren a can Marret. Naixia així can Tomeu des Bar que seria un dels cafès més emblemàtics i entranyables de Manacor. Això fou el 5 de juny de 1962.
Era un cafè gran de dos aiguavessos (sembla que anteriorment havia estat una botiga). A més disposava de cuina, sala privada i soterrani. Al pis de dalt quatre habitacions per a la família. Els excusats eren a fora, al corral. Aquells llocs comuns eren aquells amb forat i femer a sota. Eren uns altres temps.
La història dels cafès és una mica la història de tots nosaltres. Com espècie, com a col·lectivitat. Menjam, bevem, assaborim, conversam, ens miram, llegim la premsa, estam en silenci, discutim. I jugam a jocs permesos (o no). Totes aquestes coses es podien fer a can Tomeu des Bar. I un bon cafè és aquell en el qual aquells que el sovintegen hi troben el caliu necessari, la bonhomia i tota una sèrie d’invisibles i intangibles gràcies als quals s’hi trobaven a gust.
Obrien a les cinc de la matinada. Els homes més matiners eren els primers clients. Pagesos i fusters. El cafè a primeríssima hora té un do: deixondeix el cervell i el cos ensopit. En Tomeu (i també els seus fills Mateu i Joan, i la nora, na Mercedes) feien una mescla amb cafès Samba, Rico i Toco). La primera tongada de clients era entre les cinc i les sis i mitja. Cafès amb llet i ensaïmades de can Roca. La tongada següent era entre les nou i les onze. Era l’hora del berenar. Al principi cadascú portava pa i taleca i els servien la beguda. Més endavant aquest costum es perdé i els berenars també es feien i se servien al cafè.
I els gustos evolucionen. Palo, cassalla, anís, tassonets de vi i ponxets. Més endavant les orxates, la llet preparada, el conyac, el rom. I ja encara més endavant les cerveses i els botellins de vermut. I encara més endavant els refrescos de cola, la tònica, la taronjada amb bombolles.
A poc a poc i amb pas segur can Tomeu des Bar esdevingué una vertadera institució. Empleats de banca, comerciants, alumnes de l’Institut Municipal Ramon Llull, treballadors de les oficines properes, entre d’altres, feren de can Tomeu des Bar una fraternitat. Un cau d’humanitat. Això no és poca cosa.
I n’hi ha que asseguren que el primer (o dels primers) dels foguerons de Sant Antoni el feren al seu cafè el 1965. Els clients anaren per fora vila a arreplegar llenya. Aleshores na Mercedes omplí una olla de test amb conyac torrat. Foc, fum, conyac i companyia. Això tampoc no és poca cosa.
Na Mercedes, aquella valenta dona
A cada família hi ha flors i plom. Sal i sucre. Riure i plor. Aquell era un bar familiar i entranyable amb quatre persones rere el tasser (i de tant en tant qualque empleat). Però morí l’amo en Tomeu. El seu fill Joan era molt bona persona, un home de bon tracte i afabilitat, però no li agradava fer de casiner. Aviat trobà feina de xofer d’autocars escolars. Na Mercedes es posà al capdavant. Ja sabem que els cafès durant molt temps han estat espais d’homes (homes de diferent naturalesa). Però na Mercedes, eixerida, desperta, guapa i feinera no va renegar d’aquella feina i d’aquell ambient. Per Portocristo la recorden com una de les primeres estiuejants autòctones que es varen posar un biquini. Era un dos peces amb un estampat de flors de coloraines. Probablement algú la va criticar per això. Ben segur que molts altres la miraven de cua d’ull i d’altres amb ulls amarats d’espurnes o guspires.
El segon infortuni fou que en Joan patia de diabetis. Era un home curtit en mil batalles davant i darrere el tasser i també amb el volant en la mà. Basta dir que podia explicar moltes batalletes dels cafès on havia treballat. El seu pare havia estat tancat una tretzena de vegades (al cafè dels senyors i també al cafè de la seva família). Detingut i tancat per vendre tabac i d’altres productes d’estraperlo i permetre el joc al bar. Tretze cops tampoc no és poca cosa. Un vertader currículum de resistència i de capacitat de burlar (i seduir) els guardians de la llei.
Però la diabetis era una altra cosa més seriosa. I més encara quan li amputaren una cama. I més tard la segona. Aleshores na Mercedes va treure el seu potencial, el carisma i l’energia com si fos un toll d’una font connectada a un cabal subterrani infinit. Era tenaç. Amb mà esquerra i mà dreta. I s’encarregava de les timbes, els jocs no permesos que es jugaven la part del darrere. Ella parava les taules, era “movedora de mesa”, és a dir donava el sus a aquelles partides dels horabaixes. De tot allò, de tots els guanys derivats del monte i la garrofina la seva comissió era del 30 %. Jugaven amb l’orella parada per si de cas compareixia la guàrdia Civil. En una ocasió algú donà l’avís: s’acostaven els homes amb trajo verd, tricorni i capa. Els jugadors s’aixecaren a correcuita i s’amagaven a l’excusat. Aquesta era una de tantes històries d’aquelles timbes a can Tomeu des bar.
En Mateu es va retirar. La filla de Mercedes, na Tonina s’havia incorporat. Aleshores eren dues les valentes dones al capdavant del cafè.
Ja ho hem dit abans: la vida és una munió de plom i de flors. El setembre del 1989 s’afegí encara més plom: la torrentada i la seva força violència, talment un gegant esburbat i rabiós, arrasà el bar. Gairebé no quedà res. Na Mercedes i na Tonina aixecaren (sense l’ajut de ningú) novament el seu cafè del fang i de la destrucció. Per coses com aquestes el carisma d’una persona creix, esdevé una cosa gairebé mítica.
Naguib Mahfuz, fou un escriptor egipci, Premi Nobel de Literatura el 1988. Al seu llibre Café Karnak diu el següent:
“Me gustó aquel sitio por su excelente café, el agua pura, las tazas y los vasos limpios, la grave dignidad de los ancianos, la vitalidad de los jóvenes y la belleza de la chica”.
I na Mercedes era la chica. Sens dubte quan Mahfuz escrivia aquest llibre degué conèixer na Mercedes. Segur! En persona o en els seus somnis. No tenc cap dubte que ella era la Chica del Cafè Karnak: la canària, la simpàtica, la guapa per dins i per fora, la dona resolutiva, la feinera, la filla d’una cigarrera, la que posava a puesto els homes descarats que li deien “pero que guapa estas coño”. Can Tomeu des Bar era el nom oficial, però en la vida real era el bar de na Mercedes (i de na Tonina). Dues en una. D’aquella amalgama d’humanitat en queda el record i el sentiment que desfermen aquests records.
L’abril del 2005 el cafè tancà les portes.
