Una quarta part dels joves d’entre 18 i 28 anys consideren preferible un règim autoritari en segons quines circumstàncies. Són els joves de la generació Z, la que irromp ara en el “mercat electoral” i entre els quals, també, destaca la preferència, sobretot entre homes, de les opcions d’extrema dreta. Són joves que no han conegut la dictadura de Francisco Franco. Més encara, ni tan sols els seus pares, en la majoria de casos, poden explicar-los de primera mà com va ser la vida durant el franquisme a l’Estat espanyol.
Tot i que la dreta espanyola ha intentat durant aquests cinquanta anys blanquejar la imatge del dictador, el cert és que el règim de Franco va suposar una implantació continuada de la violència en contra de qualsevol veu dissident que gosàs piular. No hi havia, en temps de Franco, opció per al debat, però tampoc per a l’expressió lliure de la ideologia. De fet, l’expressió ideològica era inexistent. Ho deia el mateix dictador: “Faceu-ho com jo, no us fiqueu en política”. La censura, idò, formava part del dia a dia i de la quotidianitat dictatorial. Però la repressió no acaba aquí. Franco va arribar al poder després de tres anys de guerra cruenta. Molts expliquen que, de fet, va allargar l’agonia republicana per poder tenir temps de continuar amb les execucions i les desaparicions forçades de tot aquell qui defensàs l’statu quo republicà. Els afusellaments i els consells de guerra massius continuaren sobretot durant la primera dècada de postguerra. Les presons eren plenes. Però no oblidem que fins als darrers dies de vida del dictador, hi hagué execucions a l’Espanya franquista, per mostra els botons del militant anarquista Salvador Puig Antich, de José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz (membres del FRAP i de Jon Paredes Manot, Txiki i Ángel Otaegi (membres d’ETA).
A Manacor, després de la massacre del 36 al cementeri municipal de Son Mas primer, i al de Son Coletes després, el terror i la por s’instauraren entre la població. Les purgues amb oli de ricí per als dissidents estaven a l’ordre del dia. La postguerra va dur fam i misèria. I molt de silenci. El Comitè de Son Coletes, una vegada mort el dictador, volgué reivindicar la memòria de tots aquells qui perderen la vida defensant l’estat de dret i la democràcia. I tanmateix, cada passa feta ha costat anys de reivindicació i de lluita. No sabem fins a quin punt, encara avui, la societat viu domesticada encara per aquella por, per aquella repressió desbocada i deshumanitzada.
Només des de la inconsciència o la brutalitat es pot pretendre tornar a aquella barbàrie. És per això que, com explica l’historiador Jaume Claret a l’entrevista que li feim aquesta setmana, és d’agrair que la societat es mostri més madura que la mateixa classe política a l’hora d’afrontar segons quins debats i d’assumir segons quines tesis. Sigui com sigui, però, cal estar alerta davant l’avanç mundial de la ultradreta, perquè negar-lo o ignorar-lo podria obrir les portes a un nou statu quo que estam segurs que la majoria de la població no desitja.
Cinquanta anys és mig segle, i semblen molts, però sorprèn veure l’impacte del franquisme en la societat i en la dreta espanyola, que no ha deixat mai d’emmirallar-s’hi, ja fos en faccions àmplies immerses dins la unió coral que va suposar el Partit Popular en el seu moment, ja sigui ara en l’extremisme descarnat que mostra Vox, disposat a tergiversar la realitat i a difondre mentides a cara destapada amb l’únic objectiu de fer tremolar els febles fonaments de la democràcia espanyola.
