Les roques s’alçaven com imponents penya-segats, gairebé com si volguessin acaronar els núvols. Les diverses tonalitats de blau i verd feien pensar que el cel i el mar es fonien en un de sol. Les muntanyes d’algues i posidònia, com autèntiques depredadores, s’apropiaven de la poca arena que restava a la vora de la platja. I el més fascinant de tot era que, en aquell racó, el mar compartia les seves aigües amb un doll d’aigua dolça que brollava de les coves, difuminant subtilment la frontera entre els dos mons.
Allà sempre hi trobava algú conegut. Un amic. Un veïnat. Una cara familiar. Però aquests darrers dies d’estiu ja no m’ha tornat a passar. M’hi he sentit estranya, una mica fora de lloc, com si aquella caleta hagués perdut l’essència del que havia estat sempre. Com si les roques s’haguessin fet seus els estius d’antany per preservar-los per sempre més. Elles seran les úniques sabedores d’aquells records, gravats per sempre a la pedra.
Potser la cala no ha canviat tant com nosaltres. O potser sí. Perquè quan un lloc deixa de pertànyer als qui l’han estimat sempre, no és només el paisatge el que es transforma, també ho fa la manera de viure’l.
Aquesta és la Mallorca que volem? Què és exactament el que sentim davant aquesta realitat? Ràbia? Tristesa? Frustració davant la sensació que el camí ja no té retorn?
«Ens hem venut», diuen molts. O, més aviat, hem anat perdent allò que érem. Les nostres arrels, el nostre patrimoni i el sentiment de pertinença. Vivim sota un model econòmic que accentua les desigualtats socials, que beneficia aquells que ja acumulen més del que necessiten i que acaba provocant que els mateixos residents ja no ens sentim a casa nostra.
Com els crancs que, quan la closca els queda petita, es veuen obligats a mudar-la per continuar creixent, Mallorca també necessita desprendre’s d’un model que ja no li serveix. Necessitam un canvi de model turístic i econòmic que posi al centre el territori, el patrimoni i les persones que hi viuen. Un model que entengui que el progrés no es pot mesurar només pel nombre de visitants o pels beneficis econòmics per a uns pocs, sinó també per la qualitat de vida dels residents, per la conservació dels espais naturals i per la capacitat de les noves generacions de continuar fent de Mallorca casa seva. Perquè, quan un poble deixa de sentir que pertany al lloc on viu, no és només ell qui hi perd. També hi perd el territori.
Potser un dia tornaré a aquella caleta i ja no hi reconeixeré ningú. Però m’agradaria que, almenys, el mar continuàs abraçant les roques de la mateixa manera, que l’aigua dolça continuàs brollant de les coves i que qualcú, assegut damunt aquella arena, pogués sentir que aquell indret també és casa seva. Perquè conservar un paisatge no és només protegir unes roques o una platja; és preservar el vincle que ens uneix amb elles.
