Imatge: fotograma de la sèrie Sex and the City
Hi ha alguna cosa a l’ambient aquest estiu. Ho percep jo i ho perceps tu, que també passes més hores del que tocaria al mòbil. Són certes imatges, vídeos i idees sobre els cossos i l’esport. Són instastories amb músculs tonificats, amb la dosi justa de suor perquè, fins i tot a quaranta graus a l’ombra, puguin despertar-te certes idees sensuals. Són publicacions amb frases motivadores, que pretenen ensenyar-te el balanç entre les obligacions i els plaers de la vida. Són també fotografies de la teva veïna del poble, que ara fa CrossFit i compara el seu cos del juliol del 2025 amb el d’enguany. I encara que pensis que no, també són els vídeos sobre com fer un detox digital, centrar-te en el present i anar-te’n a fer ioga amb la sortida del sol. A tots aquests artefactes d’internet els uneix una paraula que darrerament ocupa el lloc central de la conversa: els objectius.
Com apunta Alba Tarragó a la seva secció La filla única (Ara Balears), el 2026 ha estat l’any en què hem tornat a parlar dels cossos. Semblava que el feminisme prepandèmia ens havia ensenyat alguna cosa. Body positive, body neutral i, per fi, la «llibertat». Alguns anys més tard, veiem que res no és més lluny del que ens agradaria. Les famoses tornen a estar magres i, a sobre, ara han trobat una justificació amb la qual maquillar tots els discursos sobre el cos: fer esport, estar en forma, veure’s forta, prioritzar-se. Ja s’ha parlat molt sobre el poc sentit que té pretendre viure per una mateixa sense tenir en compte la resta. Som humans, vivim en societat i depenem, ens agradi o no, dels altres. El que m’interessa avui és la connexió invisible, però perillosa entre gaudir de fer esport i que això es converteixi en una presó per a una mateixa.
Una cerca ràpida a Instagram o TikTok amb les paraules “cumplir objetivos” és suficient. Fins i tot, encara que no ho cerquis. Els exemples van des de Llados i tot el seu exèrcit de neofeixistes fins a la teva influenciadora de confiança, moníssima, que et parla de com aconseguir llegir més entre setmana. Sembla que hem passat de la idea d’acumular experiències a perseguir objectius. Fa dos anys volíem viure moltes coses, ara necessitem fer-ho complint certs estàndards. Hi ha moltes preguntes. Qui posa els límits de fins on s’ha d’arribar? Per a què? Continuaríem anant a córrer, al gimnàs, llegint, veient pel·lícules si no poguéssim monitorar-ho segons uns objectius? La resposta automàtica a aquesta darrera és: és clar que sí! No ho tinc tan clar. Em costa recordar aquella època de les xarxes socials en què tothom era mig bo i mig dolent en alguna cosa. Quan no tenia deu stories diàries d’al·lotes animant-me a anar a fer exercici malgrat les ones de calor constants. Quan ningú m’havia de recordar fer detox de telèfon mòbil. Quan hi havia expressions facials, vaja.
Enguany, tots aquests estímuls no m’estan generant un malestar insostenible. Però fa un temps sí que hauria estat així. Pens en les meves alumnes adolescents. També en ma mare, que ha viscut tota la vida sota la pressió estètica. En les amigues que no m’ho conten, però alguns dies sopen d’un iogurt perquè no tenen molta gana.
Potser hauríem de ser més cauteloses a l’hora de parlar i mostrar els cossos. Per avorrit i repetitiu que pugui sonar, continuem vivint sota una mirada patriarcal i cossificadora envers les dones, on es premien les magres, les guapes i les que no es queixen gaire. Només juntes podem forçar un canvi que no sé molt bé per on comença, però ben segur que no és per compartir cada dia una fotografia del nostre cul estret dins unes malles.
