N’Ana (nom fictici) és una al·lota espavilada. Filla de migrants peninsulars, ha viscut sempre en un municipi turístic on ha treballat, des de molt jove, de temporada, a l’hostaleria. Té tres fills petits. Fins aquí, tot força normal.
Un dia, però, va decidir que no es volia dedicar sempre a fer feina a l’hotel i va començar la formació, via digital, per esser educadora infantil. Amb els tres infants ben petits i fent feina, en quatre anys s’ha tret el títol d’educadora, llevant hores a la son i al seu temps lliure. Va fer les pràctiques a una escoleta del municipi, on ja li varen dir que comptaven amb ella per a qualsevol necessitat perquè els havia agradat molt. Ella en va sortir contenta i amb molta il·lusió. Al cap de poc temps la varen cridar des d’una altra escoleta per cobrir el buit d’una treballadora que estava de baixa.
N’Ana va arribar a la seva nova feina carregada d’idees i de propostes per dur a terme amb els infants més petits. Tots els qui la coneixem, que sabem amb quant d’esforç s’ha tret la seva formació, estàvem molt contents de la seva nova situació laboral, convençuts també de la seva indubtable competència en la cura dels infants.
Al cap de poc temps, però, n’Ana ens va dir que tornava a hostaleria, que deixava l’escoleta. Els motius, un sou baixíssim i un horari incompatible amb la cura dels seus tres fills. L’escoleta, els infants, acabaven de perdre una bona professional que segur que hagués millorat encara més amb el temps.
Aquesta història m’ha confirmat, un cop més, que l’economia turística és com un gegant de les rondalles, que s’ho menja tot i, al mateix temps, em ratifica una vegada més que una suposada societat del benestar és incapaç de valorar com cal l’atenció i la cura dels seus membres més febles (infants, gent gran), deixant-la en mans de persones mal pagades, en condicions laborals sovint inacceptables. Hem vist com les educadores infantils i personal d’atenció a la dependència han sortit al carrer per demanar millores en els seus sous i com han hagut d’arribar a la vaga per aconseguir alguna resposta. Hauria d’esser necessari que aquests col·lectius professionals arribessin a aquest punt? I què passa amb les persones que, en moltíssims de casos en “negre” tenen cura dels nostres majors? Què passarà ara, quan moltes d’elles es regularitzin? També se les menjarà el gegant de l’economia turística? Serem capaços d’adaptar les seves condicions laborals a les exigències de la seva regularització laboral…?
Reclamar unes condicions laborals dignes per a les persones que cuiden no és tan sols una qüestió de justícia. És també reivindicar una societat que pugui estar orgullosa de com són atesos els seus membres més febles i és, també, reivindicar que persones com n’Ana puguin dedicar-se a allò que els agrada i que tota la societat se’n pugui també beneficiar, perquè estimar la feina que un fa, especialment si és una feina d’atenció a les persones, és garantia de bona atenció i de benestar tant per qui atén com de qui és atès.
