Davant de més d’un centenar de persones, la cineasta manacorina Constança Amengual estrenava dijous passat als Multicines de Manacor “Una casa”, el seu darrer curtmetratge que li va valdre el premi al Millor Film Balear al Menorca Doc Fest 2025. Ho feia entre família, amics i part de l’equip de la pel·lícula, tot confessant que tenia moltes ganes de mostrar-lo, per fi, al seu entorn proper. La cineasta va començar agraint l’acollida de 39 Escalons, organitzador de l’esdeveniment que “sempre han estat predisposats i han estat predisposats a ajudar-me amb aquesta projecció”.
“Una casa” conta, des d’un to intimista i pausat, la història de la seva mare que, en rebre en herència de la casa dels seus tiets, a la costa entre S’Illot i Cala Morlanda, es planteja què n’ha de fer. Tot i el valor sentimental, ha de decidir si vendre-la o no. Amengual documenta el darrer estiu abans del comiat i reflexiona sobre el pes del valor sentimental en un món en què gairebé tot és un simple bé econòmic.
Amb la mirada sempre atenta i observadora d’Amengual, el curt viatja entre el dol personal i el retrat social. El curtmetratge et transporta, en 20 minuts plens de silencis que xerren i de mirades simbòliques, per un món personal que a moltes persones ressona. A través de les converses amb els seus familiars i amb el pes d’objectes carregats d’història i de memòria – aquelles cortines de randa, aquell gerro florit i de ceràmica brillant, aquelles butaques de vellut verd, aquella foto dels tres nebots, aquella tovallola estesa – la cineasta ens remou ànima i consciència.
Amengual aconsegueix, amb un muntatge mesurat al mil·límetre, parlar a través de la poètica de les imatges i situar-nos en un lloc i un moment precís. Com aturant el temps, que es transforma i es conserva, podem fins i tot ensumar aquella olor d’aquella casa nostra: el dinar que s’està acabant de fer, els llençols, la padrina, la mar, la sal a la pell… Com un Madeleine de Proust a través dels fotogrames. La pel·lícula és alhora també metàfora d’una altra cosa: una societat que canvia, que evoluciona i transforma tot allò que l’envolta. Perquè “Una casa” és només una casa, però és també l’entorn i les persones que l’han conformada. Aquelles persones que, juntes, ens formam en comunitat i canviam amb el pas del temps. És inevitable el canvi? Quin pes tenen els espais familiars? En què es converteixen aquests espais quan les persones que l’han ocupat, desapareixen? Què queda de tot aquell temps passat dins d’un espai que abans era llar?
De tot plegat, va conversar posteriorment Amengual en un col·loqui, acompanyada per la periodista i amiga Anna de la Salud. Amengual destacà la calma dels seus processos i també la importància d’haver pres part en tot el procés. Així mateix, explicava que “li agrada contar històries” i la diferència, en aquest cas, és que va connectar amb una de personal que a més va servir per despertar un procés i una conversa en la família.
L’acte acabava amb les intervencions i preguntes del públic i posteriorment, es projectà “Casa Reynal” de Laia Manresa, una pel·lícula sobre una temàtica prou similar. De fet, Amengual destacava que recentment havia llegit moltes sinopsis similars a la de la seva pel·lícula, un fet que mostra la importància i el pes de la lluita social per l’habitatge en tota una generació de joves cineastes.
De moment no hi ha més projeccions planificades del curtmetratge a Manacor però sí que es podrà veure durant el mes d’agost en el marc de la Mostra de Cinema Documental de s’Arracó i posteriorment s’emetrà per IB3.
