Pels voltants dels anys seixanta i setanta del segle passat es produí un fenomen literari, cultural i social que en l’àmbit comercial es va donar a conèixer amb el nom de «boom llatinoamericà», quan les obres d’un grup de novel·listes llatinoamericans relativament joves van ser publicades a Europa i arreu del món.
Aquest «boom» el va fer esclatar un grup d’escriptors que inauguraren una nova època en la literatura. Un context social i polític molt definit en l’Amèrica Llatina, combinat amb un intent de renovació estilística, una atracció pel realisme màgic i una gran qualitat literària van ser els detonants de l’èxit que assoliren. Tant és així que molts d’aquests escriptors foren reconeguts amb diversos premis en l’àmbit internacional, inclòs el Premi Nobel de Literatura atorgat a uns quants dels seus membres.
Un dels autors va ser Mario Vargas Llosa, peruà, nascut a Arequipa l’any 1936 i mort a Lima el passat any 2025. Va ser un novel·lista i polític peruà que comptava també amb la ciutadania espanyola des de l’any 1993.
Provenia d’una família de classe mitjana, de pares que s’havien divorciat abans del seu naixement. Vargas Llosa no va conèixer son pare fins a l’edat de deu anys. Va estudiar al col·legi La Salle i, durant dos anys, al Col·legi Militar Leoncio Prado. L’estiu anterior al seu últim any al col·legi, Vargas Llosa s’inicià en l’ofici de periodista. Es matriculà a la Universitat Nacional Major de San Marcos en contra de l’opinió de la seva família i allà va entrar en contacte amb grups de caràcter comunista, però es desenganà i acabà la carrera de lletres, a la vegada que la seva vocació d’escriptor s’anava consolidant.
L’any 1958 una beca li permeté viatjar a Madrid, on va cursar estudis de doctorat a la Universitat Complutense de Madrid i va obtenir el doctorat en Filosofia i Lletres. El 1959, va publicar un conjunt de contes sota el títol de Los jefes, que va obtenir el Premi Leopoldo Arias, i s’instal·là immediatament a París.
Com a escriptor, va assolir la fama a la dècada del 1960 amb novel·les com La ciudad y los perros (1963), basada en les seves pròpies vivències adolescents com a cadet al Col·legi Militar Leoncio Prado; La casa verde (1966), i Conversación en La Catedral (1969). A partir d’aquest moment, se significà com un dels escriptors més coneguts i conreà diversos gèneres literaris, com novel·les, assajos, articles periodístics i també teatre.
Obtingué multitud de premis i distincions, entre d’altres: el Biblioteca Breve; el Rómulo Gallegos; el Príncep d’Astúries de les Lletres; el Planeta de l’any 1993; l’any 1994 se li atorgà el Cervantes, i l’Acadèmia Sueca li concedí el Nobel de Literatura l’any 2010.
El 2021 va ser elegit membre de l’Acadèmia Francesa per ocupar el seient número 18 d’aquesta institució, de la qual va ser el primer membre que no havia escrit cap obra en llengua francesa.
Vargas Llosa —instal·lat a Barcelona— començà a escriure Conversación en La Catedral cap a finals del 1965 i l’acabà l’any 1969, més de tres anys i mig d’un esforç considerable, però que donà un fruit magnífic. El llibre està ambientat durant la dictadura que sofrí el Perú a mans del general Odría del 1948 al 1956, encara que la conversa que dona títol a la novel·la entre Zavalita i Ambrosio es produeix uns anys més tard, quan la frustració ja s’ha apoderat de Zavalita. Es fa molt difícil fer una sinopsi perquè aquesta conversa es troba entrellaçada de forma simultània amb altres diàlegs que tenen lloc en temps i espais diferents entre els mateixos protagonistes i amb els d’altres personatges de la novel·la talment com una teranyina.
A l’hora d’enfrontar-nos a la novel·la, teníem uns camins ben clars. L’un era pels temes que apareixien en tota la narració, un altre el podíem enfocar sobre els personatges i finalment per la seva forma o estructura, molt important en aquesta novel·la. Una arquitectura de veus, records, frustracions i anècdotes que van, tornen i es mesclen en el temps i que parteixen d’una conversa en un bar anomenat La Catedral.
«¿En qué momento se ha jodido el Perú?», es demana Zavalita. Aquesta pregunta que trobem en la primera pàgina de la novel·la serveix de punt de partida per a una reflexió sobre el poder, la mentida, els enganys, els interessos creats i la corrupció moral i política. I aquests són els temes que amb preferència van sorgint de forma clara al llarg de la narració i que són molt ben representats per la multitud de personatges que apareixen a mesura que es progressa en la lectura. Per mitjà d’aquests inoblidables personatges, l’autor sap fer-te sentir el compromís de Zavalita i la por d’Ambrosio; o el maligne caràcter moral que aporta Cayo Bermúdez i les inseguretats d’Amàlia, o les filigranes financeres de Don Fermín per mantenir-se durant la dictadura. I és que ja ho manifestà Vargas Llosa en una entrevista: «La idea no era tanto hablar de la dictadura, sino en los efectos que la dictadura tiene en instituciones que no son políticas: la familia o la vida profesional». Un retrat d’una societat sota la dictadura contada entre vasos de cervesa.
Aquests personatges (i molts d’altres que no hem esmentat) se’ns feren inoblidables gràcies al fet que l’autor ens els fa ben vius. Els descriu pels seus diàlegs, per les seves actuacions, records i anècdotes que es van succeint al llarg del llibre. No et diu com són. Te’ls mostra en tota la seva imperfecció humana i deixa que es vagin encarnant en les seves misèries, les seves frustracions i les seves immoralitats. Cadascun d’ells representa un estrat de la societat que Vargas Llosa ens retrata en la història.
També ens agradà i molt la prosa clara i de bon llegir de Vargas Llosa. Les seves frases són curtes i entenedores, i els diàlegs són clars i precisos i representen, com ja hem comentat, molt encertadament els personatges al mateix temps que aquestes converses condueixen i van desenvolupant la història.
Però allò que vertaderament ens encantà del llibre fou la seva estructura sense cronologia que hem comentat com de teranyina, amb els diàlegs i les petites històries dels diferents personatges. És realment l’autèntica aportació de la novel·la i el principal escull en la seva lectura, car és aquesta estructura la que torna densa i complexa la lectura, no l’estil planer de l’escriptura de Vargas Llosa.
Per aquest motiu, vam coincidir que era molt convenient llegir la novel·la dues vegades. La primera lectura per endinsar-te en la narració, anar coneixent els nombrosos personatges, les anades i vingudes d’uns i altres, els seus pensaments, les seves conquestes, les seves frustracions i, en definitiva, per conèixer la història que ens conta l’autor, encara que no arribem a escatir-la del tot. A la relectura, com que ja tenim una visió del conjunt, podrem anar col·locant els diversos diàlegs i relacions dels personatges en el lloc temporal i espacial corresponent per anar completant el trencaclosques que l’autor ens ha ofert.
Deia un altre gran escriptor que «l’estil i l’estructura són l’essència d’un llibre», i vàrem trobar que Mario Vargas Llosa, en estat de gràcia, aconseguí amb Conversación en La Catedral una novel·la rodona, un autèntic goig, un gaudi immens per la seva artesania literària que juga amb tècniques narratives, punts de vista, amb monòlegs i diàlegs creuats i distanciats. En definitiva, un cimal no només de la literatura en castellà, sinó de la literatura universal.
