- ENTRE BAMBALINES - Marina Nicolau
Enguany (i després d’un camí de cures molt llarg) he tornat a començar amb els grups de teatre a Vilafranca. Per sorpresa meva, les alumnes que els cursos anteriors anaven a 5è i 6è de primària, han volgut continuar i he aconseguit obrir el primer grup de teatre de secundària al poble. La veritat és que pensava que seria complicat, que ara sent preadolescents potser no estarien tan atentes, que potser els seria una mica igual tot, però amics meus, estan sent les persones més increïbles que podia haver imaginat. Vos explic.
Hi ha moments a l’aula de teatre que no s’assagen: simplement succeeixen. Són aquells instants fràgils en què un grup d’adolescents, asseguts en cercle, es decideixen a dir la veritat. No la veritat dels exàmens ni la dels horaris impossibles, sinó la que pesa als passadissos, a les motxilles i als silencis. Mentre començàvem a imaginar l’obra de final de curs (perquè sí, he decidit que faríem creació i no una obra ja escrita) les primeres idees van sorgir com si fossin fils prims que s’entrellacen: l’institut nou, els companys que no coneixen, el bus que cada matí els duu a la seva nova vida, els professors que a vegades no arriben a comprendre’ls, les amistats que neixen i les que fan mal, les relacions que encara no saben com anomenar.
Però la setmana passada em van demanar, amb aquella mescla de timidesa i valentia, si podien parlar també de les parts més fosques: la depressió, l’ansietat, l’autolesió, la necessitat constant d’assemblar feliços quan a dins s’enfonsa alguna cosa. Va ser llavors que vaig entendre què estàvem construint. No només una obra, sinó un espai segur. Un lloc on la por pot respirar i no se li demana que s’amagui.
En un primer instant em vaig sentir copsada. Com pot ser que volguessin explicar-me a mi tot allò?
Sentien de veres aquella confiança? No és fàcil confessar allò que ni tan sols expliquen als seus pares, sigui per por de preocupar-los o per temor d’una reacció que no saben anticipar. Rebre aquestes confessions és un privilegi, però també una responsabilitat: la de saber crear un lloc on els seus mons interiors siguin acollits, no jutjats.
La psicòloga i divulgadora feminista Isa Duque, que entén l’adol·lescència com a subjecte actiu i
legítim de drets, emocions i dignitat, diu una frase que em va ressonar amb força: “La nostra vertadera fortalesa és reconèixer-nos com a éssers vulnerables.” Hi ha una veritat immensa en aquestes paraules. La vulnerabilitat no és un trencament: és una porta. I una obra o classe de teatre, quan és lliure i compartida, pot convertir-se en el llindar d’aquesta porta.
Un espai segur no es construeix amb normes rígides ni amb discursos solemnes. Es fa amb mirades que escolten, amb silencis que permeten respirar, amb una màxima senzilla: aquí pots ser tu, encara que no sàpigues qui ets del tot. Aquí pots explicar el que et fa nosa, el que t’espanta, el que t’ofega.
Aquí pots assajar no només escenes, sinó versions de tu mateix que encara no t’atreveixes a mostrar enlloc més.
Quan els adolescents participen en aquesta creació col·lectiva, no només creen una obra: creen pertinença. Descobreixen que les pors que creien individuals són compartides, que no estan sols,
que allò que semblava massa pesat per ser dit pot convertir-se en llum damunt un escenari. I és en aquest intercanvi que el teatre es transforma en un lloc de cura. Potser això és, en el fons, el que cercam tots: un espai on mirar-nos i ser vists sense filtres. Un espai on la vulnerabilitat sigui reconeguda com força. Un espai —petit, imperfecte, però sincer— on les emocions no s’amaguen, sinó que es tornen matèria creadora.
Si aconseguim que la nostra aula sigui això, ni que sigui per unes hores a la setmana, potser estarem oferint als joves una eina que perdurarà més enllà de qualsevol escenari: la certesa que hi ha llocs i persones on les seves veritats poden reposar.
I pot ser, algun dia, quan encenguin els focus i comenci l’obra, totes aquestes confessions es convertiran en art. I en aquell moment, sense que ningú ho digui, sabrem que han trobat el seu espai segur.
