Arribam al final del curs polític amb un ambient crispat i enrarit, marcat pels escàndols de corrupció a les dues bandes dels partits estatals majoritaris, el PP i el PSOE, el bipartidisme que s’ha alternat al Govern espanyol d’ençà de la recuperació d’una democràcia formal.
Noms com Aldama, Koldo, Ábalos i finalment Cerdán, amb l’entrada a la presó del darrer secretari d’organització del Partit Socialista, han suposat un cop fort per al partit i el Govern de Sánchez, amb una sacsejada important de la confiança amb els ministres de Sumar. Magarrufes amb l’adjudicació d’obra pública, despesa en prostitució, conxorxa amb empreses per a l’obtenció d’un guany particular i altres malifetes són marques que deixen una empremta molt forta en un partit que du a les sigles conceptes com socialista i obrer, socialdemòcrata, suposadament d’esquerra, que hauria de situar l’interès general per damunt de tot. L’esquerra ha de ser, per damunt, de tot un exemple d’ètica i de compromís amb les classes populars i més vulnerables; no pot permetre de cap manera actuacions com aquestes.
Però no només hi ha maror i brutícia al partit de Pedro Sánchez. Una investigació dels Mossos d’Esquadra posà al descobert el cas Montoro, quan un agent del cos policial català de manera casual trobà un filó que apunta una de les persones més poderoses d’aquell moment, el ministre d’Hisenda del Govern Aznar, company de l’altre causant del suposat “milagro económico” d’aquells anys Rodrigo Rato.
Les accions de l’exministre Montoro i del seu gabinet Equipo Económico són un dels pitjors mals que es pot fer a la democràcia, amb uns estralls d’un efecte molt agressiu. Els suposats delictes de l’exministre comporten posar en venda el Congrés, això és “mercantilitzar” (avui que aquest terme malauradament està tan de moda) el poder legislatiu, col·locar la sobirania popular als peus de certs interessos econòmics. Una estafa a la ciutadania d’unes dimensions colossals.
La gran paradoxa rau en el fet que el ministre de la Hisenda pública, la persona que havia de vetllar pels pressuposts generals de l’Estat, es converteixi en el cap d’un lobby, en afavorir de manera descarada empreses del sector del gas. Cal recordar que hi ha una constant al llarg del règim del 78 d’unes empreses, moltes d’elles hereves del franquisme, que actuen com a agents corruptors.
Hi ha hagut més coses en el convuls món polític de l’Estat. La diputada i vicesecretària nacional del PP Noelia Núñez anuncià la dimissió de tots els càrrecs orgànics i institucionals després d’haver falsejat el currículum. En la carta de renúncia va admetre haver donat una “informació incorrecta” al Congrés sobre els seus estudis. Sabeu què li passa a un docent interí o un opositor que falseja la documentació? Amb quina contundència actua l’Administració? Li pot suposar l’exclusió de les llistes per a fer feina com a interí un grapat d’anys o la pèrdua de la condició de funcionari de carrera.
La senyora Núñez, en haver-se destapat el cas, s’ha vist obligada a dimitir i ha volgut donar lliçons d’exemplaritat en dir que “no, no som com ells”, en referència als casos de corrupció del Partit Socialista. I a molts la sang ens ha pujat a la cresta davant una insolència tan evident i una manca d’autocrítica vergonyosa.
Tot el que ha passat ha de servir per treure’n qualque lliçó. Si volem uns serveis públics de qualitat, si tenim la intenció d’enfortir la democràcia i fer més extensos els drets per a la majoria, si pretenem aturar els peus a una extrema dreta que creix a costa de fer sang damunt la corrupció de tots aquests elements amb un discurs simplista i antiimmigració, necessitam continuar comptant amb gent honesta que es dediqui a la política, des de l’honradesa i la veritat.
Aquestes persones hi són i fan una feina discreta i sacrificada, però el renou és tan gran que ho enverina gairebé tot; i alguns mitjans tenen molt d’interès a fer creure que això s’arreglarà amb autocràcia i menys llibertats. I no podem permetre ni una passa enrere. Bon estiu a tothom!
