Cristòfol Pastor, l’home que sempre hi era

N’informàvem puntualment la setmana passada. La notícia s’havia fet coneixedora just al tancament de la nostra edició i per això aquesta setmana, amb profusió i tota l’atenció que es mereixia, hem dedicat el número a Cristòfol Pastor Noguera, Pífol, que moria dimecres passat a l’edat de 103 anys.

Recentment Pífol havia estat nomenat fill predilecte del municipi. Poques vegades estaran tan d’acord una decisió institucional d’aquesta magnitud i el sentiment popular. Pífol era, i és, un home estimat per tot el poble, per tota la gent que el coneixia. En la seva persona s’hi ajunten diverses virtuts. Els qui l’han conegut en destaquen la bondat i també una capacitat relativitzadora de tot el que li va anar passant a la vida. Més enllà de la genètica, que és indispensable per explicar determinades longevitats, sembla clar que aquesta capacitat de restar transcendència als fets, va ajudar Cristòfol Pastor a viure en pau amb si mateix i amb els altres. També, és clar, l’habilitat per no entrar en conflicte i alhora saber mantenir el relat propi i els objectius i principis vitals.

Un altre fet que no passa per malla a ningú és la seva memòria gairebé elefantiàsica. Es recordava de tot. Era capaç de repetir de memòria innombrables textors i fragments. La memòria, avui tan desjectada per molts. La memòria, avui tan arraconada a les escoles i als instituts. La memòria, tan necessària per saber qui som i d’on venim. Precisament, però, el que dona el valor definitiu a la capacitat de Pífol de retenir els records és la seva presència en tots i cada un dels esdeveniments més transcendents de la història del darrer segle manacorí. Sense ser-ne gairebé mai el protagonista, Pífol, amb paper d’actor secundari, era sempre allà on passaven les coses. Hi era per fixar-les a la seva memòria prodigiosa i després, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta anys després, projectar-les al futur per dir-nos d’on venim i ajudar-nos a comprendre més bé qui som.

Per a ell, idò, vagin aquestes paraules humils de recordança i homenatge. Poques vegades qualcú haurà estat tan present a tants de llocs i amb tantes persones i companyies, i alhora haurà deixat testimoni del que hi passava, amb rigor, amb senzillesa i sense malentesos.
Enviam també des d’aquí el condol a la seva família, a les seves amistats i a tota la gent de Manacor.