Entre una cosa i l’altra segons indiquen les estadístiques ens passam aproximadament dos mesos a l’any davant les pantalles. A mi no em sap greu confessar que durant la meva adolescència vaig passar massa hores davant els llibres. Aquesta inclinació meva cap a la literatura i els llibres, anant el temps, ha tengut conseqüències nefastes i pernicioses. Em sent un inadaptat mental, un neurodivergent que diuen ara. I, encara més, he arribat a la convicció que, si s’esdevé que torni sord, no vull que em posin audiòfons. Per què haver de sentir tant d’enrenou per no entendre res o trobar-ho inútil, fatu, prescindible?
També és cert que vaig ser molt feliç amb els llibres. Recordaré sempre la primera vegada que vaig llegir Tom Sawyer. És d’aquest llibre que vull parlar-vos i de retruc de l’amor. L’amor a la vida, l’amor als llibres i l’amor a les persones. Aquesta màgia que ens ressalta la ingenuïtat, que ens aboca a l’infinit, a la imbecil·litat, etc. Amb les meves lectures excessivament idealitzadores, vaig arribar a creure, pobre de mi, que l’amor autèntic s’enlairava part damunt de les contingències carnals. En el tema de la sublimació, millor dit dissimulació del desig, he estat un autèntic i patètic plusmarquista. El gust per la literatura m’ha provocat sovint aquell estat d’ànim melancòlic que tan bé expressava Rosalia de Castro quan deia: Solo estoy bien donde no estoy. Així és un poc l’amor que es fa gran en la seva negació.
Aquest estiu anava passejant per na Camel·la i vaig fer una aturada al centre d’aprenentatge que du aquest nom. Alguns lectors sabran que allà hi ha un punt d’intercanvi de llibres, una petita prestatgeria on la gent deixa llibres per tal que els puguin agafar aquells qui n’estiguin interessats. Aleshores vaig topar una edició de La Galera del clàssic de Mark Twain traduït per la manacorina Maria Antònia Oliver. La sorpresa va ser que entre les pàgines de l’exemplar hi havia cinc fulls doblegats de paper quadriculat on s’hi havien manuscrit els sentiments d’una al·lota adolescent cap a un jove. Parlant clar; cinc cartes d’amor. El llibre du una dedicatòria que permet identificar la propietària. Les cartes… què puc dir d’aquestes cartes… són bellíssimes en la seva absoluta desesperació. He deduït que degueren ser retornades a l’autora i que aquesta les va estotjar dins el llibre. Una tal C. enamorada d’un tal T. Dada important: el nano li va donar carabasses. Fill de puta de Cupidell!!
Amb l’inevitable sentiment d’haver perpetrat un sacrilegi havent-les llegides em deman què se n’ha fet d’aquesta al·lota. En una de les cartes ens situam a l’estiu del 1995 quan el jove li dedica per la ràdio la cançó – carrinclona i cursi a més no poder – Completamente enamorados d’Eros Ramazzotti. Però la bellesa d’aquestes cartes rau en el seu humaníssim to innocent. És això el que la IA tendrà dificultats a imitar.
Ai pobre C… que n’estava de penjada… M’agradaria que hagués tengut sort en la vida. Voldria pensar que els amors duren més que els imperis i que un dia, en un lloc insospitat, podrà recordar amb un somriure aquells dies quan el món encara era tan perfecte que una cançó escoltada per la ràdio et podia fer plorar d’alegria.
