Fausto Puerto (Manacor, 1975) va obrir la llibreria Món de llibres l'any 2004. I la va obrir des de la vocació més rabiosa i apassionada de lector. D'aquí, i del seu gust per la literatura, per la bona literatura, ha nascut aquest cuquet generador de la seva primera novel·la, que presenta aquest divendres dia 18 a partir de les 19h a la plaça dels Pares Creus i Font i Roig.
Un lector voraç i apassionat com ho ets tu, està destinat o fins i tot condemnat, en algun moment de la seva vida, a escriure?
Jo crec que no. De fet, el fet de llegir et pot generar l’efecte contrari al que demanes. Jo he provat de vegades d’escriure i m’ha condicionat no fer-ho el fet d’haver llegit molt. Quan escric qualsevol cosa sempre som molt crític amb mi mateix, perquè tenc molts de referents, i aquests referents sempre consider que són superiors a qualsevol cosa que jo pugui escriure. Per això he tardat cinquanta-un anys a treure una novel·la. També crec que la lectura et dona moltes eines per escriure i estic convençut que llegir és el més important que pot fer un escriptor. Val més llegir molt i escriure poc, que posar-te a a escriure sense haver llegit.
Essent així, idò, què és el que ha provocat que t’alliberassis d’aquest respecte i d’aquest temor per l’escriptura i hagis duit un original a una editorial?
Abans d’aquest llibre per ventura jo no tenia res a dir i a partir de la idea o de la llavor que vaig trobar, sí que vaig pensar que tenia qualque cosa a dir. Necessitava trobar una idea i quan la vaig tenir, vaig veure que hi havia la possibilitat de fer una novel·la fins a donar-la per acabada, estirant el fil. Però no és necessari escriure, és necessari que quan ho facis el que proposis estigui a l’altura del que tu suposes que són els lectors. Aleshores és quan val la pena emprendre el camí. He tardat molt i no he frisat gens, per escriure el llibre, no tenia cap tipus de pressió. Ningú m’esperava. A l’escriptura hi he dedicat dos anys i mig, i ho he hagut de combinar amb la feina, editant llibres, tenint presentacions… No m’he pogut asseure vuit mesos de tira fent el llibre. L’he hagut de fer així com he pogut.
Abans deies que havies trobat aquell fil per estirar, aquella història per contar. Quin és el fil? Aquest filòsof alemany desconegut? O el missatge que ens transmet el protagonista amb la vivència d’un dol?
En el meu cas és el fet d’haver trobat aquest filòsof. Hi vaig anar a parar i em va cridar molt l’atenció. Vaig comprar-ne l’obra completa, la vaig llegir i sempre vaig tenir present que hi havia qualque cosa a fer, no vaig deixar de fer-hi voltes… però varen passar un parell d’anys. Un dia vaig pensar que hauria d’escriure qualque cosa sobre ell. I aquesta idea va ser el motor del llibe, ja vaig tenir clar on volia anar, com hi volia arribar i quina estructura havia de tenir el llibre. Això m’ha donat molta tranquil·litat, perquè tenia clar que la idea era potent i vàlida.
Què et va cridar l’atenció d’aquest autor semidesconegut?
L’hem d’ubicar a la filosofia de final del segle XIX a Alemanya. Sempre m’ha agradat molt llegir filosofia, però també sempre m’ha cridat l’atenció els personatges secundaris, i aquest filòsof reunia tot això. Fins i tot parlant amb professors de filosofia, quan els comentava coses sobre ell, em deien que no el coneixien. És desconegut fins a dir basta, i això encara em va engrescar més. Al cap i a la fi, ha resultat que el filòsof i la seva filosofia connecten amb un context d’actualitat… La novel·la comença com si hagués de ser una novel·la d’època, però només ho és la primera part. I tanmateix, el seu llegat continua completament vigent.
Pel que expliques, deduesc que la tasca de documentació s’ha cenyit estrictament a la lectura de la seva obra i també algun punt sobrela seva vida… O també t’has documentat sobre l’època i sobre el territori?
Sobretot he llegit la seva obra, que està publicada aquí en castellà. Hi ha molt poca documentació sobre la seva vida. La biografia que n’he pogut trobar és mínima, a penes són trenta pàgines. També m’he hagut d’informar llegint altres filòsofs que el varen influir… Tot això per a la primera part. La segona és un homenatge al diàleg dins el món de la filosofia, a Plató, a Boeci, o a llibres més actuals com El món de Sofia, on dos personatges mantenen un diàleg molt filosòfic. En aquestes situacions un dels dos sol fer de mentor i l’altre escolta. Aquesta part em va sortir d’una manera molt natural. En canvi la tercera va ser més complexa. És un homenatge als dietaris del món de la filosofia. Em pensava que seria la part més bona d’escriure, però no va ser així. En aquesta tercera part el narrador és el mateix que et conta la vida primer i que dialoga després… En canvi, el dietari és una part més íntima, on el lector entén per què aquest home és així, on veu què li ha passat i per què fa tot el que fa. Ha estat difícil, perquè un dietari és una cosa molt privada que un escriu, i quan ho fas no escrius per mostrar-ho. En canvi, aquí el que et conta la vida, el que dialoga i el que escriu el seu dietari personal és el mateix personatge. I jo tenia la necessitat que semblàs un dietari, contar una història i resoldre la història de tot el llibre, aconseguir que tot això funcionàs és el que més feina m’ha duit.
En aquest sentit, hi ha el·lipsis, en el llibre? Hi ha informacions que has omès o que has retingut per mantenir la tensió?
El llibre comença molt obert, perquè no saps on vol anar a parar aquest narrador, i s’obren moltes preguntes, però m’agrada que totes quedin contestades. Hi ha una quarta part que és una espècie d’epíleg molt breu, on es contesten les poques qüestions que encara quedaven sense resoldre, per això la novel·la en segons quins aspectes manté el misteri del que passa fins a gairebé les darreres pàgines.
Com t’organitzes per escriure? Post-its? Missatges? Relectures?
He escrit, he repassat, he reescrit, he tornat arrere, he tirat cap endavant. He pogut escriure amb tranquil·litat a ca nostra. En horari de feina he corregit. Jo som molt de corregir, d’amollar el que he de dir, i encara que estigui malament i mal redactat, el que vull és que la idea quedi damunt el paper, i després arreglar-la, corregir-la, fer que soni bé, polir-la.
Deies que la novel·la la tenies dins el cap… però així i tot, t’han crescut els personatges mentre anaves escrivint?
Hi ha hagut dos personatges que han sortit mentre escrivia, que no estaven planificats. N’hi ha un de més anecdòtic i secundari dins el llibre, però també hi ha Àngela, una dona major que surt a la tercera part i que ha estat el descobriment del llibre, i que ha agradat molt a la gent que l’ha llegit. Pareix que no ha d’aportar res a la història però hi acaba sent molt important. És una dona molt intel·ligent i sàvia i posa ordre en aquest món de filòsofs i intel·lectuals carregats de problemes existencials. El protagonista necessita un contrapunt i ha de ser una dona que el baixi a terra. És una cosa fabulosa de l’escriptura, això, s’obren camins que val la pena explorar. Vaig escriure el llibre que m’agradaria llegir, he tengut molt poc present el lector. I això té les seves coses bones i dolentes. No sabia si podria connectar amb qualcú i la gent que el va llegir hi va connectar de primeres.
Abans parlaves de tenir la possibilitat de tenir qualque cosa per contar. A les sinopsis del llibre també es parla d’un dol… La literatura i la creació com a fet catàrtic.
El narrador té una ferida, i parla bàsicament sobre dues coses. Una és una novel·la d’idees… debatent com ho feim les persones per superar un dol. Ens trobam amb un narrador que per circumstàncies necessita superar un dol a través de la seva visió que té de la vida i això és el motor que mou el narrador. Ens serveix el fet d’escriure per poder superar aquest dol? És l’acte creatiu una cosa que ens pot consolar? Una pèrdua pot desencadenar un acte creatiu? Aquesta és la idea bàsica del llibre a la qual el narrador intenta donar resposta.
Quan parles de novel·la d’idees… em venen aquestes pel·lícules o obres de teatre amb dos personatges que debaten i dialoguen.
Com a pel·lícula no em funcionaria, però com a obra de teatre, si et centres en alguna de les seves parts ho veig impossible. En canvi, la segona part és completament teatral. Són dues persones que parlen a una fira de llibres a Frankfurt…
Et centres més en les tensions d’aquests diàlegs i en les controvèrsies conceptuals… La tensió del llibre arriba per aquí, en canvi la llengua no hi és una distracció, sinó una eina. Vaig bé?
És una novel·la on hi passen molt poques coses. D’acció no n’hi ha gaire, és un llibre molt tranquil, molt cerebral, que passa dins el cap dels protagonistes, i dins el cap del lector, que no en l’acció que hi transcorre… He intentat ser ambiciós, perquè quan comences a escriure o quan escrius ho has de ser. Una altra cosa és la vida persona. El que jo he emprat han estat tots els recursos que he tengut a mà: la biografia, les cartes, els correus electrònics, els canvis de to… el canvi de registre, encara fins i tot que sempre hi hagi el mateix narrador… I tot això m’ho ha ensenyat la lectura. La tensió la creen els personatges i les idees que tenen els personatges, i tot això ho he intentat plasmar amb una prosa fluïda i elegant, que no cansi el lector. Sempre m’ha agradat que paregui fàcil el que escrius encara que t’hagi duit molta feina fer-ho, i així el lector s’oblida un poc de l’escriptor o del narrador.
I després d’aquesta novel·la… una espira com la d’aquest filòsof podria encendre’n una altra?
Durant un temps, una novel·la com aquesta no la puc tornar a fer. No m’hi veig amb coratge. No tenc cap idea que consideri tan important per contar-la. En aquest nivell d’ambició literària que hi he posat no m’hi veig, i això no vol dir que en cinc anys o deu no m’hi torni a posar. He passat molt de gust, però m’hi he obsessionat durant un temps. Faré una altra classe de llibre, ara, completament diferent, divertit, molt fresc i que passi gust de fer. Però serà totalment diferent.
Això vol dir que ja tens la idea…
Vull fer un llibre de llibreter. És una cosa que tenc molt controlada i que fa estona que tenc mig començada… la meva vida a la llibreria, els lectors, la gent que hi he conegut… N’hi ha molts, de llibres de llibreters. Però em fa moltes ganes fer-lo.
