Vivim en una de les societats més secularitzades d’Europa i molts dels nostres joves ni han sentit parlar de la Quaresma, aquest temps de pregària i escolta, de dejuni i de solidaritat per compartir i recordar a aquells que no els deixen tenir, de recordar que, com les cendres, no ho podem tot, que som finits. Els cristians tenim la Quaresma per preparar-nos per celebrar la Setmana Santa, la mort i resurrecció de Jesús, punt fonamental de la nostra fe. Els musulmans tenen el Ramadà, el judaisme el Iom Kippur, el Budisme té la moderació. És fàcil que actualment es ridiculitzin certes pràctiques del passat, però cal ser humils i veure la profunda saviesa d’aquestes propostes que ens fan més humans, més conscients, més “divins” i, per tant, més lliures.
Hi ha moments per celebrar i fer bulla, i moments per aturar-nos i repensar la vida. Així com l’administració promou celebracions i setmanes dedicades a algun tema en concret, també podria promoure la pausa i el silenci, un temps en què, com a societat, de forma compartida i consensuada, recordéssim la nostra finitud i la del nostre planeta, prenguéssim consciència d’on som i on volem arribar, miràssim més cap a dins que cap a fora. No estaria de més promoure la setmana sense cotxes ni avions; que totes les escoles durant uns dies s’abstinguessin d’impartir lliçons teòriques i promoguessin espais de silenci i pràctiques de servei comunitari; que hi hagués una desconnexió de les xarxes socials per recuperar prendre un cafè sense temps amb algú, etc.
Aquestes propostes poden parèixer utòpiques, però en el nostre interior tots recordam que quan ens aturam i contemplam, passen coses extraordinàries: prenem consciència de com ens volen callats i aïllats, escoltam el nostre interior sense mediacions, veiem com la natura ens informa que es pot recuperar, recuperam el vertader sentit de les relacions humanes i sentim el clamor dels que pateixen les injustícies del nostre món.
Una de les pràctiques de la Quaresma és el dejuni. En contexts com el nostre, on el capitalisme ens ha abocat a l’afany desmesurat per tenir, a l’individualisme possessiu, a la lògica de la producció i el consum de tota mena de productes (tant materials com emocionals i espirituals), a l’afany per acaparar més i més, a la destrucció del planeta i de pobles, dejunar pot ser un acte de rebel·lia.
Perquè nosaltres puguem posseir més només es pot ser a costa de què altres tinguin menys, inclosa la naturalesa. Per això, optar pel dejuni, la solidaritat i l’espiritualitat no és per masoquisme ni “romanticisme catòlic”, sinó un signe de protesta col·lectiva contra el sistema imperant i una ocasió per experimentar que és possible viure d’una altra manera. La pobresa i senzillesa com a opció és més que una pràctica ascètica. Viure des de l’Esperit pot ser una bona alternativa a viure per consumir i consumir per viure. Viure des de l’Esperit és donar als béns materials el seu just valor.
Necessitam una austeritat de vida que rompi els esquemes de consum, producció i publicitat. Cal prendre consciència que aquest ritme frenètic de producció i consum condueix a una sobreexplotació de la terra, a una utilització cada vegada major dels altres com a mitjans per saciar les nostres pseudonecessitats, a la vegada que genera un gran buit existencial.
Per altra banda, el dejuni, la solidaritat i la vida espiritual també serveixen per cultivar el sentit del límit, de la mesura, de l’autolimitació, de la vida senzilla, perquè ser és sempre ser amb els altres, pels altres i gràcies als altres. Les autolimitacions i la mesura no són signe de manca de llibertat, sinó exercici d’acceptació plena de la vida.
