Davant i darrere el tasser
Els quioscos són uns petits establiments que estan a punt de morir, de desaparèixer irremissiblement. Potser és per això que parlar d’ells esperona la meva nostàlgia i em fa tenir una sensació de temps acumulat. Dit d’una altra manera: m’he fet major perquè el temps s’acaramulla en els meus ossos, en la meva pell, en els meus cabells i en el meu cervell.
A Manacor n’hi va haver un a la plaça Ramon Llull que tenia un nom preciós: Quiosco Las Delicias. Per començar, hem de dir que el nom és boníssim perquè delícia vol dir plaer exquisit, intens, que transporta. Per això dic que els quioscos em transporten als temps dels tebeos, de la premsa, de les llaminadures, dels “cromos”, de les novel·les per entregues, de les novel·letes romàntiques o de l’oest, dels primers refrescs i orxates embotellades. Els Quioscs són tot això alhora: delícies pels sentits i pel record.
El de Manacor va obrir als anys quaranta del segle passat. Quan? No ho sabem, però ens hi podem aproximar. Hi ha una fotografia en la qual apareix una nina ben petita, d’uns dos anys. És na Magdalena Ferragut Cabrer, neboda dels propietaris nascuda el 1944. Aleshores podem assegurar que el 1946 el quiosc ja hi era. L’havien fundat n’Esteve Nadal Pallicer ‘Cirga’ i la seva dona Catalina Cabrer Mestre ‘Barrufau’. L’origen del nom és ben curiós. N’Esteve era guàrdia d’assalt i quan esclatà la Guerra Civil era a Barcelona. Sembla que allà quan voltava per la gran ciutat va veure un quiosc amb el nom de Las Delicias. Allà li va comparèixer la curolla: aixecar un quiosc a Manacor. I així va ser.
De fet, els quioscos a Barcelona daten de mitjan segle XIX. El 1888 se’n va obrir un a la Rambla per a vendre un diari de la tarda: El Noticiero Universal. Des de la Rambla, els quioscos de premsa es van estendre per tot Barcelona. També hem de dir que el mot quiosc és d’origen turc, pres modernament per via del francès kiosque.
I d’allà, de Barcelona aquell nom tan bonic va volar a Manacor, concretament a la plaça de Ramon Llull. Aleshores el poble es trobava en ple procés d’expansió. La plaça, aleshores era prou més petita, però es convertia en un espai cada vegada més transitat, un dels punts neuràlgics de la ciutat. Aquell quiosc era un petit pavelló d’un blanc furiós, obert per tres costats. És a dir, tenia tres obertures. Estava cobert per una teulada amb un voladís ample i generós, de manera que qui s’arrambava al tasser (cadascuna de les tres finestres era una mena de tasser) hi podia trobar sopluig. Al voltant hi havia pedrissos, però els propietaris també treien taules i cadires. El resultat era un indret agraciat en el qual originàriament es despatxaven bessons, cacauets, tassons de pinya fresca i cafè. No hi havia electricitat, i per això els refrescs es guardaven en geleres de fusta, potser de la marca Pingüino i el cafè es feia en les antigues cafeteres russes. Aquestes tenien dos compartiments. En un es dipositava el cafè i en l’altra l’aigua bullent. Aleshores quan l’aigua calenta passava pel compartiment on hi havia el cafè premsat i l’infusionava. El resultat era l’anomenat cafè de calcetí.
I allà el matrimoni Nadal-Cabrer feu les seves primeres passes. I quan hi havia més feina els ajudava la germana de na Catalina, n’Antònia Cabrer, casada amb en Bernat Ferragut. La presència d’aquell petit quiosc, en aquella la plaça em fa cavil·lar una sèrie de coses que em plau comentar. En primer lloc, m’agrada constatar l’austeritat d’aquells anys. Austeritat en tots els sentits en uns moments difícils, perquè els anys quaranta foren terribles des del punt econòmic i social i que els coneixem com “els anys de la fam”. Engrescar-se en aquell projecte, en un quiosc enmig d’una plaça que aleshores no era el principal espai de la ciutat, era una idea bella, però poc segura. Però els anà bé. A poc a poc. Una passa rere l’altra. Obrir, esperar els clients, despatxar-los, parlar una mica amb ells. Atendre un altre que arribava. Conversar, somriure. En definitiva, tractar bé a la gent. Això és fonamental en un cafè i a tot arreu. Fer que la gent s’hi acostumàs no era senzill. Però anà bé. El Quiosc formà part de la geografia urbana de Manacor.
En segon lloc, vull explicar que això dels quioscos era una cosa mediterrània. Eren establiments estretament enganxats als indrets on generalment fa bon estar perquè hi ha moltes hores de cel destapat, de temperatura tèbia i de poc fred. Quan parlem de quioscos em venen al cap ciutats mediterrànies, a banda i banda de la mar, que conviden a passejar, a voltar, sense fred, sense fang a les sabates, sense les cames entabanades o enrampades per les baixes temperatures. I els quioscos, aquells pavellons deliciosos clapaven les ciutats i convidaven a fer una pausa. Quioscos com Las Delícias de Manacor eren una verdadera delícia.
Parlar d’aquell quiosc de Manacor em fa recordar alguns quioscos que apareixen en algunes pel·lícules com “El lado oscuro del corazón”, film inspirat en la poètica d’Oliveiro Girondo, de Mario Benedetti i Juan Gelman. En aquesta pel·lícula la presència dels quioscos en la ciutat de Bones-Aires formen part de la atmosfera bohèmia que s’explica en la història. I també al film “Amélie” on el quiosc que hi apareix confereix un encant especial a la trama. Perquè a Manacor, a Bones Aires i a París, un quiosc és una cal·ligrafia que s’estampa en un teixit de records i de fesomies d’aquells que ja no hi són, però que els evocam i estimam des de la distància del temps transcorregut. Algunes formes de recordar són maneres d’estimar les persones, els llocs i les circumstàncies.
De Quiosc a cafè. Cafè i ocells
Quan va tancar les portes el quiosc de la plaça? No ho sabem, però jo crec que fou devers el 1953, data en la qual es feren obres per engrandir-la per a prendre la forma actual. Aleshores tengueren la idea de traslladar-se al carrer de Jaume Domenge i obrir un cafè. Però no sols un cafè. N’Esteve era molt aficionat als ocells. Es varen instal·lar en dues cases. En la grossa obririen un cafè amb el nom del quiosc. Al costat, en una casa més petita, n’Esteve obrí una botiga d’ocells. Era una combinació prou curiosa, però allà n’Esteve hi tenia el seu univers particular i personalíssim. Era un espai abellidor perquè al davant tenia una terrassa (encara hi és). I les terrasses, com abans ho era el quiosc, són espais tocats de mediterraneïtat, tenen el sabor del bon temps i duen enganxades el bullici del caràcter del sud, allà on els dies són llargs i el cel està estirat. Nosaltres som fills d’aquest clima. El clima ens ha assaonat i ens fa com som.
Aquell cafè passà a mans de la neboda de n’Esteve i na Catalina. Na Magdalena Ferragut Cabrer i el seu home, n’Andreu Duran Jaume ‘Tallet’, foren els casiners. N’Esteve, però, continuà amb la seva dèria pels ocells. Coloms, caderneres, canaris, pericos, diamants. De fet, quan qualque al·lot caçava qualque cadernera amb filats, l’Amo Esteve la hi comprava.
L’estètica de Ses Delícies era la dels cafès que tantes vegades hem descrit en aquest serial. A l’esquerra hi havia el tasser. Era un tasser llarg, de dos colors, vermell i verd. I a un costat una gelera de fusta enorme. Les taules eren de marbre blanc amb les cames de ferro colat o de fundició. Allò era l’espai primordial d’aquell cau que progressivament va prosperar i es feu amb una clientela fixa. Una confraria de rutines i de fraternitats. Anem, però, a pams.
N’Andreu Duran abans havia fet de ferrer en un taller situat a l’actual plaça d’en Joan March. I ella, na Magdalena Ferragut, havia fet de cosidora per a la merceria de ca na Verda. Temps després enfilà perles a casa seva. Però un dia, el conco Esteve els va comunicar que es jubilava i li agradaria que es fessin casiners. Ell, n’Andreu va dir que no. Ella, na Magdalena, va dir que sí. En parlaren. Ell claudicà i al final fou que sí. Era devers el 1972. El cafè canvià de mans, però continuava amb la mateixa essència. Un espai de barriada, però estava situat en un espai transitat, cèntric, on els dilluns feien mercat i hi havia una fàbrica i botiga de perles. Perquè aquesta història, la del cafè de Ses Delícies, com tantes altres històries de cafès i casinos, és la història de la gent corrent, aquella que habitualment esdevé anònima, que no surt als llibres, però que amb els seus quefers conformen la història d’aquest país nostre. El país on es congrega la nació de la gent corrent.
Els cafès al llarg del temps han experimentat canvis. Abans eren espais destinats essencialment a la beguda. Amb el temps s’ha incorporat el menjar. Na Joana Maria, la filla de na Magdalena, recorda alguns dels plats suculents que sortien de la cuina de ses Delícies. Com els de colomí frit o de bacallà. Els servien els dilluns que era el dia del mercat i de més clientela. Allò anà a més i llogaren un cuiner, en Guillem Llabrés, que feia tres primers plats, sis segons i postres. Allò no era poc.
En la trajectòria d’aquella família de casiners hi ha un parèntesi. El 1976 n’Andreu i na Magdalena es varen instal·lar a Palma. Allà també regentaren un bar. Eren socis, juntament amb una altra parella de Son Servera, del Bar Massanet, al polígon de Llevant. Però Manacor estirava. Els records el tenien a Manacor. També les estimes, els costums, la família, és a dir els concos. D’això se’n diu enyorament. I l’enyorament fa tornar enrere decisions que semblen prou fermes, sòlides. Jo si marxàs de Manacor, probablement voldria tornar per mor de l’enyorament. N’estic segur.
Per això el 1976 tornaren i feren una reforma. Eixamplaren la cuina, passaren els banys a l’interior (temps enrere era un clàssic que els cafès tenguessin els excusats al corral del darrere), folraren els baixos amb fusta i li donaren un toc decoratiu amb tela de sac que també folrava part dels murs. Tot plegat era una declaració d’intencions: els Duran-Ferragut tornaren per a no marxar mai més.
Ses Delícies es va convertir en un espai que anà molt més enllà de la condició de cafè o de bar. D’una banda, era un espai d’ocellaires, de colomistes, de futbolistes (hi va haver un equip de la lliga de futbol-penyes amb el nom del cafè). De fet, allà hi tengué la seu una societat columbòfila presidida per n’Esteve (les gàbies dels coloms eren al terrat). I també la seu d’un equip de dards. En una ocasió, devers el 1987, n’Andreu Duran i en Paco Grimalt, guanyaren un campionat de llançament de dards. Per aquest motiu es feu un sopar al Molí d’en Sopa on els lliuraren els corresponents premis. Acabat el sopar i tornats a Manacor encara quedava una cosa pendent. N’Andreu havia fet la promesa que si guanyaven es llençaria vestit de bus (i en Paco amb calçons blancs) a la font de la plaça. Ells eren homes tocats de molt bon humor i amants empedernits de la festa.
Els records engreixen els records. I les circumstàncies d’aquell temps anterior són recordades amb plaer. Qualsevol temps passat no era millor, però els humans passam gust d’evocar. De recordar, de recrear i d’explicar històries. Per això na Magdalena Ferragut i la seva filla Joana Maria, passen gust d’explicar el dia a dia i els caramulls d’instants potents de quan estaven davant i darrere del tasser. I també dels clients. De la multitud de fesomies amb les quals es va elaborar una teringa de records i d’estimes. Clients com les colles de joves. D’al·lots i al·lotes. Tots joves. Manacorins i manacorines. Joves que teixien part de la seva història, d’amistat i d’amor, en escenaris com ses Delícies. Joves d’aleshores, dels anys vuitanta com na Bàrbara Adrover, na Paquita Vives, na Pilar Mesquida, na Catalina Bauçà, na Catalina Truyols, n’Antònia Pomar, n’Andreu Mesquida, en Miquel Parera, en Michel Morey, entre d’altres. Perquè eren més i ben segur en deixam algun sense anomenar.
Perquè si qualque vegada ens animam a fer una història de l’amistat, i dels amors que sorgeixen entre les colles d’amics i amigues, necessàriament haurem de parlar de caus deliciosos com aquest. Llocs que començaren en una quimera congriada a Barcelona i que prengué forma de quiosc que s’engrandí. Engrandí la seva història i existència i prengué forma de cafè.
I ses Delícies encara hi és. És allà mateix on n’Esteve, na Catalina, n’Andreu, na Magdalena, na Joana Maria i n’Àlex un dia hi dipositaren, i hi covaren, les seves il·lusions.
