En l’estrena de la Nit de les Lletres Catalanes s’havia de conèixer que Manacor és el lloc dels Països Catalans amb més escriptors per quilòmetre quadrat. Deim estrena perquè com saben els qui ho han seguit la històrica «Nit de Santa Llúcia» s’ha transformat enguany en una gala de lliurament de premis d’aquestes clàssiques, molt a l’estil dels òscars de Hollywood. El format, innovador, va combinar l’aparició de dos presentadors per a cada un dels dotze premis amb les intervencions dels conductors Xavier Grasset i Alba Riera i de la guionista i còmica Elisenda Pineda.
A més s’hi pogueren veure diferents actuacions artístiques, com ara la del poeta i rapsode Josep Pedrals, la cantant Gemma Humet o el duet Ginestà, que va cloure la gala. La quota manacorina la hi va posar un fragment del text d’Acorar, del manacorí Toni Gomila. En aquesta ocasió, però, no era ell qui el declamava o l’interpretava, sinó que el sentíem en veu del cantant Pau Riba. Aquest enregistrament va ser el darrer que va fer abans de morir-se. També participava en aquell enregistrament l’actriu Cristina Cervià, amiga personal de Gomila i que també va morir fa alguns anys. El text era acompanyat per l’orquestra de cambra que va posar música a cada una de les actuacions del vespre i era interpretat corporalment per la ballarina Ariadna Peya.
Podeu veure tota la restransmissió en aquest enllaç i trobareu el fragment d’Acorar en el minut 26.35.
https://www.3cat.cat/3cat/gala-de-la-nit-de-les-lletres-catalanes/video/6392681/
La gran sorpresa mallorquina de la nit, però, va resultar ser el poeta i ara també novel·lista Carles Rebassa, que va endur-se el Premi Sant Jordi de novel·la, dotat amb 75.000 euros, per Prometeu de mil maneres. Com cada vegada que té un micròfon davant, Carles Rebassa no va desaprofitar l’ocasió per dir les coses clares. Una vegada fetes les dedicatòries al seu home i a la seva família, Rebassa va entrar en matèria: «Nosaltres som aquí perquè tenim llengua. Aquesta llengua. Si en tinguéssim una altra, no hi seríem. Seríem altres coses, però no això i aquí, ara i aqui. Sense llengua no hi ha ni país, ni llibres, ni projectes, ni rondalles, ni estratègies, ni res. Sense el català nosaltres no hi som. La resta són mentides del temps de la moixa coixa, i els nostres enemics ho saben de fa molt de temps».
Rebassa recalcà que «el futur del català depèn de nosaltres, però no tan sols de nosaltres. Ni discursos apocalíptics, ni mentides bilingüistes, ni racistes, ni franquistes que ens acusen de racistes. Cal una legislació que faci imprescindible el català per viure als Països Catalans». S’hagué d’aturar, Rebassa, aquí, interromput per l’ovació del públic que estibava el Museu d’Art Nacional de Catalunya.
«I això», acabà, «els virreis i els titelles que ens governen no ho faran possible mai», digué en referència a l’actual govern socialista de la Generalitat, alhora que apel·lava a la força del poble més enllà de l’estructura de partits polítics: «Això tan sols ho podem fer possible nosaltres, si ens tornam a determinar com vam fer fa nou anys abans que porucs, mesells i traïdors ens deixessin amb el cul a l’aire. Tornem-hi doncs».
Restava només la cloenda, la segona aparició de Manacor a la Nit de les Lletres Catalanes. Carles Rebassa es posava dins la boca el nom de Guillem d’Efak i els darrers versos de la cançó de Son Coletes: «Que mai més no hi hagi guerres, ni lluites entre germans». Rebassa recordà, però, que el Bruixot del Barracar canvià, anys després aquell final per un altre de més contundent: «Que si hi torna a haver una guerra, la guanyem els catalans».
Amb el Sant Jordi d’ahir, Carles Rebassa esdevé el segon escriptor a guanyar el Sant Jordi, principal premi de novel·la del país, i el Carles Riba, premi més prestigiós en poesia. El primer va ser un altre mallorquí, Sebastià Alzamora.
