De vegades vint anys pareixen mitja vida. De vegades, en canvi, passen com una exhalació. I allò que ens preocupava aleshores és també el que ens preocupa avui.
Centenars de persones participaren, ara fa vint anys, en una berena reivindicativa… demanant l’obertura del camí de la Roca. Partiren de l’aparcament de la torre dels Enagistes, amb una patrulla de la Policia Local davant davant. A la barrera de la finca per on transita el camí encara avui tancat, els esperaven els propietaris, la família Bezzina. Ell feia d’interlocutor. Ella es mostrava més animadversiva. El fill de la casa deixava constància gràfica de tot amb una càmera de retratar digital. Els acompanyava una parella de la policia nacional espanyola. I molt a prop d’allà, alguns furgons antidisturbis. No feren falta. Nicolau Vidal, advocat, mostrava a la propietat i a la policia una acta del ple de l’Ajuntament de Manacor del 1895 que declarava públic el camí. I en prenia acta un notari que també s’havia desplaçat fins al lloc dels fets a petició de la família propietària. “Que consti en acta que obrim per la coacció que representa aquesta excursió”, deia Lluís Bezzina, que una setmana abans ja havia llegit un comunicat davant el ple de l’Ajuntament reivindicant que el camí era propietat seva.
I si la Roca i el seu camí eren notícia fa vint anys com ho són avui, també ho era la recepció de Cales de Mallorca. Titulàvem així, fa dues dècades, el nostre article editorial: “La recepció de cales, urgència històrica”. Aleshores devia fer vint anys, que esperaven, els veïnats de Cales la recepció de la urbanització. Ara en fa quaranta. “El batle popular va anunciar amb bombo i platerets que la recepció de la urbanització de Cales de Mallorca estava a punt de ser aprovada i que tots els condicionants semblaven favorables perquè aquesta demanda fos una realitat durant aquest mandat. Avui, molts de mesos després d’aquell anunci, les mancances de Cales de Mallorca són les mateixes de sempre i aquella promesa d’Antoni Pastor sembla sumar-se a les moltes que ha anat fent al llarg d’aquest mandat”. Una cançoneta que hem sentit, d’aleshores ençà a diferents batles i delegats d’Urbanisme. Cales continua sense recepcionar. Els veïnats, aquella vegada, es plantaren davant l’Ajuntament, però va servir de poca cosa. “Els uns pels altres, però els que continuaran pagant els imposts municipals i assumiran els costs de manteniment de la urbanització seran els veïns de Cales”, escrivia la nostra reportera Aina Hurtado. Ben igual que avui.
El mes d’abril és més republicà i de memòria històrica. El Comitè de Son Coletes reivindicava una vegada més la instal·lació del mural d’Andreu Pasqual Frau i Jaume Ramis, i convidava el batle Antoni Pastor a assistir a l’acte de memòria que es fa cada any al cementeri manacorí. Aquell mateix mes es presentava un llibre clau per entendre la dimensió de la guerra civil a Manacor. Antoni Tugores mostrava al públic el seu resultat d’anys d’investigació. L’acompanyaven Arnau Company i Damià Pons a la presentació. El professor campaneter deia: “Manacor, la guerra a casa no fa relats efectistes ni melodramàtics. Antoni Tugores s’acosta amb racionalitat als fets, sense fer una catarsi emocional a l’hora de contar uns fets difícils d’explicar com a propis de la condició humana, perquè els fets de la guerra civil a Mallorca foren absolutament ignominiosos”.
Hi havia preocupació també, aleshores, pel medi ambient. A la finca de les Rotetes, allà deçà Portocristo, arrasaven en un tres i no res més de quaranta quarterades de garriga. Hi havia la sospita que hi volien fer un camp de golf i l’esquerra ho lamentava. A Cala Morlanda eliminaven la passarel·la de fusta que estava prevista en el projecte de passeig que hi volien fer ran de mar. “El passeig es farà ampliant voreres i sense posar ciment damunt les roques”, deia la notícia.
També fa dues dècades ens fèiem ressò de dues notícies portenyes. La primera, el retard en les obres de construcció de l’IES Portocristo, que podrien obligar els alumnes, com finalment va passar, a començar el curs a l’IES Mossèn Alcover. Ni la visita del conseller d’Educació Francesc Fiol va servir per accelerar unes obres que ja es veia a venir que feien poca via. Aquell mateix mes d’abril, un ramell d’autoritats masculines amb la consellera Aina Castillo es fotografiaven per anunciar que ja ho tenien tot arreglat per començar a construir el nou centre de salut de Portocristo.
Marina Giménez i Catalina Cortès feien un publireportatge sobre Arts, un gabinet d’estètica i massatge al capdavant del qual hi havia una jove esteticista portenya de nom Antònia Llodrà.
I en el camp de la cultura, Josep Lluís Aguiló guanyava el Premi de la Crítica 2005 per “Monstres”, el volum que mesos abans ja havia merescut el Ciutat de Palma de Poesia. Un altre manacorí, Tomeu Matamalas, era guardonat amb el Premi Vila de Lloseta per Bel Canto, la història d’un pianista que tornava a Manacor després de viure vint anys a Londres. Joana Gomila, Miquel Perelló, Sebastià Sansó i Miquel Trobat feien començar el camí de Projecte d’Efak a un local de record intens per a molta de gent: Sa Pua, al Carreró de Portocristo.
Un altre manacorí, no tan cultural, triomfava a terres monegasques. Rafel Nadal, que encara no tenia vint anys aleshores, guanyava el seu segon torneig de Montecarlo. Encara n’hi quedaven per guanyar nou més. Ningú no ha pogut encara igualar aquella gesta.
