Davant i darrere el tasser
A vorera de la mar totes les coses són diferents. La claror no és la mateixa i les olors d’alga i de sal es barregen amb l’estopeig de les ones. El vent fa de traginer, s’emporta cap a terra endins la mescladissa de flaires humides i una munió espessa de remors.
I els cafès arran de mar també tenen quelcom de diferent. Fins i tot poden tenir un embolcall de romanticisme. Per a les persones que he entrevistat per a fer aquest reportatge, el record del bar Es Pagell de s’Illot desferma un esbart d’emocions ben fondes. Ningú no parla malament de l’ambient d’aquell cafè. Ans al contrari. Fins i tot si els s’illoters tenguessin una vareta màgica el ressuscitarien, convertirien el record novament en un cafè de bon de veres, en allò que fou i que està instal·lat en un cornaló d’allà on guardam les coses bones de la vida.
La Nit de Reis del 1982 l’apotecari del meu poble em va regalar L’Illa del tresor, de Robert Louis Stevenson. La casa dels meus avis estava a la carretera d’Alaró, just al davant de la parada de l’autobús. Dos cops la setmana el xofer deixava a casa dels padrins una capsa amb les medicines de la farmàcia. És a dir, l’autobús feia de correu i nosaltres guardàvem les potingues fins que les venien a recollir. Per aquest motiu durant un parell d’anys l’apotecaria del poble em feia un regal pels Reis com agraïment. Sempre solien ser llibres i això em feia feliç.
A L’Illa del Tresor hi havia una taverna situada al port de Bristol, Anglaterra anomenada El Catalejo i regentada per Long John Silver, un pirata que s’havia enrolat en el vaixell del capità Flint. Des de la lectura d’aquell llibre els cafès i tavernes de vorera de la mar m’han fascinat, sobretot als mesos d’hivern, amb poques hores de sol i moltes de fosca i penombra. Perquè els cafès de vorera de la mar tenen aroma de pirates, de navegants, de mariners, de treballadors del moll, d’estiuejants i també de turistes amb la pell xopa de crema solar.
Els records dels instants a vorera de la mar també tenen quelcom d’especial. I avui quan m’he disposat a escriure la història del Bar Es Pagell m’ha comparegut al cap la taverna El catalejo i tots els cafès embolcallats de malenconia situats arran de la mar.
L’estiu del 1968 el matrimoni format per Esperança Bennassar Coleto i Simó Mestre, de Son Pastor anaren a passar una setmana a S’Illot. Eren vilafranquers i tenien amistat amb el també vilafranquer Jordi Sansó, de cas Ferrer. Eren els anys d’un turisme incipient i l’amo en Jordi passejava turistes amb les seves someretes. Sobretot els més petits d’aquelles famílies d’alemanys i anglesos de pell esblanqueïda i de cabells del color de la llimona. En Jordi oferí als seus amics vilafranquers una portassa per anar-hi a passar uns dies passades les festes de la Beata de la Vila. En aquella portassa, enrevoltats de carretons i guarniments i tan sols amb un fogonet de gas hi passaren uns dies. Sense saber-ho allò els canvià la vida. A ells i als quatre fills: En Miquel, na Margalida, en Toni i na Miquela que tan sols tenia onze mesos.
En Miquel treballava de camioner per a l’empresa vilafranquera de materials de construcció dita Virgen de Bonany. I sovint anava a S’Illot a repartir bigues, bloquets, voreres i bovedilles. En aquells anys a s’Illot es construïa a les totes. El pinar espès d’un verd furiós donava lloc a un urbanisme, a un establit, en el qual es trinxava el terreny, es quadriculava i s’aixecaven cases. I hotels.
I els sortí l’oportunitat de comprar un trast. Ara tothom diu solar, però aleshores trast era la paraula usada per a definir aquells bocins de terreny on es farien les cases. Així n’Esperança i en Simó compraren un trast i aixecaren un buc. I s’hi instal·laren. Era una casa a mig fer però era casa. Ell continuà amb el camió. Ella, n’Esperança, els estius feia de cambrera de pis a l’hotel Club S’Illot. I a la vegada acabaven la casa, situada al carrer de la Llissa i amb portassa que donava al carrer del Pagell. Feina i més feina.
Jaume Miró és un escriptor i molt bon dramaturg serverí que un dia em va dir el següent: “Això dels inicis del turisme i de començar una nova vida a vorera de la mar fou com una pel·lícula de l’Oest. Una pel·lícula de l’Oest, però sense pistolers.” I té raó. El que feren els Mestre-Bennàssar, com tants d’altres quan s’instal·laren a vorera de la mar per a començar una nova vida era de pel·lícula.
Primer llogaren un petit cafè: can Toni, situat al carrer del Pagell. Era un local propietat d’en Gabriel Mesquida, treballador de sa Banca March. Eren dos locals petits, un al costat de l’altre on hi havia una petita botiga i un cafè. Aleshores els sortí l’oportunitat de comprar un trast, ben a prop, al mateix carrer. Allà obririen un bar. El 1978 l’inauguraren i li posaren el nom del carrer: Bar Es Pagell.
Aquest bar és representatiu dels cafès de fa uns decennis. Obria moltes hores, des de trenc d’alba i fins ben entrada la nit. De fet, en els vint anys d’existència tan sols va tancar un dia i fou amb motiu de la mort de la mare de la madona Esperança. I sobretot dins aquell cau es va crear un espai agradable, familiar. Ajudava a això un embolcall d’objectes que dotaren el cafè d’una essència ben particular. Disposar d’una xemeneia ajudava a exaltar la sensació de familiaritat, de calma i quietud en els mesos de més fred i de jorns amb poca llum.
El trespol estava enrajolat amb terratzo (ara novament de moda). El tasser de fusta rostida i envernissada, i com he apuntat una decoració formada per antigors que semblen voler aturar el temps.
L’essència d’un cafè, la natura pròpia de qualsevol cosa es construeix amb el pas del temps. En el cas del Pagell es va configurar una geografia de la modèstia amb molt d’encant. A força de repetir, d’anar-hi, d’estar-hi els clients l’incorporen dins els seus hàbits i rutines. A s’Illot entre el setembre i el juny hi romania poca gent. Però els pocs residents el tenien com una fita. Un espai on anar després del dinar o del sopar. Un espai on es passava el temps. Un espai on passar una porció del dia quan no es treballava. De totes les imatges que puc generar dins el meu cervell em compareixen les de l’hivern en aquest cafè. Imatges de desembre i d’horabaixa amb fosca i carrers deserts. Però Es pagell era una mena de llumeneret blau on es podia trobar escalfor i un ponxet entre tanta fosca, fred i humitat. Per això abans explicava la meva predilecció pels cafès d’arran de mar, sobretot els mesos que hi ha poca gent.
El client primigeni era el mallorquí. El resident però també els treballadors de les obres. Picapedrers, guixaires, llanterners, fusters. I camioners. Camioners de sifons i de pinya, de materials de construcció i d’altres que traginaven altres coses. Aleshores al carrer del Pagell hi havia una teringa de vehicles aparcats, una mena de processionària de Pegasos, Barreiros, Ebros i d’altres més. El nucli costaner creixia, esdevenia un espai cada cop més dens i transitat per treballadors. Primer cases unifamiliars, després plurifamiliars, els hotels i els blocs d’apartaments. Això era un embalum de gent. I el Bar Es Pagell era el cau idoni on fer una pausa per a dinar. La madona era bona cuinera i els menús suculents i abundants enganxaven la parròquia obrera.
Quatre eren els que portaven el cafè. Els esmentats Simó Mestre i Esperança Bennàssar, però aviat se’ls afegí en Salvador germà de n’Esperança quan quedà vidu. I també en Toni, el fill. Eren vilafranquers de naixement, però cada dia la seva pell, cor i ànima era més s’illotera. El cafè va tancar les portes el 2011.
Els cafès de S’Illot, allà on regalima la senzillesa
S’Illot és un nucli costaner tocat de modèstia i humilitat. Els estiuejants precisament volen que això perdurí i quedi congelat per a formar part per a sempre més de la seva essència. El primer indret on s’aplegaven els visitants, era el cafetet (ara en diríem una mena de quiosquet) de madò Agostina. Estava de cara al mar, tan sols amb l’arena, la mar fonda i sa Punta de n’Amer al davant. Aquell era el petit cau de reunió dels primers visitants. Això era als anys 30 del passat segle. Poc després obrí can Adrover, avui un restaurant de molta anomenada. Però l’arrauxada forta fou la dels anys 60: bar el Rodeo, Bar el Castillo, Bar Avenida, Can Mateu o Ca na Maria Lobera.
I també Can Cremat. Devia ser el 1962 quan dos bons amics, en Joan Galmés Vent, de sant Llorenç i en Joan Fullana, Cremat, de Manacor compraren un solar a mitges. Allò no era res nou, era costum habitual aparaular i comprar a mitges i després xapar, dividir el trast. Però en aquest cas no era per aixecar una casa d’estiueig. Els dos bons amics allà obririen un cafè. El cafè conegut com a Can Cremat. Estava a la part de Sant Llorenç, arran de mar, a prop de les planeres, ben davant un niu de metralladores. D’aquelles construccions militars a S’Illot n’hi havia dues. Una a la part llorencina. L’altra a la part manacorina, ben damunt l’arena de la cala. La primavera dels 1963 feren la inauguració. Hi ha unes fotografies convertides en testimoni immortal d’aquell dia. Hi ha dos infants, en Guillem Febrer i n’Antònia Mira subjecten una cinta blanca i ampla. Era una inauguració com les de les revistes en les quals sempre es tallava una cinta. I aquell dia es va fer exactament així davant una gentada que s’hi va congregar. Amistats, parents, coneguts. Els havien convidat i ells hi anaren a brufar el nou cafè com si fos un nounat.
Com he dit m’agraden els cafès i tavernes d’arran de la mar. Juan Goytisolo en una de les seves novel·les ens parla de El Varadero, al moll de Barcelona. I no se m’ocorre millor manera d’acomiadar aquest article amb un fragment que diu:
“El varadero es uno de esos sitios en donde se pierde la noción del tiempo. Se bebe, se fuma, se discute y a nadie se le ocurre mirar el reloj. Cuando el Franela se pone a calentar algo en la estufa, es que ha llegado la hora de cenar. Entonces, pescadores, mejilloneros y empleados de las obras van a sus casas o sacan la comida de las tarteras e invitan a los demás a compartirla.”
Som conscient que en aquest article vull conduir el lector a compartir el meu idealisme, la meva dosi d’ingenuïtat amb la qual potser tots plegats mitjançant la literatura, la conversa i la imaginació ens transportaríem a totes les tavernes del món on se supura la presència i la companyonia mesclada amb el gust espès del vi dins la gola i el flaire salat del peixet frit.
