Davant i darrere el tasser
De vegades tract de recordar el meu primer record d’un cafè. Faig un esforç, poaleig en la cisterna de la memòria. Dins la boira del temps enrere crec que en broja una imatge, una mena de rajolí. Fou al meu poble de naixement, a Consell, i el cafè era Cas Vidrier. Era un bar que proclamava estar especialitat en gambas y tapas variadas. La seva clientel·la era de peninsulars renouers, cridaners, fumadors i treballadors. El meu pare era foraster, fumador (allò li costà un infart de miocardi) però callat, gens cridaner. Tot i això era client d’aquell bar i jo l’acompanyava sovint. L’amo, en Llorenç, era carismàtic, un antic vidrier i afeccionat a la pesca. A Cas Vidrier es creà un club de pesca i un cop l’any anaven a pescar a Portopí on feien un campionat. Jo també hi anava amb el pare. Qui més peix capturava guanyava una copa. Així de fàcil.
El que vull dir és que els clients d’un cafè tenen coses en comú, comparteixen qualque cosa, hi ha una mena de vincle. I també que els seus noms tenen una raó de ser. El bar Trípoli, situat a dalt de na Camel·la, era un cafè de joves, un cafè on s’aplegava el jovent. El que és ben curiós era el nom: Trípoli. Els motius d’aquesta denominació foren les següents: el bar era de tres gemans, d’aquí el “Tri”, que vol dir tres. I aquests germans volien tenir molts clients. I “Poli” vol dir molts. El resultat d’ajuntar ambdós prefixes fou Trípoli. Bar Trípoli. Així de fàcil.
El varen obrir els germans Garau Vallespir: en Josep, en Toni i en Joan, nascuts als anys 30 del segle passat a la barriada Sa Torre.
En aquells temps moltes famílies tenien el costum, avui impensable, que consistia que qualque fill d’una anàs a viure amb els concos sense fills. Un dels fills es trasplantava del cossiol on havia nascut i literalment es sembrava en un altre. I en aquest cas, el petit, en Joan anà a viure amb els concos que regentaven el cafè es Frontón de Manacor. Era un cafè gran, antic i mític que es remunta als anys quaranta. El jove Joan cresqué envoltat de cafes, ponxets, tassonets de cassalla, o de qualsevol altre licor destil·lat i fumassa de tabac de picadura. Aquell cafè també estava situat a Sa Torre.
Els altres dos germans, en Toni i en Pep, treballaven amb les mans. Eren menestrals de la fusta, concretament tallistes. Això vol dir que treballaven amb gúbies i altres eines per a fer figures. Dit d’una altra manera: escultors de fusta. Tenien el taller al carrer de Lepanto.
Ja tenim situats els tres germans responsables del prefix “Tri” del Trípoli. Però sembla ésser que en Joan era un jove bellugadís, díscol. Primer treballà al cafè Can Guillem i despŕés al Bar Parera, situat al xamfrà de l’avinguda del Torrent i l’avinguda del Ferrocarril. Però el futur era arran de la mar, allà on compareixien els primers turistes i deixaven diners. En Joan marxà lluny, a l’Hotel Atlántic de Magalluf. Era el 1957. Aleshores Magaluf era un petit nucli on hi havia molts pins i poc ciment. Ara hi ha una quantitat infinita de ciment i pocs pins. Coses del pas de temps i de decisions erràtiques en nom del progrés. Allà, el Jove Joan Garau feu de cambrer. Però no en tenia prou, volia conèixer món. Per mediació d’un cambrer de l’hotel, el català Carlos Navio, marxà a Suïssa. El va contractar la companyia ferroviària Wagons Lix Cook on treballà, també de cambrer, en un vagó restaurant de la línia Basilea-Milà-Basila.
La vida del petit dels Garau sembla que no era gens avorrida. No es pot negar el seu caràcter aventurer. Allà hi estigué un any. Aleshores tornà a Manacor i treballà als hotels Playa Moreia, Playa Mar i Perla, tots a S’Illot. L’activitat turística s’albirava com la gallina dels ous d’or amb capacitat de regirar la fesomia de la terra i de la gent.
Els altres dos germans marxaven bé. Hi havia feina, els tallers de fusters treballaven a tota màquina, però es decidiren a obrir un bar. És a dir, en Joan havia estat l’aventurer, però la idea sortí dels majors. Si feien un cafè diferent de la resta dels que hi havia a Manacor tendrien èxit.
Primer s’havia de cercar l’indret adequat i a dalt de na Camel·la trobaren un local, veïnat d’Almacenes Nicolau. Era gran, de tres aiguavessos. Havia estat un magatzem de material de construcció (Manacor als anys 60 també creixia a les totes!) i era d’en Domingo Martí Ametla. Arribaren a un acord. Farien reformes i obririen el bar Trípoli.
L’inauguraren l’hivern del 1965 i aviat tengueren èxit. El Trípoli era d’estètica moderna, amb un tasser d’una quinzena de metres de llarg i una vitrina amb gelats. Els tres germans també eren moderns i, pel que he pogut comprovar en les fotografies, prou atractius. Joves, emprenedors i atractius. I els joves varen comparèixer com una torrentada. A fora hi havia una vintena de taules que formaven una teringa fins al carrer de l’Amargura. Els caps de setmana els clients feien cua perquè els despatxassin. Un embalum de gent i de bon ambient. A més, hi havia un tocadiscos que sonava bé. La música és una mena de fressa amb encanteri agitada pels déus de l’Olimp amb capacitat de captivar. I al Trípoli posaven sovint la cançó Strangers in the night, de Frank Sinatra. La música embolcallava, acompanyava i encisava si s’estava ben acompanyat.
Algunes informacions ens ajudaran a descriure El Trípoli. La cafetera era una Gaggia de tres braços. El cafè era dels Samba, és a dir, un cafè torrat i venut a Manacor. El licor era el famós Jumate, de can Taberner. El Jumate s’anunciava amb l’eslògan Uno, dos, tres, Jumate bueno es!.
I els Garau estaven entusiasmats de l’èxit obtingut. Els caps de setmana hi havia una gentada. Treballaven a les totes. En Toni s’havia casat amb na Margalida Riera. En Pep amb na Maria Rosselló. Tots quatre es casaren el mateix dia. En Joan, per la seva banda, havia conegut la seva dona a Cala Millor. Era n’Anna Maria Metzinguer. Tres germans i tres dones en un cafè representatiu d’un temps i d’unes circumstàncies. I dues dones més a la cuina que feien variats amb ensalada russa, calamars, pica-pica, fetge i xampinyons.
Jovent, Strangers in the night i na Catalina l’americana
Catalina Vallespir Fullana, tia dels Trípolinos era la cuinera del bar. Havia nascut a Rojas, Bones Aires i era de pares manacorins. El 1919 quan tenia deu anys els Vallespir Fullana tornaren a Manacor. Aleshores li digueren La Americana. Na Catalina era una dona amb moltes històries acumulades. En el trajecte que la retornava a Mallorca morien 14 persones. Era l’any el de l’epidèmia de la grip. Un cop a Manacor treballà de perlera. La seva darrera feina fou al Trípoli.
Al bar sonava sovint Strangers in the night de Frank Sinatra. Era una cançó de lletra prou suggerent:
“Estranys en la nit i bescanviam mirades,
i ens demanam quines possibilitats
hem de compartir amor abans que acabi la nit.”
Quines possibilitats tenim de compartir amor abans que acabi la nit? Atenció, això no era poca cosa. Si tenim present que veníem d’una Espanya franquista, ofegadora, fosca i nacionalcatòlica allò no era poca cosa. Des d’un principi el Trípoli fou un bar concorregut pel jovent. Joves d’ambdós sexes que encetaven un carrerany amb uns valors i unes expectatives marcadament diferents de les dels seus pares. Eren anys amb ànsia de llibertat i amb desig de divertir-se d’una altra manera. Divertir-se no hauria de ser pecat. Relacionar-se, parlar amb persones de l’altra sexe no era res dolent encara que fos en un cafè. Els cafès i els nous bars eren indrets adients per a conèixer-se o fer-se un somriure. I parlar. Això era revolucionari. Però la clientela del Trípoli no era underground (per això s’hagué d’esperar un temps fins a la creació dels cafès dels Esperits i els Catòlics).
Abans el jovent tenia poques possibilitats d’interaccionar més enllà del passeig dels diumenges horabaixes (o als clubs parroquials). Un passeig amb un recorregut establert i on hi havia ulls que ho veien tot. Ulls que eren capaços d’endevinar els pensaments pecaminosos.
Però als anys 60 es començaven a vestir diferent, s’escurçaven les faldilles, els joves es feien un tupè i la roba era més estreta i vistosa. Anys que marcaren una època en la qual el pop es convertí en quelcom més que una moda: era una manera de ser, d’actuar, d’interactuar. Per això era una joventut díscola si ho comparam amb les generacions anteriors marcades per la nafra i la fosca d’una guerra i d’una moral superlativament restrictiva. Els Garau eren els “Trípolinos” i els clients més habituals també eren “Trípolinos”. I també feren un equip de futbol que es digué “Trípolinos”.
Grups i solistes com los Brincos, Raphael, Marisol, Pekenikes o Los 5 del Este marcaren una època. I també els de fora, com Otis Redding, The Beatles o The Beach Boys, entre molts d’altres.
Sols d’aquesta manera entedrem l’èxit, gairebé sense precedents a Manacor del Trípoli. I també del Chicago, situat a la plaça del Palau. Jo si hagués estat jove el 1965 hauria anat al Trípoli. N’estic ben segur.
Conversar és un dels plaers més potents als quals podem accedir. Un divendres de finals d’octubre em vaig desplaçar a Portocristo per a reunir-me amb en Joan Garau, la seva dona Anna, les seves filles Cristina i Diana i la seva neboda Cati. Férem una rotlada a la cuina i conversàrem. Uns i altres, sobretot en Joan, explicaren històries del Trípoli i dels anys del començament del turisme. Rememorar coses antigues mai no cansa. Conversar, escoltar i compartir. Ulls, paraula i presència.
Vaig marxar després de compartir amb els Garau una bona estona. I ho vaig fer agraït a la vida per tenir l’oportunitat d’haver-los conegut i de tenir coneixement d’històries i circumstàncies enganxades a la vida. Enganxades a les biografies de persones de carn, pell, cor i ossos. Sincerament gràcies.
