Davant i darrere el tasser
A la fotografia de portada, d’esquerra a dreta: Serafí i Pasqual Lliteras, Maria Morey i Pere Antoni Lliteras.
La ciutat és una mena de conglomerat on palpita la vida de les persones. I els que hi vivim tenim dos vessants, com les muntanyes i serralades. D’una banda, hi ha la faceta de la privacitat que alena a les cases, a les llars (a les cuines, a les saletes, a les habitacions, sempre portes endins). El segon vessant és el fet públic en el qual ens relacionam. Barberies, perruqueries, peixateries, botigues, economats, supermercats, forns, rectories, tallers, llars d’ancians, restaurants, fondes, camps d’esports, escoles, escoletes, instituts, gabinets, despatxos, etc. Alenam, vivim, ens divertim, cercam entreteniment, compram, venem, gastam, treballam, etc. Perquè tots nosaltres som animals tocats de sociabilitat. La necessària companyonia que agombola fins i tot els que són més esquius.
I de tots els indrets on ens hem relacionat alguns han perdut pistonada i d’altres s’han mantingut com a peces primordials enganxades a la nostra necessitat d’aplegar-nos. Són els cafès, bars, cafeteries, cafetons i cantines que s’han guanyat l’anomenada i la condició d’institucions socials. Gràcies als cafès la ciutat és contínua (no interrompuda) perquè circulen els sentiments, les paraules, les mirades, les converses, els silencis, les discussions. Moltes coses que es congrien en la privacitat de la llar es comparteix als cafès, al voltant d’una taula. La primera vegada de moltes coses succeeix en un cafè. Com la primera cita amb algú. I d’aquella primera cita pot brostar una història amb final feliç (o no). La primera passa necessària de l’amistat i de l’amor entre dues o més persones sovint es produeix en un cafè.
Manacor és una ciutat en la qual els cafès han tengut molta potència social i sempre hi ha hagut un exèrcit de clients que han estat fidels a certs caus i cafès. Perquè la màquina del temps certifica que som animals de costums. I això ve d’ençà que som espècie, a la prehistòria quan érem neandertals o sàpiens sàpiens. I els cafès, amb les taules, cadires i tendals a fora, i la seva estètica interior, configuren un paisatge i un llegat humà i sentimental. I la literatura, en aquest serial de reportatges deposit tots els meus recursos lingüístics per a fer un llenç, un quadre acolorit amb els ingredients propis dels cafès: ponxets, olor de cafè torrat, fumassa de tabac, el verd de les olives i aquella besada que un dia es varen fer dues persones abans d’encetar quelcom important.
Aquesta crònica dels cafès manacorins ens permet fer descobertes. Cafès que un dia tancaren i que a poc a poc el seu nom, i la seva presència es va difuminar. Com el Café Trópico, ubicat a dalt del passeig de na Camel·la.
El primer que ens hem de demanar és l’origen del cafè. Aquí hi ha boira. Molta boira. A Manacor hi perdura el record de l’existència d’un cafè anomenat popularment can Miseri. La raó del nom és un misteri sense resoldre. N’hi ha que diuen que els diumenges en aquella zona de dalt del passeig es feia ball de bot i els cafès de la zona pagaven un grup de sonadors perquè hi tocassin. I a aquell cafè, petit, senzill, auster, simple, poc refinat i bàsic li digueren en Miseri. Hi ha una altra versió molt semblant. En aquest cas diu que quan feien qualque festa davant la teringa de cafès havien d’endollar els cables. Aleshores en Pedro, el gendre de l’amo digué: “Precisament qui dona corrent és qui més misèria té“. I d’aquí el nom del cafè que havia obert les portes a principis dels anys 50. El que queda clar és que el local era d’en Gaspar Reixach Morey, que havia emigrat a Amèrica (on es casà per poders amb Francisca Morey “Rotxet”, que era la seva promesa). Temps després, en tornar a Manacor comprà el local amb el pis del damunt. Allà obrí una barberia situada a la part del darrere i al davant un cafetó regentat per una filla seva, Margalida. Ella, juntament amb el seu home, en Pedro regentaven el petit cafè. Eren els anys d’una postguerra terrible. Un i un fan dos. Això, aleshores, no era poc. El seu fill Tomeu també es feu barber.
La segona part d’aquesta història comença uns quilòmetres més lluny. El serverí Pere Antoni Lliteres havia emigrat al sud de França on feu de cambrer. Era una de tantes famílies de pagesos amb poca terra i l’emigració era el camí. Perquè aquesta terra nostra mai no ha estat una contrada fàcil. Un germà seu anà a Bones Aires i ell al Midi francès. Retornat a Mallorca l’enganxà la maleïda Guerra Civil i l’enviaren a la batalla de l’Ebre (i això vol dir patiment, sang, polls, xinxes, socarrim, metralla) i en acabar encara va haver de fer el servei militar a Manacor. Però un dia al passeig de na Camel·la conegué na Maria Morey Grimalt “Cuixa”. Quan es casaren varen saber que a Palma, al carrer de l’Argenteria, en ple call menor, es llogava un cafè que es deia Trópico. Era una oportunitat. El call de Palma era un vertader país amb la seva nació, amb la seva idiosincràsia, amb nissagues de jueus conversos dedicats a l’orfebreria. Aguiló, Picó, Bonnín, Forteza, Pinya, entre d’altres, eren els llinatges més habituals. Allà es crià durant dotze anys el seu fill, Serafí, el qual recorda que en arribar Nadal els veïnats sortien al carrer amb l’indiot fermat amb un cordill per a veure qui el tenia més gros. En aquell barri tan singular regentaren el Trópico molts d’anys.
La vida transcorria plàcida. El matrimoni treballava al bar i el seu fill anava a escola a Monti-Sion. Però un dia, gairebé simultàniament, es produïren dos fets: el primer era que el matrimoni esperava un fill, na Maria estava embarassada. El segon que el cafetó de can Miseri es llogava. Tant sí com no havien de fer el pas. Era el moment de tornar a Manacor. Això era l’any 1955. Un cafè a Manacor possibilitava poder aspirar a l’anhelada seguretat. Amb en Tomeu Reixach es varen entendre aviat. A la part del darrere ell continuaria amb la barberia i al davant els Lliteras-Morey durien el cafè. Tan sols els separava una vidriera amb vaivé (d’aquelles de dues fulles que s’obren per les dues bandes). I li posaren Bar Trópico, com el del carrer de l’Argenteria. Can Miseri seria el Trópico. La família es va instal·lar en una habitació del damunt i els fills (en Serafí i en Pasqual) sovint anaven a dormir a cals padrins materns.
Can Miseri era un petit cafè d’homes. Petit perquè era una trinxa estreta on hi cabia mitja dotzena de taules. El tasser estava a l’esquerra i la cuina era a dalt, al primer pis. Aleshores els cafès eren coses d’homes. Aquell també. Na Bet Grimalt, la mare de na Maria, feia de cuinera. Cuinaven per a la família i per a mitja dotzena d’homes majors i fadrins. Quantes vegades aquelles dues dones pujaven i baixaven les escales que unien cuina i cafè? Milions de vegades. Segur. Feina i més feina. Cap dia tancat. Els cafès d’aleshores estaven oberts gairebé infinitament. Un cafè rere l’altre. Un ponxet, un tassó de vi, un altre de rom. I encara un altre de cassalla. De mica en mica s’omplia la pica. És a dir: el calaix. Els casiners de Manacor i de tot arreu eren formiguetes i això volia dir fer la vida al cafè. I els clients anaven i venien. I d’aquella manera, el Bar Trópico es feu un lloc en aquella teranyina d’alens, de persones i de fraternitats que es generen entre el veïnatge. Al costat hi havia can Xispa (un dia explicaré la seva història), can Guillem Cremat i S’Hípica. Al davant l’Apolo i el Trípoli.
La vida circulava per aquells cafès. I les filles de n’Antonio Abenza de l’Apolo quan havien d’anar a escola, a Sant Francesc, creuaven pel cafè, passaven per la barberia per escurçar el camí i sortir al carrer dels bous. I en Reixac sovint s’enfadava i els deia que ho diria al seu pare. Però allò no les espantava i quan frisaven tornaven a escurçar el camí passant pel cafè i la barberia.
Fins als anys 70 als cafès no es menjava. Es bevia. Els treballadors quan feien una pausa per berenar solien portar pa i taleca i al cafè els despatxaven la beguda i el cafè. L’alcohol es guardava en barrals i d’allà es passava les botelles. I les botelles solien estar arrenglerades rere el tasser, però a partir d’aquesta data i d’una manera progressiva es començà a servir tapes. És a dir, una ració petita de menjar que es consumeix entre els principals àpats. I el menjar convida la set i així successivament. A la cuina de dalt del cafè les dues dones, mare i filla, les preparaven amb molta cura. De fetge, de calamars, d’ensalada russa, de xampinyons. I com l’ensalada russa agradava aviat feren uns panets farcits d’ensaladilla que sovint revessava pels costats.
De les cafeteres russes a les cafeteres expresso
En les fotografies antigues de can Miseri es veu que la cafetera era de tres braços. Això vol dir que se servien simultàniament molts cafès en les hores punteres. Aleshores els hàbits eren diferents. A primera hora hi havia la primera tongada de clients. Eren els obrers dels tallers. El primer cafè del matí sempre ha estat una cosa important, especial i per a molts, necessària. I al cafè sovint li seguia un tassonet de cassalla o directament rebentar el cafè amb qualque mena d’alcohol. La segona riuada de clients era a l’hora de la pausa del matí. Aleshores, com hem explicat els treballadors portaven el berenar i al cafè els servien el vi. I potser un altre cafè o un ponxet. El tercer moment important era després del dinar. El client era aquell que treballava en un taller com aquell que tenia un comerç i anava al cafè abans d’obrir. El quart moment era després del sopar. Era el costum de fer la vetllada envoltat dels habituals, de parlar i beure embolcallats de l’escalfor que sortia d’una estufa de clovelles. Però hem d’afegir dues coses més: el bar Trópico estava situat a molt bon lloc. És a dir, al passeig dels diumenges. Em referesc a la teringa de colles de joves d’ambdós sexes que feien el trajecte establert i que era un dels espais i el moment per a posar en marxa totes les estratègies de la seducció i fer funcionar tota la química corporal i sensorial prèvia al festeig. I el tragí del passeig dels diumenges congregava clients. També quan acabava la funció del Teatre Principal.
La cafetera Gaggia del Bar Trópico la va muntar en Joan Bauzà. També les de la major part dels cafès manacorins i també de s’Illot. A mitjan segle XX es popularitzaren les cafeteres expresso substitutives de les cafeteres russes. Hi ha qui situa l’origen d’aquestes en l’Exposició General de Torí del 1884 quan Àngelo Moriondo la presentà en societat i la patentà. El 1901 el mecànic Luigi Bezzera va introduir millores i va crear una nova patent. Aquest és el doble origen. S’hagueren d’esperar anys perquè arribassin a Mallorca.
El cas de Joan Bauzà Llodrà és prou interessant. Nascut el 1933 en una família humil es posà a treballar de ben jove, quan tenia 12 anys en una fusteria del carrer de Ciutat. Més tard, de ferrer, a Can Pollet on hi està uns vuit anys. I d’allà passà a treballar a la fàbrica de perles de la plaça del Palau, on feia matrius per a fer arracades. Allà coincidí amb un palmesà resident a Manacor el qual un dia portà un periòdic en francès on hi havia un anunci en el qual es deia que una fàbrica suïssa dedicada a la fabricació de cafeteres necessitava personal. Els anys anteriors marcats per la feixugor i la precarietat el feren prendre la decisió de marxar. Dit i fet. Va treure un bitllet de vaixell que el dugué a Barcelona i d’allà en un llarg trajecte en tren es plantà a la ciutat de Lausanne. El primer dia aconseguí dormir en un pis d’altres treballadors. No hi havia, però, llit per a ell perquè vivien amuntegats i va haver de dormir en la banyera a la qual havien posat coixins i flassades. L’endemà es presentà a l’adreça de l’anunci. El contractaren. La seva feina consistia a muntar i modificar les peces de cafeteres exprés procedents d’Itàlia i instal·lar-les a cafès, restaurants i hotels. Els seus coneixements de ferrer i els de la fàbrica de perles li resultaren útils i aviat es convertí en un bon mecànic de cafeteres. Estigué allà tres anys i tornà a Mallorca. A Manacor fou conegut com en Joan de ses Cafeteres perquè venia, muntava, reparava i feia el manteniment de cafeteres a bars, fondes i restaurants. Eren les cafeteres exprés Pavoni, Faema i Gaggia. Aviat també muntà balances a les botigues. Eren de la marca Mobba, model Victoria. I li anà bé. Enrere quedaven els anys duríssims d’aquella terrible postguerra en la qual de ben petit feia de pastor amb el seu padrí a la possessió de son Serra de Marina, Ara, als anys seixanta tenia feina a voler i en volia més. Per això també feu de frigorista, és a dir muntava cambres frigorífiques a hotels i restaurants. Sobretot a la costa on els hotels creixien com els bolets.
Tornem, però a can Miseri. Als Lliteres els anà bé. De fet, amb els estalvis compraren un solar i aixecaren pisos i als baixos feren un cafè. La intenció era instal·lar-se al nou local, més espaiós, més il·luminat, però en Pere Antoni havia tornat vell i els fills havien trobat col·locació a l’empresa estatal de Telègrafs. El que havia de ser el nou Tropical fou llogat i dos joves, en Sion Vives i en Martí Font que obriren el Bar Alameda. La inauguració fou el 15 de desembre de 1972. Aquell dia hi assistí el batle de Manacor i el rector Mateu Galmés que beneí el local.
Can Miseri, per la seva part fou adquirit pel matrimoni Antoni Abenza i Gloria Aldea del bar Apolo. Aleshores tot l’espai fou pel cafè, un cop tancada la barberia d’en Tomeu Rotxet. Ara hi ha un restaurant oriental. Durant anys i fins a pràcticament fa uns dies, el mirall gros i rectangular de la barberia era al cafè. Era, aquell, un mirall amb història.
