“El càncer de pit té un gran nombre de supervivents, que han d’aprendre a viure amb les seqüeles”

– Serveixen. La part positiva és que hi ha un reconeixement a la gent que ho pateix, un reconeixement social. I aquesta gent se sent reconfortada, perquè són molts els qui passen per situacions així. De totes maneres, les pacients no se senten tan totes soles ni tan desemparades. Ara hi ha moltes estratègies per vèncer aquesta solitud del malalt. La part negativa és que la gent se n’aprofita, de vegades únicament se cerca la foto a nivell polític, i això després no es tradueix en canvis en l’aportació de recursos.

– Disposam de recursos; però part de les proves necessàris per a elaborar el diagnòstic les han de fer a un altre hospital; i això implicat desplaçaments de les pacients, temps d’espera i incertesa.

– Sí, les intervencions i el tractament oncològic sí, igual que el seguiment.

– L’acumulació de temps crea més angoixa des del moment que saps el diagnòstic; passen per diferents proves en diferents llocs i amb professionals diferents… hi ha un temps d’incertesa i d’espera important, afegit a l’angoixa d’estar pendent d’uns resultats que ja saps que són negatius. Que si hi ha una bona comunicació pot reduir significativament l’angoixa; però l’impacte és brutal a nivell emocional.

– El fet de tenir un càncer ja és un impacte emocional, perquè el primer pensament que tens és que tens una data de caducitat. De totes maneres, en el cas del càncer de mama, s’ha millorat molt a  nivell de pronòstic. Així i tot, l’impacte emocional continua sent fort, perquè passa a dones joves, amb una situació social i personal activa, amb fills, amb feina, perquè la imatge corporal avui en dia és molt important. El procediment quirúrgic deixa seqüeles, amb la químio et cauen els cabells… En definitiva, hi ha signes evidents que estàs malalt.

– El tipus de tractament que du no és breu, sinó que dura en el temps i la persona hi ha d’aprendre a conviure. Hi ha un gran nombre de supervivents i han d’aprendre a viure amb les seqüeles. Passen a ser una persona menopàusica, que no podran tenir fills, amb canvis en la imatge corporal, canvis familiars, afecta molt emocionalment. I això passa més per la connotació social, que no per la física, tot i que s’ha millorat molt en tractament i en solució quirúrgica.

– És com si no tenguessin assumit que estan malalts. Com si en fessin una negació . La majoria de vegades no és així. Un càncer és un esdeveniment vital estressant. Hi ha canvis familiars, econòmics, trencaments de parella, canvis a la feina…

– És un dels tipus de malaltia que sí, perquè té conseqüències a nivell sexual i de parella. I moltes de vegades ja surt dels mateixos familiars. Però de vegades això arriba tard. La gent passa la químio, però l’ajuda és més després, que és quan realment la malalta veu tot el que ha passat i les seqüeles que li queden, i veu que el cos no li va a la mateixa velocitat.

– La gent que rep un tractament abans de la cirurgia amb neoadjuvants. Aquesta gent és la que té més impacte. Això costa més, perquè la idea inicial és que li llevin el tumor. Fan el tractament, s’hi adapten, estan un mes a operar-se, i aquest mes és molt dur.

– És multicausal. S’ha de fer autoexploració. S’han de passar les revisions ginecològiques que et puguin tocar, s’han de fer les mamografies de control si hi ha antecedents familiars… A partir dels 50 anys hi ha la campanya de detecció precoç de la Conselleria, i funciona. Consisteix en la realització d’una mamografia anual. Això permet trobar tumors en estadis inicials, per tant augmenta la supervivència. Hi pot accedir tothom en el marge d’edat dels 50 als 69 anys. I per descomptat, la gent amb càncers de pit dins la història familiar també s’ho ha de mirar, no han de tenir por.

– No sé si arribarem mai a saber quin tipus de dieta és la més adequada. Que això et prevengui no ho podem afirmar. Si menges sense sucres, sense sal, fas esport, no fumes… estàs més sa en general i és molt diferent enfrontar-te a un tractament estant sa o sense estar-hi.