Ahir va morir L’amo En Sebastià de Sa Coma. Era un homo «en el buen sentido de la palabra bueno», així qualificava Antonio Machado aquesta casta de persones. Era bo amb tot i amb tot déu, també era un home de pau per resoldre desavinences. Amb ell ens coneguérem ja fa molts anys per mor de la nostra feina. Érem uns arquitectes joves, i si volies aclarir qualque cosa de per devers Sa Coma era millor demanar-ho a l’amo en Sebastià que a qualsevol entitat local, illenca o estatal. Et tractava millor i, normalment, berenaves. Més tard, ens trobarem associats com a propietaris d’un edifici i unes males circumstàncies, que per res afectaven l’amo en Sebastià, ens vam veure obligats a «regalar» – a bons entenedors sobren paraules – una part d’aquest, concretament un bocí significatiu de terrassa. Nosaltres no en teníem sortida i l’hi explicarem. Ho va entendre i li vam dir «posau preu». «No en té», va dir ell, «vos regal sa meva part d’aquesta terrassa, els amics hi són per aquestes coses».
Des de llavors l’amistat va continuar, no podia ser d’altra manera, i anàrem fent coses plegats, sobretot la reforma del Castell de la Punta de n’Amer.
L’amo en Sebastià era la màxima autoritat quant a coneixements sobre el terreny. Sabia del que havia passat per Sa Coma des del desembarcament del 36 – bé que ho sabien tots els historiadors – i no podia suportar que aquesta torre de vigilància de feia un grapat de segles, abandonada anys i anys, es trobàs en aquell estat. Pel seu compte i de la seva butxaca va anar netejant, restaurant i omplint d’objectes que d’una manera o altra tenien relació amb aquella construcció. Els Amics dels Castells i altres autoritats observaven, qualque pic corregien, sempre dinaven i poca cosa més. De tota aquesta combinació va sortir una edificació esplèndida.
Avui creim, l’amo en Sebastià, que heu tengut una bona vida i que mai se us ha fet llarga, i recordarem que ni us vam veure enfadat amb ningú ni vam sentir xerrar malament de vós. La salut us va acompanyar fins fa poc i per sempre ens quedarà la imatge de la darrera vegada que ens vam veure a Es Celler de Manacor, coincidint amb el nostre berenar de cavallistes -o d’arquitectes jubilats- on encara ens vàreu demanar per totes les nostres dèries i ens repartireu tota casta de salutacions per les famílies. Com diu aquell cantant, «que us acompanyin els ocells i que us acaronin els estels», això sí, l’amo en Sebastià, sempre per devers Sa Coma.
Joan Fullana Parera, Bernat Parera Ferrer i Pere Serra Vich
