Andreu Galmés
Com a músic sé que posar-se damunt un escenari implica haver de viure alguna situació desagradable. Lògicament, això depèn molt de l’indret i ambient on estigui situat tal escenari.
Per sort i gràcies a interpretar un tipus de música diguem-li més “culta” tals situacions desagradables no sovinteja.
Després de la pandèmia molts de nosaltres ens hem vist obligats a modificar la nostra oferta musical sobretot quant a formació. Difícilment es troben indrets que puguin o vulguin pagar un quartet o un trio. Duets i músics en solitari és el que més abunda, quan parlem dels músics professionals que viuen bàsicament de l’oferta turística que i a segons quines zones de Mallorca, gairebé en exclusiva, la tenen els hotels, ja que es dificulta la música en directe a l’oferta complementària exigint a aquests, no pas als hotels, la llicència de “Cafè Concert”. Aquesta llicència obliga a una inversió econòmica que pocs poden assumir.
Abans de la pandèmia, si fa no fa, teníem els nostres indrets on assíduament tocàvem, però després de tal endemesa i a fi d’omplir dates acceptarem tocar a llocs desconeguts.
Sembla que molts d’hotels tenen venuda part de la seva ocupació a diferents Tour Operadors i aquests obliguen a vegades a una programació d’animació.
Parlant amb altres músics vaig descobrir que era molt habitual tocar a indrets (bàsicament hotels) on el músic passa desapercebut, en el millor dels casos, o inclús, molesta.
La zona de la platja de Palma, Magaluf, Illetes… És famosa pel seu tipus de turisme, però la sorpresa és quan aquest tipus de turisme s’estén a altres indrets en teoria de més “qualitat”… Cala Millor, Cala Ratjada, Canyamel, Alcúdia, Pollença…
Així doncs, no va ser una excepció arribar a un hotel de quatre estrelles on alguns clients ja mig tèrbols entraven amb paquets de cerveses comprades a l’exterior o que. a l’arribar, ran de l’escenari alguns clients tinguessin damunt la taula un altaveu a tot volum amb la seva pròpia música al mateix temps que i des del segon pis s’escoltava també a tot volum el “Palma de Mallorca”.
Clients amb alts graus d’alcoholèmia que abusen d’una cantant havent d’intervenir cambrers i guàrdia de seguretat.
Clients perseguits per la policia perquè acaben de robar un STOP com a recordatori i que a més s’equivoquen d’hotel i han de dormir la “melopea” a la recepció fins al dia de demà, quan tal vegada recordin quin era el seu d’hotel.
Clients que i des de la seva habitació d’un tercer, quart, cinquè… pis llancen globus d’aigua, ampolles, llaunes plenes o cigarretes cap abaix havent de situar l’escenari i als mateixos clients a indrets no “perillosos”. A certs indrets turístics la mateixa seguretat personal es veu seriosament en perill.
No cal ni pensar amb la trista situació en què es trobarà el jove músic arribat de qualsevol escola de música il·lusionat i amb un repertori adient que es trobi tal ambient…
Els anys i l’experiència obliguen el músic a escollir, ja que encara ara resten escenaris agradables representants de la seva pròpia funció. Però desgraciadament molts de músics, bons músics, es veuen obligats a deixar, per una simple qüestió de dignitat, la seva professió que restarà com a un simple “hobby”, perquè no es pot viure de quatre actuacions a quatre teatres.
Acab de llegir que a certs “tabloides” anglesos s’ha publicat que a Mallorca no volem turistes britànics. Això no és cert. Estic orgullós de conèixer i ser escoltat per molts de turistes de diferents nacionalitats, del que no estic orgullós és d’haver de tocar per a salvatges.
