Antoni Gayà (Manacor, 1962) ha estat tota la vida vinculat a l'IES Mossèn Alcover. Entre els anys 1976 i 1980 en va ser alumne. L'any 1986 es va treure les oposicions, i després d'un primer any a Pollença i d'un curs a Chinchón (Madrid) va tornar com a alliberat sindical d'UGT. El 1993 va tornar a l'institut manacorí i ja no se n'ha mogut. Entre els anys 1994 i 1997 va ser cap d'estudis en l'equip dirigit per Jaume Rosselló. Des de fa nou anys ha estat el director del centre, un càrrec que ha deixat aquest mes de juliol.
Arribares a la direcció després d’uns anys convulsos, tant políticament amb José Ramón Bauzà, com també dins el centre.
Sí. Jo era el més veterà. Hi havia una crisi, i hi va haver incidents que no m’havien agradat i vaig decidir presentar-me. Jo ja feia anys que estava ficat dins l’organització del centre, sense esser directiu, i em trobava enmig. No estava ni amb el sector més crític ni amb la directiva. Em vaig presentar per ser una transició, no per estar-hi nou anys com finalment ha passat.
És difícil trobar gent que vulgui assumir aquestes responsabilitats.
Costa perquè no està prou reconegut. El complement es nota, però hauríem de guanyar molt més que el que guanyava jo com a director, perquè ets el representant de l’administració dins el centre i el representant del centre davant l’administració. Tots els problemes de la comunitat educativa acaben passant per tu. La majoria no ho feim pel reconeixement ni per la compensació econòmica que hi pugui haver, sinó perquè és el nostre centre i volem que vagi bé.
La influència del claustre per triar un director avui és molt poca…
Sí. És un concurs de mèrits i hi influeixen molts de factors aliens al centre. Ara bé, ens fan fer uns projectes de direcció que són utòpics, perquè el dia a dia et menja. Dins el teu cervellet tens que has d’intentar fer totes aquelles coses, però moltes queden sense fer. La feina d’un equip directiu, a la fi, és el dia a dia.
Què ha canviat a la docència d’ençà que començares?
Sobretot la burocràcia. L’alumnat també ha canviat, i el rol que teníem els professors. També hem viscut les successives lleis educatives. Jo encara vaig tocar la llei del 70, que tenia les seves coses bones, però era molt selectiva. Amb la LOGSE les coses varen canviar. Se’ns exigien coses de més justícia. Avui les noves lleis són utòpiques. Llegeixes, i tens davant 130 pàgines plenes de brindis al sol que al cap i a la fi són inaplicables. Per a mi, la millor ha estat la més desjectada, que va ser la LOGSE.
Aquesta defensa de la LOGSE pot ser generacional?
Sense dubte. Ja ho deia Manrique, que “cualquier tiempo pasado fue mejor”. La memòria és selectiva i tendeixes a idealitzar el passat. Ara, amb la llei d’avui endia conec molt poca gent que hi estigui d’acord.
On és el mal de tant de canvi en les lleis educatives? En la part ideològica? O en l’administrativa?
Tendim a polititzar les coses. Si la dreta fa una llei, l’esquerra la critica. I a la inversa també. I totes les lleis, en el fons, pretenen el mateix, però no es pot arribar per tot i has d’acabar donant prioritat a determinades coses. Avui hem perdut els objectius de per què educam. Per formar persones, els donam una cultura general, una formació… no per omplir papers.
Sembla, també, que una part de les famílies s’han inhibit de la seva responsabilitat educadora. I que l’escola no arriba pertot.
Quan l’estat detecta unes mancances les intenta suplir. Es va instaurar l’escolaritat obligatòria perquè hi havia famílies que no duien els seus fills a escola. Avui veim que hi ha al·lots que als 13 anys ja no caben dins el sistema i els mantenim tancats dins un institut. Abans, aquí, ensenyàvem. Educar, ja ho feien les famílies. El sistema educatiu ha assumit molta part d’aquesta educació, i això fa que l’escola hagi de fer més coses, i com més en fas, menys intensament les fas, perquè abraces massa coses.
Avui ja hi ha veus que qüestionen la innovació pedagògica. Tu quina visió en tens?
Crec que hi ha un error de concepte. Pensar que innovar és sinònim absolut de millorar és un error. Perquè de vegades innoves i fas un desastre. S’han d’intentar coses noves, s’han d’avaluar, i si són positives, s’han d’incorporar. Abans només fèiem classes magistrals. I ara feim moltes més coses. Però fa un parell d’anys deies que feies una classe magistral i et miraven com si fossis un neanderthal. I la realitat és que tots hem après molt de classes magistrals. Hem après veient raonaments dels nostres professors. Però de vegades pareix que només compte allò que és nou.
En paral·lel a la innovació pedagògica hi ha hagut la incorporació de les noves tecnologies a les aules. Sempre has valorat molt les eines informàtiques. Però avui sembla que també estan en qüestió.
Són una grandíssima eina, però són una eina més. No ho pots fer tot amb pantalles, perquè si sumes sis hores de classe, dues a ca seva, més tot el temps de mòbil, resulta que tens els al·lots catorze hores davant una pantalla. És molt important el tracte personal, la interacció de tu a tu entre professors i alumnes. Les noves tecnologies són molt útils i nosaltres el primer que férem va ser instal·lar wifi propi al centre. Però sempre pensant-ho com un mitjà, no com un objectiu. Ni es pot fer tot amb guix, ni es pot fer tot amb pantalles.
Quina política d’ús del mòbil teniu al centre?
Zero mòbils. I és una de les sorpreses més gratificants que me n’he duit. Quan es va fer la proposta de prohibir-ho totalment, no hi creia, però a partir de l’endemà no hi va haver mòbils i va ser una bassa d’oli.
Quina política de disciplina heu aplicat aquests darrers anys?
Ho feim d’una manera que en certa manera és mèrit i culpa meva alhora. Hi ha coses que per a mi són claus. Si vols fer feina, hi ha d’haver disciplina. I si no hi ha disciplina, la feina no surt. Quan dius això, n’hi ha que et miren com un troglodita, però a la fi hi ha moltes maneres de fer-ho. Nosaltres aplicam la disciplina a través de l’equip directiu, que intervé a la més mínima informació que li arriba sobre un problema o un altre. A nosaltres ens funciona. Tenim molt poca conflictivitat, però això tambe és degut a la inèrcia que ja duim com a centre. Quan qualcú fa qualque desastre, té unes conseqüències directes. I no vol dir que no expliquem, parlem i facem tots els raonaments del món, però els alumnes tenen molt clar que si fan una trastada tenen unes conseqüències.
Com ha evolucionat l’ús de la llengua, sobretot aquests darrers anys a l’IES Mossèn Alcover?
Hem aconseguit mantenir-la a nivell docent com a llengua d’ús majoritari o absolut. Ara bé, és ver que notam que de cada vegada costa una mica més entre l’alumnat, però hi ha un substrat que ens permet anar aguantant.
Les prestacions que aporta el departament d’Orientació i també figures com la PSC avui són claus.
Sí, i fins que no les hem tengudes no hem estat conscients de com de molt les necessitam. A més, ara també tenim un psicòleg educatiu. Són recursos que ara ens demanam com hem pogut passar tants d’anys sense.
Després de l’obertura de l’IES Manacor va semblar despertar-se una febre per triar el nou centre. Amb el temps, però, sembla que la gent que vol estudiar batxillerat i encaminar-se cap a la universitat torna a optar pel Mossèn. Per què costa tant vèncer aquests estereotips?
És que no hi estic d’acord. Cada centre estableix un model. A nosaltres ens consideren un centre molt clàssic, i ho som. Davant els models que presenta cada centre la gent tria, i nosaltres tenim tanta demanda que pràcticament no la podem assumir. No ens hem mirat mai amb altres, tenim la nostra filosofia de feina i de vida i si agrada molt bé i si no hi ha un altre model. No entram en competició amb altres centres, perquè al cap i a la fi són els nostres companys.
En els centres de costa poden començar set primers d’ESO i acabar un o dos grups de batxillerat. Això no passa, al Mossèn.
No. Tenim una estructura molt atípica, rectangular. A ESO tenim sis primers, sis segons, set tercers i sis quarts. I a batxillerat tenim set grups a cada curs. Com més alumnes grans tens, més bo de fer és que el centre tengui més calma. Els alumnes grans ja tenen una manera de ser… Et pos una anècdota com a exemple. El primer any que tenguérem 1r d’ESO en el centre, no ho coneixíem i teníem molta de por. Decidírem aïllar-los a una ala separada, els posàrem un esplai diferent… i va ser un desastre. A partir d’aleshores, al pati tots junts, i les aules d’eso i de batxillerat, alternades. En quinze dies la cosa va funcionar, perquè els petits es contagiaren del ritme dels grans, que ens ajuden moltíssim a reconduir l’exhuberància i l’energia dels petits.
Una altra cosa que ha canviat és el prestigi i la demanda de cicles de formació professional
Hem arribat a un punt que ja hi ha massa universitaris. El mercat laboral no els pot assumir. En canvi, als cicles més tècnics d’FP tenen un índex d’inserció laboral altíssim. Tenc dos fills que han estudiat FP i han tengut ofertes de feina continuades, sempre han pogut triar.
Durant les dues primeres dècades de vida, l’IES Mossèn Alcover era un institut comarcal. S’ha perdut això, avui?
Quan s’obriren instituts a altres pobles, com és natural, hi va haver una fuita d’alumnat. Amb el batxillerat artístic assumim aquesta vocació comarcal. També tenim tota la varietat de batxillerats, i això atreu bastanta de gent d’altres pobles on també tenen batxillerat. A més, això fa que hi hagi un contacte més presencial. Avui en dia els joves coneixen molta de gent d’altres pobles, però a través de les xarxes. Aquí troben un tracte més natural.
El que sí que s’ha perdut pel camí és el batxillerat nocturn.
Sempre ens va costar molt mantenir-lo. Els primers anys servia perquè la gent que no havia pogut estudiar es tragués el batxillerat. Aquest nucli de gent es va anar reduint en favor dels qui cercaven l’oportunitat final després d’un batxillerat que no els havia anat bé. Va arribar un punt que ens costava trobar alumnat de primer any, i en canvi al tercer teníem overbooking. Entre les línies alternatives a través dels cicles de formació professional i la secundària a distància, el batxillerat nocturn va començar a morir irreversiblement.
I com afronta la teva successió, el centre?
Em sentia amb la responsabilitat no d’imposar, sinó de promoure una candidatura. Durant aquests anys el centre ha tornat a créixer i s’ha consolidat, i tenim molt bona imatge. Era qüestió de no perdre aquest valor. Jo ja fa quasi tres anys que m’hauria pogut jubilar, però vaig intentar en tot moment propiciar el moment oportú per a l’entrada d’una nova directiva. Hem intentat que part del nucli del darrer equip continuàs i ho hem aconseguit. A més, hi ha gent jove molt potent. És una bona combinació.
Però costa sempre trobar qualcú.
Sí perquè costa fer la passa. Tenim 1.400 alumnes, que és una barbaritat. I no són com 1.400 clients que venen qualque dia. Venen cada dia i de forma simultània.
Es com si el director fos el batle d’un poble de 1.400 persones.
Sí, però el batle d’un poble d’adolescents, i això és un factor que complica les coses. A més, hi ha 140 professors i 15 o 20 persones de personal no docent… Amb 1.600 persones, de petits problemes n’hi ha cada dia.
Avui s’usa que venguin talleristes externs als centres, molts dels quals incideixen en la transmissió de valors. Hi creus? O ho veus més com una tasca transversal del docent?
Crec que és més una cosa de cada dia. Els valors es transmeten a través de l’exemple, i els agafes dels pares o dels professors. És una cosa que es consolida amb els anys. No perquè venguis a fer un taller de castells aconseguiràs que tothom faci castells. Majoritàriament les coses funcionen per exemple. Aquests tallers són útils, però els seus resultats són relatius. Generen una reflexió a una part dels alumnes, però no a tots.
I mentrestant sembla que hi ha un menyspreu pel coneixement, pels continguts, perquè, diuen “tot és a la xarxa, no fa falta saber-ho”.
Internet ha estat una bona eina. Si cerques una informació la trobes. Però també hi ha molta porqueria, molta mentida, molta conspiració. Si no tens una base de cultura general que et permeti valorar si allò que llegeixes és real o no, et poden prendre el pèl. Si no tens una base, et poden arribar a fer creure que la revolució russa va ser abans de la francesa. Un temps, deien que el saber no ocupava lloc. Digues-li cultura general, digues-li sabers bàsics, com diuen ara. El que passa és que s’exageren les competències i els objectius… És ver que abans ens saturaven de coneixements, però a partir d’aquí assolies unes competències en moltes coses i amb una cultura general. Ara s’intenta que l’alumnat assolesqui unes competències que en el fons són un poc buides.
El nivell de coneixement ha baixat, o som nosaltres, que hem tornat vells i tenim aquesta sensació de salt al buit en passar el relleu a la pròxima generació?
El nivell de coneixements ha baixat, i això és evident. Primer començàvem pels continguts. Ara els sabers bàsics són un recurs, però no un objectiu, cosa que jo consider equivocada. Amb els anys veus que tot té una utilitat. Si abans escrivies malament, tothom t’ho feia veure, i ara si et botes lletres ets més guai…
També és ver que amb les xarxes socials mai com ara tanta de gent havia tengut l’escriptura com un hàbit.
Com més gent juga a futbol, més possibilitats hi ha que surti un bon jugador, com més gent escrigui, més possibilitats hi ha que surti un bon escriptor. Quan tens una persona que escriu bé escrigui el que escrigui passes gust de llegir-la. I not com ara hi ha gent que escriu als diaris que són mals de llegir, i són gent que ha escrit tota la vida…
Potser aquesta despersonalització que vivim hi té a veure.
Hi ha una cosa que reivindic i no em cansaré de fer-ho: sempre dic que quan deixàrem de ser simis i passàrem a ser humans no va ser quan ens posàrem drets, o quan descobrírem el foc, sinó quan va començar la transmissió oral dels coneixements. Quan un pare va poder dir a un fill que no entràs dins aquella cova perquè hi havia un os, el fill ja no ho va haver d’experimentar per saber-ho. Fins ara tota la cultura mundial es basava en la transmissió oral de coneixements. Ara sembla que intenten que renunciem a això.
També pareix que entre famílies i professorat tenim l’alumnat molt encotonat…
Passam massa pena, els protegim massa, i feim feines que les haurien de fer ells. He fet una proposta perquè a partir de l’any que ve la informació sobre terminis de lliurament de tasques sigui amb un retorn per part de l’alumnat, amb una signatura que digui que han rebut aquell avís.
I les famílies moltes de vegades, davant segons quins litigis, creuen sempre la versió dels fills, cosa que abans no passava…
Jo em consider una bona persona, i consider que els meus fills també ho són, però també som conscient que m’han dit totes les mentides que han hagut de menester. Als fills els has de qüestionar i si no els qüestiones no els fas cap bé. Avui els fills criden als pares perquè venguin a defensar-los… Però es tracta d’utilitzar el sentit comú, i si ho fas, les coses funcionen.
Què faràs a partir d’avui, que deixes de ser director de l’IES Mossèn Alcover i a partir del setembre que et jubilaràs definitivament?
Continuar amb la meva vida. Mai he frisat de jubilar-me. He vengut a fer feina sempre de gust. I ara ha arribat el moment i em jubil. Aniré fent. No m’he fet un castell de setanta mil coses per fer… però tendré més temps per dedicar-me més intensament a segons quines coses que m’agraden. Aquests primers mesos, de totes maneres, no em vull plantejar massa fites.
Donaràs una mà a la nova directiva, si l’ha de menester?
Clar! Per això avui mateix som aquí. I hi ha un altre aspecte: aquest institut ha estat per a mi més que una feina… Per a mi això és ca meva, i quan em necessitin em tendran. Ja els he dit que no me’n vaig a viure a Mongòlia, que en deu minuts som aquí pel que hagin de menester.
