“El disc que ha sortit del confinament m’ha donat l’alegria de la meva vida”

Pau Vallvé (Barcelona, 1981) és la màxima expressió del Do it to yourself (DIY). El 9 de gener presenta el seu sexté disc autoeditat “La vida és ara”, un nou disc gravat, produït i mesclat per ell mateix durant el confinament. El directe, sempre canviant, fuig del format rock per experimentar amb les múltiples eines que poden abastar les mans de Vallvé i Dario Vuelta, el seu company de gira. Pocs dies abans d’acabar el 2020, parlam amb ell del darrer disc i d’aquest any que ha suposat tot un repte personal i professional. 

En breus acomiadam el 2020, quina valoració en fas d’enguany musicalment parlant?

Tot això de la pandèmia va començar quan jo estava de gira amb el disc anterior. De fet, havia de seguir fins al setembre i estava anant molt bé. De cop i volta la gira es va quedar cancel·lada, tot s’anava ajornant i a més em vaig separar, van passar mol- tes coses. Ni la meva vida ni la meva realitat seguia per allà i vaig decidir que la gira quedava clausurada i que em posava a fer un nou disc, preferia aprofitar el temps d’aturada sense tocar ni treballar per ordenar la meva vida com a persona i músic i posar-me a gravar. Enguany vaig començar amb un xip i n’ha acabat amb un altre que és una putada perquè en realitat ens hem quedat sense feina i hem estat sis mesos sense treballar, però per altra banda el disc que ha sortit del confinament m’ha donat l’alegria de la meva vida. Mai m’havia anat tan bé cap disc i cap gira com la que estam fent ara. Llavors tinc com una contradicció de pensar que aquest any ha estat dolent, però que per mi ha estat l’hòstia. 

Comentes que vas gravar “La vida és ara” durant el confina- ment, com va anar?

Em va passar que no només vaig tenir el confinament sinó que em vaig separar tres dies abans i vaig anar a viure al meu estudi. Va arribar el confinament i no vaig saber on anava, l’estudi és un soterrani sense llum i finestres, petit i incòmode i tot va ser bastant complicat al principi. La bona notícia és que la separació va acabar bé i per tant no estava malament sinó que estava de pujada. Doncs entre aquesta pujada i la pau personal obligada del confinament em va ser més fàcil tot plegat. En general sóc un paio estressat que sempre està fent mil coses i que m’obligassin estar 75 dies a casa al principi em va semblar inviable, però després em va anar molt bé en l’àmbit personal, que no en l’àmbit laboral, perquè vaig tenir tres mesos fora poder anar de festa, per seure i pensar què havia passat i com volia tornar quan això acabi. El disc va d’això, no tant de la pandèmia sinó més del moment meu personal de poder aturar i pensar: i ara la vida què? 

Com ha canviat el format de Pau Vallvé en directe?

Jo tinc una norma. Normalment faig sol els discos, els gravo, he d’estar tot sol fent les entrevistes, fabricar els discos i vaig decidir fa molts anys que cada gira canviaria de banda. Així toco amb gent diferent, no m’acabo de quedar amb un tipus de so i formació i em forço a mi mateix a donar-li noves versions a les cançons anteriors. A mi em va passar que durant el confinament vaig tenir molt de temps i em vaig adonar que em feia molta mandra Pau Vallvé i fer un altre disc trist com sempre. Vaig anar pensant el format i vaig pensar de deixar de fer rock, estava fart de fer rock, sembl un cantautor trist i no podia ser. Per això vaig treure les bateries i després va ser bastant clar com seria el disc i com seria la banda que m’acompanyés als directes. Sense banda de rock tot és més experimental, vaig amb una bateria elèctrica que toco en directe, la vaig gravant amb el looper i toco guita- rres i canto i després ve Darío que toca el baix, els teclats, samples i amb els peus va disparant els llums que hem dissenyat per cada part de cançó. Tot es crea allà mateix i és més experimental tot i que la música no és experimental. 

Tu mateix t’encarregues de gravar, produir, fer difusió i cercar concerts, és complicat el DIY? 

La veritat és que ara ja ho porto millor, però és un caos absolut. No és una cosa que jo volgués fer. Jo portava tretze discos fent les coses com sempre ens havien dit que s’han de fer: cercar mànager, discogràfica, distribuïdora, i portava tretze discos fracassant. I tothom em deia que molt bé, que sortia a les portades i la veritat és que al final de cada disco jo havia posat molts diners, sempre en perdia. Clar, vaig pensar, si després de tretze discos això no em dóna per viure o per pagar-se a si mateix deu ser que la música no és el meu fort i val més que ho deixi. Ho vaig deixar tot i vaig anar a viure a Banyoles, però el que va passar és que després de tres mesos o quatre ja tenia un disc perquè és l’únic que sé fer i l’únic que m’agrada fer. A partir d’aquí vaig tenir un disc, però no volia seguir de l’altra manera, vaig començar a fer còpies a mà, tot sol, i a la gent li va molar. Realment, el primer cop que vaig fer les coses com no s’han de fer, vaig començar a viure de la música. Ara que s’ha fet més gros el projecte ho dirigeixo jo, però no m’encarrego de tot, és molta feina, però és molt més bonic. 

T’agrada més fer un disc teu o produir el d’una altra persona? 

El que m’agrada de la meva feina és que cada dia és diferent. Si cada dia hagués de ser un cantautor trist o fer música per publicitat estaria molt atabalat. La gràcia és aquesta. A vegades també ve algú que has de produir perquè li agrada la música que fas i després quan et canses pots anar fent el teu disc, aquesta roda que no para de canviar és el que m’agrada. 

Què t’inspira a l’hora de fer música?
Quant a les lletres tinc la desgràcia que no tinc ni idea d’inventar-me històries, i parlo de coses que penso, que sento i que em remouen i em passen. En la música, els referents són clars, com per exemple Radiohead, tot i que fa molt temps que no els escolt… Els últims discos que escolto són de grups com els Eels, bossa nova dels cinquanta i Julia Jacklin m’agrada molt. 

Y o la tengo? 

Doncs m’ho diu molta gent, però no els he escoltat mai. Sé qui són, però mai hi he entrat molt. Sóc la típica persona que no escolta gaire música. Queda com a bé dir-ho, però em fa vergonya perquè estic tot el dia treballant amb música i quan acabo no tinc ganes d’escoltar-ne més i em poso a veure sèries. 

El dia 9 presentes “La vida és ara” a Manacor, però no és la primera vegada que vens a Mallorca, no? 

Els darrers discos els hem presentat al Lisboa de Palma, també hem vingut al Mar i Terra, a Inca, Valldemossa i també vaig fer una minigira de cinc concerts per l’illa el 2015 amb el looper i vaig venir a Manacor. Vaig tocar al Cultural.