El motí de les dones. La revolta femenina de 1920 a Manacor

Podien les dones, cap al 1920, participar del saqueig a tendes cèntriques d’un poble? Podien les dones organitzar-se per participar en un motí que necessità efectius de la guàrdia civil per a aturar-lo? Doncs va passar a Manacor, el 20 de maig del 1920, i Antoni Sureda Vicens ha guanyat el XIX Premi Alexandre Ballester, atorgat per l’Ajuntament de sa Pobla el 2019, per una obra que analitza les dades i els factors diversos d’aquest motí que és conegut també com “el saqueió”.La història no és massa coneguda, però aquell dia de maig, a la placeta de la font del carrer Barracar, es reuniren un grapat de dones, moltes d’elles molt joves, i un esbart d’homes menys nombrosos. La contínua pujada de preus, les males condicions dels treballs i sobretot la impossibilitat de quadrar els sous amb l’aliment de les famílies, feu esclatar aquesta revolta que anà a la plaça Comte de Sallent (actual plaça de sa Bassa) fins al carrer de n’Amer. Tots cridaven “cremem sa Bassa!”, “fora el batle i l’Ajuntament!”. Tot plegat creà un ambient crispat, de por i confusió. Ningú sabia què passava.
Perquè des d’aquesta plaça, envestiren alguns dels comerços més cèntrics, romperen els vidres del taulell de Can Pinya i s’emportaren robes, jerseis i calces. El mateix feren a Can Mosca, on s’apoderaren de totes les peces de roba que pogueren. No era sinó l’esclat de la indignació d’un segment de la població davant la duresa de les condicions de vida; i en els dies següents tot el material emportat fou retornat.
Sureda analitza els aspectes socials i econòmics d’aquell període, que arrossegava també les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. L’encariment dels preus de les matèries bàsiques i queviures quotidians feren que moltes famílies quedessin en extrema pobresa, algunes d’elles en la més absoluta indigència. Foren precisament les dones, les encarregades de donar menjar a fills, pares, marits i fins i tot altres membres de la família, les que no pogueren resistir més. Elles eren també, majoritàriament, les que cuidaven dels malalts, dels nins debilitats per la fam; eren les més conscients dels preus de les medecines i també de la manca de recursos higiènics.
Un dels elements que analitza Antoni Sureda és l’existència d’una certa estructura sindicalista a Manacor, un fet que fou ja estudiat per Sebastià Sansó a la seva tesi doctoral i que recullen publicacions del Consell de Mallorca com el còmic Perleres, dones de la indústria de la perla a Mallorca. Les perleres havien participat d’un conat de vaga exclusivament femenina el 1903; i posteriorment es fundà el sindicat La perla y la labor, una associació obrera femenina en el sector de la manufactura de la perla; i cal destacar aquí que sempre hi hagué una constant en les demandes de les perleres manacorines: solidaritat entre el col·lectiu i les seves famílies i la supervivència i benestar de les treballadores.
Aquestes bastides associacionistes feren que un bon grapat de perleres participés del saqueió. De 65 encausats, 42 eren dones i s’hi compten entre elles 15 perleres. Sureda apunta que “la joventut dels implicats i el tipus de professió que exercien deixa entreveure que moltes dones casades treballaven en tallers fora de casa, i que nins tan joves de 13 i 14 anys treballaven en professions tan dures”.
De tota manera, sembla que un míting socialista unes setmanes abans hauria propiciat que hi hagués una concentració tan organitzada, un dels factors apuntats per Sureda. Sense Whatsapp o Instagram, convocar una manifestació en qüestió d’hores era veritablement difícil, i així s’involucrà a Mateu Soler Salas Molinet, secretari d’UGT i director de la revista El Obrero Balear, que havia participat en el míting esmentat. També sembla que algunes persones de fora poble tingueren una participació directa; i es deixa entreveure la possibilitat d’un intent de desestabilitzar el govern del batle Josep Oliver Billoch.
Aquest motí queda com una prova de la capacitat de denúncia de les dones davant situacions que consideren injustes. Si es pensa que el moviment sindicalista i obrer és cosa pròpia de les grans ciutats, la fàbrica de les perles, a Manacor, tingué un dels primers sindicats femenins de tot l’estat espanyol; un sindicat que encara no ha estat estudiat a fons.
L’obra de Sureda mostra el coratge i la independència de criteri de les dones manacorines en moments extremadament difícils. Per a tots aquells que pensen que ara mateix, a Manacor, hi ha feministes extremades, cal dir que potser tenen raó. Però aquestes feministes extremades no són més que les nétes i renétes d’aquestes manacorines indignades contra la injustícia social, i que amb un grapat de companys homes, feren sentir la seva veu.