Per Miquel Àngel Cabrer
Altre cop he d’insistir en aqueixa dualitat que ha tengut molt d’èxit per il·lustrar negativament l’independentisme català, enfront d’un unionisme suposadament assèptic identitàriament: l’article de Francesc de Carreras –professor de Dret Constitucional- a “El País” hi insisteix, per dir altre cop que no existeix el nacionalisme espanyol
Nació política o jurídica contra nació identitària o cultural: altre cop la mateixa divisió, la nació política està constituïda per un conjunt de persones lliures i iguals en drets, que conviuen en un determinat territori vinculats per una Constitució (normes jurídiques, òrgans institucionals, Estat de Dret…) per assegurar la igualtat de tots, etc, etc, Però a partir d’aquest discurs, que com a divisió teòrica pot tenir sentit, l’autor comença a aplicar taxativament i sense matisos un model teòric a l’unionisme i l’altre al separatisme: així de simple, sense massa explicacions ni justificacions del propi argumentari. Continua amb un repàs molt correcte i bastant verídic del nacionalisme d’Espanya, per acabar dient que el nacionalisme espanyol morí el 1978 amb l’estat de les autonomies, i que només romandria en grupúsculs limitadíssims de reaccionaris i neo-feixistes, i que cap dels grans partits polítics d’àmbit estatal és nacionalista.
El mateix Carreras entra en contradiccions semàntiques atès que diu que la “nació jurídica o política” no genera nacionalisme, en canvi l’altra sí. Tot plegat ve del fet que, a partir de la transició, Espanya es retirà de sobre la terminologia “nacionalista” aplicant-la als perifèrics, i alhora els perifèrics li tornaven la pilota de dita terminologia a Espanya (podríem parlar d’una autèntica batalla semàntica per alliberar-se i aplicar a l’altre un terme polític carregat de negativitat).
El que de forma patent i educada ens afirma dit professor, però sense explicar la successió de les idees que el duen a aqueixa conclusió, és el següent:
-L’independentisme, pel fet de no tenir estat propi que expressi aqueixa grandesa jurídica i política no té raó moral. El discurs és tan malèvolper la insinuació que una Catalunya independent seria des del punt de vista dels drets individuals, inferior èticament i democràticament a Espanya.
-S’eleva una sèrie de paraules a un nivell de sacralitat (que l’altra part no pot invocar perquè no té constituït dit poder polític), com ara Estat de Dret, Constitució,…. i altres paraules les rebaixa al nivell d’allò barroer, com ara identitat, nacionalisme, voluntat popular…
-Tot allò que emana dels jutges i dels instruments de decisió de l’Estat passa a ser sagrat, per exemple l’acció policial de l’1 d’octubre, els empresonaments i la persecució policial i judicial dels mossos, activistes político-culturals, consellers, president…Així, raó legal es confon i es fusiona amb raó ètica.
Derivació genètica d’aqueixes idees
La nació jurídica ve definida per valors –llibertat i igualtat-, la nació cultural ve definida per trets naturals i culturals, i bla, bla, bla,…. és el retorn a la vella oposició (un poc ridícula i simplista però que ha quallat en els historiadors del pensament i de la política) entre raó-sentiment, ciutadania-col·lectivitat, Revolució Francesa-Volksgeist, Il·lustració-Romanticisme, i podríem seguir exagerant, democràcia-feixisme.
