skip to Main Content

El privilegi de saber o el dret a la incertesa: com parlam sobre música?

Júlia Mèrida

Fins a quin punt ens defineix la música que escoltam? Com a eina de construcció i validació de la realitat, la música ens configura. Les cançons que compartim a les xarxes, les que fem sonar a una trobada amb amigues i les que formen part de les nostres llistes de reproducció revelen informació valuosíssima sobre la forma que tenim de presentar-nos als altres. Igualment, la manera com parlam d’aquestes músiques, quines criticam i quines alabam, és també un indicador clau en tot això. Qui no s’ha sentit mai satisfeta en descobrir a algú un grup de música? O també: com de reconfortades ens sabem en conèixer algú que comparteix els nostres gustos musicals més amagats? Ara bé: debatre i compartir idees sobre el fet musical és un plaer i un privilegi alhora. Presumir de conèixer tots els grups del cartell del Primavera Sound sona igual de pretensiós dins el meu cap que vanagloriar-se de totes les vegades que has assistit a l’òpera enguany. Ambdues situacions són un exemple paradigmàtic d’ostentació del capital cultural.
Glorificar la música com a mecanisme de promoció social no és cap idea nova. D’ençà que els romàntics feren de les seves al segle XIX, assistir a un concert, teoritzar sobre aquest i venerar als intèrprets i compositors són activitats que ens eleven dins el rànquing que avui en dia totes coneixem com “culturetes”.
Des del meu punt de vista, és important reconèixer quins són els elements que fan possible aquesta actitud tan aburgesada, tan europea. El fet d’haver nascut en el si de famílies benestants i haver gaudit d’una educació formal augmenta les possibilitats de convertir-nos en el típic col·lega que et mira estrany si no saps quin és aquell grup escandinau que mescla techno i jazz que tothom fingeix conèixer i ningú ha escoltat mai. A més a més, aquesta actitud de supremacia sol anar acompanyada de condescendència i paternalisme a parts iguals. A vegades, jo mateixa m’hi reconec intentant explicar a algú qualsevol curiositat sobre clàssica. Cal acceptar-ho: totes hem estat el típic col·lega.
El context familiar és determinant en la nostra construcció de la realitat i, per tant, en l’adquisició d’un capital cultural específic. Més enllà d’heretar la preferència per determinats artistes, formar part d’una família on es valora el fet musical ens situa en una esfera ben concreta: la del privilegi del gaudi estètic. Construir una oïda musical crítica és relativament més senzill si a casa es parla, s’escolta i es debat sobre música. El mateix ocorre amb les amigues i la comunitat que ens envolta. Compartir la sensibilitat envers les manifestacions artístiques esdevé sovint un dels fonaments de les nostres relacions socials, deixant entreveure el fort condicionant de classe que regeix els nostres vincles. Així mateix, el sistema educatiu, tant ordinari com d’estudis musicals reglats, ha fet de la indulgència i els gestos de superioritat dos dels seus pilars fonamentals. Si bé cada vegada ens n’allunyem més, no puc evitar recordar com alguns professors del conservatori quedaven atònits quan m’atrevia a dir que no coneixia una sonata de Mozart, de la mateixa manera que el professor de català no podia entendre com no havíem llegit mai Rodoreda amb setze anys. Si el primer contacte que tenim amb obres d’art canòniques és des de la vergonya, el més probable és que associem la desconeixença amb quelcom menyspreable, que ens fa inferiors.
Reivindiquem el no saber des d’una mirada inquieta, encuriosida i crítica. Abracem el dret al dubte sense caure en la ignorància. Al capdavall, què diu més de nosaltres: la música que escoltam o la manera com ens hi adreçam?

Back To Top
Search