El raïm de la ira (I)

L’acadèmia sueca acordà concedir l’any 1962 el Premi Nobel de Literatura a un escriptor, entre altres motius, per “la seva sensibilitat social i constant simpatia envers els oprimits i desheretats de la societat, i pels seus escrits realistes i imaginatius, en els quals combina l’humor comprensiu i una esmolada opinió social”. Aquest escriptor era John Steinbeck.
Neix l’any 1902 a la ciutat de Salinas, una població situada a Califòrnia, fill d’immigrants alemanys i irlandesos. Cursa estudis primaris i secundaris a la seva localitat natal per traslladar-se posteriorment a la Universitat de Stanford. No acaba els estudis i l’any 1925 se’n va a viure a Nova York per iniciar la seva carrera com a escriptor, però retorna a la seva població natal l’any següent i allà exerceix diverses feines sense poder dedicar-se per complet a l’escriptura. Malgrat això i gràcies a l’ajut d’un amic i de son pare, comença una carrera plena d’èxits literaris.
Escriu novel·les, articles periodístics i cròniques dels seus viatges i participa com a corresponsal en la Segona Guerra Mundial. També col·labora amb la indústria cinematogràfica escrivint guions. Moltes de les seves novel·les han estat duites al cinema i dos dels seus guions originals per al cinema són nominats als Oscars (Viva Zapata!, d’Elia Kazan, i Náufragos, d’Alfred Hitchcock). Mor l’any 1968 a Nova York.
L’any 1939 es publicà la que és tal vegada la més coneguda de les seves novel·les: El raïm de la ira. L’any següent li fou atorgat el Premi Pulitzer per aquesta obra. Malgrat el gran èxit que obtengué, els terratinents agrícoles de Califòrnia li feren el boicot i cremaren exemplars del seu llibre públicament. No serví de res. El mateix any John Ford dirigí una pel·lícula basada en la novel·la que li donà encara més ressò.
I aquest és el llibre que volem comentar avui. L’autor situa l’acció als anys trenta a Oklahoma. Per mor d’una sequera persistent i una tempesta de pols, els pagesos no poden pagar les hipoteques i els bancs foragiten les famílies de ca seva i els empenyen cap a Califòrnia. Pareix que la narració va seguint un camí perfectament establert, que és el de situar les causes, en primer lloc, i a poc a poc anar mostrant els efectes que aquestes situacions han produït. Les crítiques més profundes es dirigeixen cap a les causes econòmiques i socials. No a la naturalesa amb la sequera i polseguera. Aquest fet només és un inici, però la causa principal és la cobdícia dels bancs i dels terratinents.
La gènesi de l’obra fou un reportatge que Steinbeck escrigué, en forma d’articles per a un diari, sobre els treballadors immigrants. Més tard, aprofità l’essència d’aquests articles per escriure la novel·la i l’estructurà de tal manera que els capítols s’alternassin. Uns relaten de manera quasi documental els fets sociològics i econòmics que provoquen la desfeta dels pagesos i les seves famílies, mentre que els altres capítols van contant, per mitjà de diverses famílies que es troben pel camí, les dificultats, les injustícies i els abusos que van sofrint en la seva odissea cap a l’esperança. També hi trobem honestedat i solidaritat, sobretot entre els mateixos grups que es mouen envers Califòrnia: “Estic aprenent una cosa nova – digué -. Contínuament, cada dia. Si tens problemes o estàs ferit o necessitat… recorre a la gent pobra. Són els únics que t’ajudaran…, els únics”. I, de fet, aquesta afirmació es veu confirmada durant tota la narració, però no arriba a ser tan esplendorosa com al final del llibre.
Una d’aquestes famílies són els Joad, que es converteixen en els protagonistes de la història. I amb aquesta inclusió d’uns personatges que ja no són anònims l’autor ens acosta la narració i ens la fa més dramàtica.
Ara i aquí hem de deixar els Joad i els altres amics. Però continuarem amb ells la setmana que ve.