La irrupció de la sala La Fornal en el panorama teatral i cultural manacorí és una notícia de la qual ens hem de felicitar. Tot el que sigui ampliar horitzons i punts de vista és, a més de sa, necessari. Aquest cap de setmana passat els espectadors de la nova sala manacorina han pogut celebrar de forma particular el seu any Llull amb un espectacle d’alta volada. La veu sòlida i càlida de l’actriu Montse German es fusionava amb les notes delicades i ancestrals de Ferran Pizà i la seva guitarra barroca.
El muntatge, nu, despullat de tot artifici, esrendeix a la màgia de la veu. L’escenografia és mínima. La dramatúrgia, imperceptible. La rapsòdia es determina a elevar el valor de la paraula de forma natural, gens impostada, diàfana, i alhora bella, culta i elevada. La serenor de la dicció de Germán i de les notes de Pizà contrasta en gran manera amb la intensitat dels mots de Llull, que cobren actualitat i vida davant un públic més pròxim que mai.
Que tot plegat acabàs amb un col·loqui sobre la gènesi, motivació i incidències de la creació d’aquest espectacle subtil i delicat és un motiu més de felicitació.