Entre bambalines
La publicació al BOIB de la convocatòria per proveir la direcció de l’Organisme Autònom del Teatre i Auditori Municipals de Manacor hauria de ser una bona notícia. En qualsevol municipi que aspira a tenir una política cultural amb mirada de futur, l’elecció de la persona responsable del principal equipament cultural hauria de generar il·lusió, expectatives i la possibilitat d’atreure talent. Hauria de ser una ocasió per repensar el lideratge cultural municipal, incorporar noves mirades i apostar per una generació de professionals que fa anys que sosté la vida cultural de Mallorca.
Però després de llegir les bases (us estalviaré la feina, ja me les he llegides jo), la sensació és ben diferent: no sembla una convocatòria per cercar el millor perfil possible, sinó un exercici de selecció destinat a reduir al mínim el nombre de candidats potencials.
La fórmula ja és prou significativa. No es tracta d’un concurs públic ordinari ni d’un procés competitiu basat en mèrits objectivables. L’Ajuntament ha optat per la lliure designació, un sistema perfectament legal, però que, massa sovint, s’utilitza per vestir de procediment administratiu decisions que ja estan pràcticament preses abans de començar.
La qüestió no és només qui serà nomenat. La qüestió és qui pot arribar a presentar-se.
Les bases exigeixen, com a requisit i no com mèrits puntuables, experiència en direcció de producció o programació d’equipaments culturals amb estructura de personal, responsabilitat pressupostària i experiència específica en la gestió pública. Sobre el paper, pot semblar una exigència raonable. A la pràctica, però, dibuixa un perfil extraordinàriament restringit dins la realitat cultural mallorquina.
La pregunta és inevitable: quantes persones han tingut realment l’oportunitat d’acumular aquesta experiència a Mallorca? Quants teatres públics existeixen a l’illa amb aquestes característiques? Quantes persones han tengut realment l’oportunitat de dirigir-los? Quants professionals culturals han pogut accedir a llocs de responsabilitat en equipaments públics durant els darrers vint o trenta anys? La resposta és evident: molt pocs. És el cercle perfecte de l’endogàmia institucional.
Mentrestant, una generació sencera de professionals culturals ha quedat atrapada en una contradicció impossible. Han gestionat festivals, companyies, projectes europeus, centres culturals, produccions escèniques i iniciatives complexes. Han assumit responsabilitats reals, han captat recursos, han coordinat equips i han construït programacions. Però moltes d’aquestes persones no podran acreditar exactament el tipus d’experiència administrativa que exigeix la convocatòria perquè simplement mai no se’ls ha ofert l’oportunitat de dirigir un equipament públic. Quan les oportunitats són poques, l’experiència requerida acaba convertint-se en una barrera que afavoreix sempre els mateixos perfils.
Així, sense que les bases ho diguin explícitament, la convocatòria sembla dissenyada per encaixar millor amb una o dues persones molt concretes. Quan es defineixen uns requisits tan específics dins un ecosistema professional tan reduït, el perfil que emergeix gairebé de manera automàtica és el mateix que ha ocupat tradicionalment aquests espais: un professional home, d’entre cinquanta i seixanta anys, que hagi tingut la sort —o les connexions— necessàries per ocupar durant anys algun dels pocs càrrecs directius existents en el sector públic cultural de les Illes. No perquè siguin necessàriament els millors. Sino perquè són pràcticament els únics que compleixen les condicions.
Quina sorpresa, eh?
La paradoxa és especialment preocupant en un moment en què totes les administracions proclamen la necessitat de fomentar la igualtat, el relleu generacional i la diversitat en els espais de decisió. Els discursos institucionals parlen d’obrir portes. Les convocatòries, en canvi, continuen dissenyant passadissos cada vegada més estrets. És la paradoxa de sempre: es demana experiència per accedir al càrrec, però només es pot obtenir aquesta experiència si abans algú t’ha donat una oportunitat.
A aquesta qüestió s’hi afegeix una altra igualment preocupant: la manca de previsió de l’Ajuntament de Manacor. L’anterior gerent, Tomeu Amengual, s’ha jubilat recentment després d’anys de pròrrogues més enllà de l’edat ordinària de jubilació. Aquesta situació era perfectament coneguda per l’Ajuntament des de feia temps. No es tracta d’un fet imprevist ni d’una baixa sobtada. La seva retirada era una circumstància anunciada i planificable. Per això costa entendre que la convocatòria arribi ara, quan fa setmanes que el lloc està vacant. Una administració que aspira a gestionar amb rigor un equipament cultural estratègic hauria d’haver iniciat el procés amb prou antelació per garantir una transició ordenada i sense incerteses.
La cultura necessita lideratges sòlids, però també processos transparents, oberts i pensats per ampliar oportunitats, no per restringir-les. Si volem que els equipaments culturals del futur siguin més diversos, més innovadors i més representatius de la societat que serveixen, hem de començar revisant les condicions amb què seleccionam les persones que els dirigeixen. I sobretot cal abandonar la idea que els càrrecs de responsabilitat cultural han de continuar circulant dins un cercle cada vegada més petit i envellit.
Perquè quan una convocatòria sembla dissenyada perquè tot continuï igual, el missatge que rep el sector és devastador: no importa quan t’esforcis, no importa quina experiència acumulis, no importa quines idees aportis. El futur continua reservat als de sempre.
