Isabel Alzina Femenias, Gurries (Artà, 1926) no podia menjar ensaïmada quan estava embarassada perquè no hi havia doblers. Les coses han canviat molt a Mallorca de llavors ençà. Ara, el que no voldria que tornàs de cap manera són els dies trists de la guerra…
M’han contat remeis sorprenents per evitar que els infants es compixassin en dormir.
Si ens pixàvem dins el llit, ens feien menjar cresta de gall torrada…la tia Rosa curava de renua (granet que surt davall la llengua dels infants), feia un ungüent. No anava a les ordres…
Deien que si una dona embarassada tenia un desig, l’havia de satisfer perquè si no ho feia l’infant podria néixer amb una taca a la pell en forma del desig no satisfet.
Sí, llavors en parlaven. N’hi va haver una que volia “fressa”, però no en va menjar i la nina va néixer amb una marca exacta una fresa. El temps de “fresses” s’inflava la marca i li sortien granets talment tenen les “fresses”. Li varen dir que quan tengués la menstruació havia de menjar “fresses” i la marca li va fugir. Vols que et conti el que va passar amb la meva filla?
Sí, per favor.
Jo estava embarassada de la meva filla i volia menjar ensaïmada, però llavors no hi havia doblers. Quan va néixer la nina, sempre tenia la boca oberta. Varen dir “li passarem una ensaïmada pels morros, només que les toc”, i va copar la boca i ja no la va tenir pus mai oberta…
D’antics remeis populars per a guarir animals me n’han contat de sorprenents…
Nosaltres beneíem una llesca de pa i la guardàvem i quan una bístia tenia mal de ventre li donàvem un trosset d’aquella llesca beneïda… Posàvem un bocí d’olivera beneïda damunt les patates perquè no corcaven…
Una creença popular afirma que les xigales només viuen un dia.
Les xigales s’esclaten de tant de cantar, rebenten.
Abans, molts es tallaven els cabells en Divendres Sant. Per què?
El divendres sant es tallaven els cabells si no volien que tornassin blancs… mai s’han de tallar els cabells en (lluna) creixent perquè fan massa via a créixer… les ungles ens les tallàvem els dilluns i no sortien padrastres…
Abans es parlava molt de “donar mal bocí”, és a dir, donar menjar enverinat…
A un germà del padrí, son pare de ma mare, li varen donar mal bocí dins els fideus a Capdepera i es va morir… a la mare d’en Joan “Rectoret” li donaren mal bocí d’uns cacauets i al cap d’un parell d’anys va “rojar” o va fer els cacauets sencers… del mal bocí no en volien xerrar en divendres… quan sentien cantar una òliba deien “canta per tu mateixa”, ho deien tres vegades…
De nina anàreu a collir oliva?
Si foi! En els sis anys. Hi havia un home que les menava a les collidores. Pegava amb una vergueta. Vaig tenir poder (força física). En el Rafal pagaven mig litre d’oli i una pesseta cada dia. A jo em pagaven un duro perquè aidava a carregar, fer nets els esportins, donar faves… la senyora del Rafalet, quan havíem sopat, davallava i ens contava rondalles. Els senyors estaven a dalt. Jo jeia amb la criada. Deia “al·lotets, ara heu d’anar a dormir que demà vos heu d’aixecar dejorn”…
Què era “el servici dels senyors”?
Els senyors pagaven a un altre perquè fes el servici militar per ells. S’aprofitaven que era pobra la gent. Avui vivim com a cavallers…
El batle d’Artà, Gabriel Garau Cassellas, més conegut com “es batle Boira”, feia prediccions sobre el futur.
El batle “Boira” era molt llest, deia “l’home anirà a la lluna”, “els pobres anireu a fer feina amb cotxe”, i així va venir… el batle “Boira” va haver de fugir, els feixistes el cercaven, es va tirar dins França…
Ara que hem encetat el tema. Què recordau de la guerra civil a Artà?
A son endret de l’esglèsia va caure una bomba, va pegar a l’estanc, a Can Moià, va matar l’amo i les ulleres varen quedar senceres i el moix també va ser viu… hi havia un guàrdia civil amic del padrí. Quan la cosa va mancabar li va dir “Ho sents, Miquel? Cada vespre vetlàvem de dins el sostre, vetlàvem si teníeu qualcú amagat”. Varen passar coses molt tristes. N’hi havia un que estava amagat que tenia les febres, no anava al metge, li duien el medicament d’amagat… el sogre de la meva filla estava amagat a sa Corbaia, estava amagat davall el femer…a Artà, els germans de madò “Llobatina” estaven amagats allà deça on hi havia el femer. Madò “Llobatina” era una dona molt arromangada, em va contar que en Tomeu estava a tal bocí. Hi anaren els feixistes , el temps que es feia un trempó davall una figuera el mataren, només tenia denou anys… A Son Moro tenien la caixada feta per als dos fills, els mataren els feixistes… na Catalina “Puiala” va entregar l’or i un dia va veure l’enamorada d’un feixista que duia l’or. Varen ser anys molts trists. Déu ens alliber de tornar-ho veure!… tot estava racionat, a Can Carameu hi anaven dones serverines, duien farina d’estraperlo. A Can Carameu, son pare tenia un molí de pebre bord precintat. El vespre el desprecintaven i molien d’amagat. La guerra ho va desbaratar tot…
Quin era l’ofici del vostre pare?
Mon pare estava llogat de garriguer. Jo el “jutjerava” (l’alleugerava, l’ajudava) i “jutjerava” el meu home. Anava a arrabassar palma. Com que mon pare era el garriguer, la palma ens sortia de franc perquè llavors pagaven al senyor per treure palma. N’hi havia un que anava a florejar (triar) les palmes. Li va dir “tothom se n’ha de dur les primelles fins les darreres”… Mon pare deia “al·lots, els arbres fan l’ombra redona, hem d’anar a dinar”… El meu home era molt caçador, tenia una cussa eivissenca que li deien “Marilla”. Anàvem a sa Torre (de Canyamel) per sant Roc. Varen dir “no tenim gens de carn”, i el meu home va dir “no passeu pena, he duit sa cussa”, i a l’instant es va entregar amb cinc o sis conills…
