skip to Main Content

“Els fets són senzills, però la reflexió i el malestar que provoquen són infinits”

Júlia Truyol (Palma, 1987) és actriu, membre de companyia La Calòrica. Ara forma part també de l’equip d’Oncle Vània (Anton Txékhov), una coproducció del Teatre Lliure i Temporada Alta, que aposta per una direcció internacional amb equip artístic i tècnic català. Un espectacle sota la direcció del lituà Oskaras Koršunova amb Julio Manrique, Carme Sansa o Lluís Marco a l’elenc i que es podrà veure el pròxim dissabte 30 d’octubre a l’Auditori de Manacor.

Fotografia: Sílvia Poch

Tot comença amb una mudança d’un professor i la seva dona a la casa de camp familiar i a partir d’aquí s’obren molts melons. Què conta l’Oncle Vània?
És una obra que a nivell de trama passen poques coses. És un matrimoni que se’n van a la casa familiar d’ell i ho revolucionen tot. Ella és una dona molt més jove que ell i l’oncle Vània s’enamora molt d’ella. Hi ha trames d’amor, però d’acció n’hi ha poca. El tema és com de profundes són les lectures que se’n fan. Planteja les crisis d’edat, les necessitats vitals dels diferents personatges, les decepcions vitals en diversos plans… Des d’en Vània, com amb na Sònia que aspira a l’amor, a tenir una parella, a sortir d’allà, però també el professor que torna a casa seva pobre com una rata però se sent rebutjat… Hi ha diverses lupes: a priori els fets són senzills, però la reflexió i el malestar que provoquen són infinits.

També hi ha aquesta contraposició entre el món urbà i foravila.
Totalment. El text original ens situa en una Rússia prerevolucionària, un moment de malestar on tot està a punt de trencar-se. Hi ha una contraposició absoluta entre aquest matrimoni i la resta de personatges, amb la vida urbana que ells intenten seguir duent al camp. I també hi ha aquesta contraposició entre la vida intel·lectual i la vida del camp, i les feines diàries… Les contraposicions hi són i és personifiquen en personatges concrets i de fet es traspua també un cert sentiment d’inferioritat de la vida mundana envers la vida urbana, però s’adonen que tot plegat és una cosa intangible i al final es gira una mica la truita. Una altra contraposició també seria la vida nova, la modernització, el mirar endavant que també és personifica en el matrimoni i d’altra banda la tradició de la resta de la família.

I vosaltres n’heu fet una lectura particular, adaptada.
El director venia amb una visió molt clara del text. Ell és de Lituània i allà tenen tradició russa, poden llegir els textos originals i es poden impregnar d’això, que ens ha donat una altra visió. Ell va proposar la idea que fos com un purgatori, que no és ni Rússia ni Catalunya. La seva manera de veure el món és anar a cercar el límit amb tot i per això també situa tot plegat en un no lloc, un no temps amb deixos en què pots reconèixer elements de diferents èpoques i llocs. Tant pots veure un telèfon mòbil com que el transport que usen són els cavalls o un samovar i un porró. Conforma un món curiós, divertit.

L’escenografia també reflecteix aquesta visió personal del director?
Sí. És una casa amb però amb dos interiors i un exteriors. A l’interior predominen mobles més antics, massissos, d’aquells familiars tan xulos però que pesen. I defora té un punt més modern, més esbojarrat, que d’alguna manera romp l’harmonia. Fins i tot hi ha algun element molt teatral… Una de les coses més innovadores és que no deixam d’entendre que estam al teatre. Parlam molt amb el públic, és una de les coses més sorprenents.

Quin paper juga el teu personatge, na Sònia?
És filla del professor i la germana d’en Vània que va morir fa anys. És una al·lota que no ha conegut molt de món, que sempre ha viscut allà. Jo la defens com una al·lota molt ingènua, sense experiència en l’amor, perquè sempre li ha faltat, però alhora és una persona molt madura en el dolor. Hi ha aquesta contraposició que la fa molt interessant: vol sortir del seu món, però alhora li agrada perquè és el que coneix. Sònia representa la tradició, el seguir amb les nostres vides… De fet, en el monòleg final insisteix en el fet de continuar fent feina, patint i quan ens morim, ja descansarem. A més, vàrem entendre que l’obra té el nom que té precisament perquè ella té un pes important: l’oncle, d’alguna manera, se sacrifica per ella i hi ha una relació molt estreta entre oncle i neboda.

El director no xerra català. Com ha estat el procés creatiu amb aquest hàndicap?
Una locura. Molt intens. Ell es una persona amb moltíssim de talent i coneix molt el rereforns i l’obra de Txékhov. Tenir aquestes lectures que a nosaltres se’ns escapen ha sigut fantàstic. A més, la manera de treballar és molt diferent de la que tenim aquí: fa un treball molt compacte. És una d’aquestes persones que tot ho envaeix i està pendent de tot alhora, tota l’estona. El seu cervell va a mil per hora i després t’adones que tot va cap allà mateix, tot va alhora. En aquest sentit hem fet molta pinya amb tota la companyia i ha estat preciós. Després hi ha el tema de la comunicació: hem tengut una traductora, na Kristina Nastopkaite a qui li devem mitja vida. Ha estat tota l’estona traduint-lo i fent d’intèrpret… Ha sigut molt curiós. Veure les interpretacions i l’anàlisi que se’n fa, com ell analitzava les escenes des del cos i no tant des del text… Quan fas un clàssic normalment sempre va el text primer i això ha sigut molt interessant.

Què diries que tenen aquests clàssics que actualment continuen funcionant i enrampant?
Jo crec que funcionen quan hi pots fer una lectura des d’avui en dia. Té unes connotacions, uns elements universals que t’interpel·len, més enllà del context històric. Es pot fer una lectura de les diverses capes que té i que, de fet aniran canviant segons el moment en què es torni a rellegir. Un text com aquest encara és vigent i funciona perquè segueixes pensant que parla de tu.

Vols afegir res més?
Només convidar a tothom que vengui. Per a jo actuar a Mallorca, em posa igual de nerviosa com de contenta.

Back To Top
Search