Vaig trobar Em dic Lucy Barton remenant per una llibreria. Em varen agradar les referències de la contraportada tot i que, òbviament, la tria és parcial i no he vist mai que en posin cap poc favorable. Vaig llegir les primeres frases i les vaig trobar tristes, però atractives, i això em va fer decidir. El llibre és una novel·la d’Elizabeth Strout, una escriptora que no coneixia (una més!) i que ha estat tot un descobriment.
La novel·la comença amb Lucy Barton que conta com en una llarga estada a un hospital, mentre es recupera lentament d’una operació, fa passar el temps mirant per la finestra l’esplendor de Nova York i la seva vida quotidiana, coses senzilles com les al·lotes que s’asseuen juntes a un banc a fer l’àpat del migdia, allò que faria qualsevol en una pausa de la feina. Passa moltes hores sola i enyora desesperadament les seves filles, nines petites de cinc i sis anys, i el seu home, que hi va poc per manca de temps i, també, perquè els hospitals el trasbalsen una mica, tot i que parlen sovint per telèfon. Inesperadament, rep la visita de sa mare, després d’anys de no haver-hi tengut pràcticament contacte, ja que havia sortit del seu poble per anar a la universitat en una partida que tenia tant o més de fuita d’una família disfuncional i d’una infantesa marcada per privacions, abusos i exclusió social: “Érem rareses, la nostra família, fins i tot en aquella petita ciutat rural d’Amgash, Illinois”. Lucy espera (desitja) una retrobada emotiva, amb gestos i paraules de tendresa que sa mare mai ha tengut, però els dies de la visita passen entre anècdotes i xafarderies del poble, segurament per evitar que els records amargs provoquin tensions i més allunyament i, probablement, també perquè sa mare no en sap, no ho ha fet mai, de demostrar l’amor pels fills amb paraules o carícies. Són els silencis, les el·lipsis de les converses les que articulen les veritats emocionals de la relació. Malgrat tot, Lucy és feliç de poder parlar amb sa mare d’aquella manera i, sobretot, l’esforç que ha comportat el viatge a Nova York (sa mare, que no havia anat mai en avió i ni tan sols en taxi) li mostra aquell amor tan desitjat. La complicada relació entre mare i filla contrasten poderosament amb el que ella mostra per les seves filles, directe, senzill i afectuós. L’autora aconsegueix transmetre aquestes emocions amb força i sense estridències, amb una narrativa profundament humana.
Elizabeth Strout va néixer a Maine el 1956. Els seus pares eren professors d’institut i ella va estudiar Dret i el va exercir durant un temps. De ben jove escrivia narracions per a revistes literàries i per a algunes de moda femenina, però no va ser fins al 1998, als 42 anys, que va publicar la seva primera novel·la, Amy i Isabelle, amb la qual va obtenir un èxit considerable i que va ser nominada per al Premi PEN/Faulkner de Ficció el 2000, que atorga la Fundació Faulkner al millor llibre estatunidenc de l’any. A Em dic Lucy Barton li han seguit tres novel·les més amb la mateixa protagonista, una sèrie anomenada d’Amgash com el poble d’origen de Lucy. Una altra novel·la notable, per a la qual li varen donar el Pulitzer el 2008, és Olive Kitteridge, possiblement la més coneguda de l’autora, ja que ha estat adaptada en una molt bona sèrie de 4 capítols protagonitzada per una excel·lent Frances McDormand.
Llegir Em dic Lucy Barton i les excel·lents crítiques d’altres obres m’han animat a llegir més d’Strout, començant per Olive Kitteridge, no només per les referències sinó també per l’adaptació televisiva que ja he esmentat. Supòs que hi veuré Frances McDormand, però això de cap manera és una mala cosa. Em dic Lucy Barton, com pràcticament tota l’obra d’Strout, està publicada en català a Edicions del 1984, excepte Amy i Isabelle, que va treure Edicions 62. La versió catalana és d’Esther Tallades, que ha traduït també alguns altres llibres de l’autora.
